(Londres, Anglaterra, 1665 – 1714)
Reina de la Gran Bretanya i d’Irlanda (1702-14). Filla de Jaume II d’Anglaterra i d’Anna Hyde.
Durant el seu regnat els exèrcits anglesos lluitaren junt amb l’arxiduc Carles d’Àustria contra Lluís XIV de França i Felip V de Borbó en la guerra de Successió.
Per la pau d’Utrecht (1713), que posà fi a la lluita i deixà els catalans a la seva sort (Cas dels Catalans), Anglaterra obtingué, a més dels privilegis comercials, extensos territoris a Amèrica i Europa.
(Portugal, segle XIII – segle XIV)
Fill de l’infant Pere, fill bastard de Pere II el Gran. La seva mare fou la dama portuguesa Constança Mendes Pelita. Alfons era nebot, per tant, de la reina Isabel d’Aragó i de Sicília, reina de Portugal, filla legítima de Pere II.
Nasqué segurament a Portugal mateix, on residien els seus pares. Tindria successió.
Aquesta branca il·legítima i emigrada del Casal de Barcelona és poc coneguda.
(França o Alemanya, segle IX – Catalunya, vers 890)
Bisbe de Barcelona (vers 861-vers 890). Fou enviat a Barcelona com a home de confiança de Carles el Calb, que l’afavorí amb un donatiu per a la catedral, en premi a la seva actitud enfront de les temptatives independentistes de Guifré (877).
Retrobà les relíquies de santa Eulàlia, l’advocació de la qual adjuntà a la de la Santa Creu per a l’església catedral de Barcelona (878). Assistí al concili de Troyes, on rebé del rei Lluís un subsidi per a la restauració de la canònica (878).
Afavorí les pretensions que Esclua d’Urgell tenia d’ésser metropolità de la Tarraconense, enfront dels drets de Teodard de Narbona, que seguia la línia carolíngia (888).
(Anglaterra, 1821 – 1899)
Missioner metodista a Barcelona (des del 1869), on fundà, el 1871, la primera comunitat catalana d’aquella confessió.
El seu apostolat contribuí a crear d’altres comunitats al Poblenou i al Clot, que, juntament amb la primera, encara existeixen avui.
Predicà al Vallès i, després, a Palma de Mallorca i a Maó, on supervisà la labor de diversos col·laboradors autòctons.
(Rovio, Suïssa, 1760 – març 1837)
Arquitecte. Actiu a Catalunya, fou l’autor dels jardins del Laberint d’Horta des del 1792, en col·laboració amb el propietari de la finca, Joan Antoni Desvalls, marquès d’Alfarràs.
(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Noble. Com a membre del Braç Militar participà a la històrica Junta de Braços reunida a Barcelona del 30 juny al 6 juliol 1713, on es decidí la resistència contra les forces borbòniques.
Es posà al front d’una companyia de la Coronela i actuà a la defensa de Barcelona guarnint les muralles o bé en algunes missions exteriors, com la defensa de la bateria de la Creu de Sant Francesc.
L’11 de setembre de 1714 en produir-se l’assalt final, era amb la seva companyia al baluard de Jonqueres i participà en la lluita entre aquell i el de Sant Pere. Poc després fou encara un dels oficials destacats als ferotges combats del Portal Nou, a partir del contraatac que dirigí, fins a ser ferit, el Conseller en Cap Rafael Casanova.
Asprer fou dels pocs oficials que sortiren indemnes d’aquelles proves. Després de la capitulació s’exilià. Els borbònics li confiscaren els béns.
Dades dels Països Catalans 