(Càrcer, Ribera Alta, 3 maig 1686 – Los Llanos, Veneçuela, 16 juliol 1750)
Missioner, geògraf i etnòleg. Membre de la Companyia de Jesús enviat a la regió de l’Orinoco, estudià la història natural d’aquella regió.
Obra: El Orinoco ilustrado y defendido. Historia natural, civil y geográfica de este gran río y sus caudalosas vertientes (1741).
(Sóller, Mallorca, 28 maig 1893 – Olivos, Argentina, 5 febrer 1958)
Etnògraf. Emigrà a l’Argentina (1930), país on desenvolupà la major part de la seva activitat. Fou catedràtic de les universitats de Tucuman, Cuyo i Buenos Aires. La Comisión Nacional de Cultura argentina el distingí amb un premi (1940).
És autor de més d’un centenar de treballs monogràfics, amb obres tan notables com les titulades Prehistoria de América, Etnografía de los huarpes, Tres estudios de etnografía de Cuyo i Las poblaciones indígenas de la Argentina.
(Tarragona, 1982 – )
Revista sobre antropologia i etnologia. Institucionalment, la revista es troba vinculada a l’Àrea d’Antropologia social de la Universitat Rovira i Virgili.
Enllaç web: Arxiu d’Etnografia de Catalunya
(Barcelona, 1 maig 1911 – 7 octubre 2002)
Escultor i expert en el treball etnològic. Deixeble d’Àngel Ferrant a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Viatjà per Europa i després s’establí al Japó, on s’estigué molt de temps. En aquest país obtingué diversos premis i fou catedràtic d’escultura a l’Escola Militar nord-americana de Tòquio.
En tornar a Barcelona, la seva obra, tant la figurativa com la no figurativa, es mostrà molt influïda per la morfologia japonesa.
Participà en la formació del Museu Etnològic de Barcelona.
(Barcelona, 1916 – Sant Julià de Lòria, Andorra, 17 gener 2004)
Bibliotecària i etnòloga. Féu la carrera de bibliotecària a Barcelona i es llicencià en lletres i psicologia a París. Fou doctora en etnologia amb un estudi sobre etnologia africana.
Ha publicat l’estudi Andorra (1967).
(Barcelona, 1948 – )
Museu municipal. El 1973 fou instal·lat en un nou edifici dels arquitectes Lozoya i Puigdengoles, situat al mateix lloc de l’anterior, al parc de Montjuïc.
El fons es basa en les expedicions organitzades pel propi museu, entre les quals destaquen les del Marroc, Japó, Amazones, Perú, Nepal, Índia, Nova Guinea, Etiòpia i Austràlia.
El 2018 es fusionà amb el Museu de les Cultures del Món i adoptà el nom de Museu Etnològic i de Cultures del Món.
Enllaç web: Museu Etnològic i de Cultures del Món
(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell, 11 gener 1859 – Santa Isabel, Fernando Poo, 21 abril 1918)
Missioner i etnòleg claretià. Fou el tercer prefecte apostòlic (1890) i el primer bisbe-vicari apostòlic (1904) de Fernando Poo.
Hi impulsà l’agricultura i els estudis etnològics, lingüístics i geogràfics. Fundà “La Guinea Española”, única publicació periòdica d’aquells territoris. Inventà una esclofolladora de cacau i una desfibradora d’abacà.
La seva obra principal és la Segunda memoria de las misiones de Fernando Poo y sus dependencias (1899).
(Barcelona, 1923 – 1926)
(ACAEP) Entitat científica. Creada a la Universitat de Barcelona, per tal d’agrupar les activitats del laboratori d’antropologia, l’arxiu d’etnografia i folklore i el seminari de prehistòria.
Publicà un “Butlletí”, amb col·laboracions dels més eminents especialistes, així com notícies d’interès científic i recensions bibliogràfiques.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, 30 novembre 1903 – Barcelona, 23 gener 1956)
Etnòleg. Fou director del Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona, i el folklorista català més destacat de la postguerra.
De la seva obra cal destacar El llibre de Nadal (1948), Art popular decoratiu a Catalunya (1948), El Pirineo español (1949), La Setmana Santa al Pallars i la Ribagorça (1953), Els pastors i la música (1953), La rosa segons la tradició popular (1956) i Etnografia de Reus i la seva comarca (1955-59).
(Barcelona, 9 agost 1921 – 14 setembre 1999)
Etnòleg. Estudià a la Universitat de Barcelona, format com a prehistoriador, es decantà vers l’etnologia. El 1948 participà a l’exposició al golf de Guinea, patrocinada per l’Institut d’Estudis Africans, i des d’aquell mateix any s’encarregà del Museu Etnològic de Barcelona, institució que dirigí fins al 1986.
Va fer expedicions al Marroc (del 1952 al 1969), al Nepal (1960), al Perú (1963), al Japó (1964), a nombrosos països de l’Amèrica Central, a Mèxic (1965), a l’Índia (1967), a l’Afganistan (1971), a Etiopia (1974), al Senegal (1975) i a Turquia (1976).
Fou autor de nombrosos treballs sobre arqueologia i etnologia, dels quals cal destacar Las razas humanas (1952), El hombre, naturaleza y vida (1963), en col·laboració, i els catàlegs monogràfics del Museu Etnològic, sobre etnologia en general, i d’altres aplicats a Catalunya, com Qüestionari de cistelleria (1975).
Dades dels Països Catalans 