Coma de la vall de Carançà, al vessant septentrional del pic de Bastiments, amb pasturatges d’estiu.
L’estany de Bacivers es troba al cim dominat pel pic de Prats de Bacivers (2.844 m alt), cim culminant de la serra de Bacivers, que separa aquesta coma de coma Mitjana.
Vall de l’antic municipi de Castanesa, on es troben les bordes de Castanesa, destinada al pasturatge d’estiu de les bacives de comarques veïnes. Hi passa el camí de Castanesa a Benasc pel coll de Baciver (2.200 m alt).
A la part alta de la vall, sota el pic de Baciver (2.725 m), hi ha l’estany de Baciver.
El roc d’Aude és un cim (2.377 m alt) del massís del Carlit, entre l’estany de la Bullosa i la vall de Lladura.
Domina l’estany d’Aude, on neix el riu Aude.
Cim (3.037 m alt), el primer dels cims a l’oest del coll de Cregüenya o coll d’Aragüells, que comunica les valls de Corones i de Cregüenya (2.910 m alt) en la cresta que uneix els pics Maleït i d’Estatats, al massís de la Maladeta.
El petit estany d’Aragüells es troba al vessant meridional d’aquest pic, aigua avall de l’estany de Corones en la Vallhiverna.
Vall d’origen glacial, situada al sud-est del massís de la Maladeta, a la vall de Barravés. Es troba entre les valls de Salenques, de Llauset i de Riueno, i aflueix al riu de les Salenques per la dreta.
Els estanys d’Anglos ocupen la part més ampla de la vall, l’inferior, que és el més gran, es troba a 2.222 m alt.
A la capçalera de la vall, sota el pic d’Anglos (2.815 m alt), es troben els estanyets de cap d’Anglos.
Cim (3.404 m alt) culminant dels Pirineus i el més alt dels Països Catalans, al massís de la Maladeta. Es troba a l’alta conca de l’Éssera. És constituït per roca granítica i a la base afloren estrats de roques calcàries del devonià. La seva alçària és suficient perquè a les obagues hi hagi congestes i geleres com les d’Aneto (al nord), de Corones (a l’oest), de Barraca (a l’est) i de Llosars (al sud).
L’aresta nord, que davalla cap a la vall de Barrancs i separa les geleres d’Aneto i de Barrancs, és la que sobresurt menys, i s’uneix al cim a través del pas de Mahoma, que és una aresta molt estreta, d’uns 30 m de longitud, amb grans espadats a cada banda.
La cresta principal, en direcció nord-oest, més enllà del pas de Mahoma, on pren el nom de cresta de Corones, separa les geleres d’Aneto i de Corones, en direcció sud-est, devalla lleugerament a l’Espatlla d’Aneto (3.350 m) i, després, cau de manera abrupta a la bretxa de les Tempestes.
En direcció sud-oest s’estén la llarga cresta de Llosars, que separa les geleres de Corones i de Llosars, i en la qual hi ha les agulles d’Aneto.
La gelera d’Aneto té uns 80.000 m2 de superfície i un gruix màxim de 30 m, i avança uns 35 m l’any; les seves aigües de fusió contribueixen a la formació del riu de Barrancs, que es precipita al forat dels Aigualluts.
El nom d’aquest pic que, és el del poble més proper a la conca de la Noguera Ribagorçana, fou donat, al Journal de Physique, el 1817, pel físic francès Reboul, que assajà de mesurar-ne l’altitud.
La primera ascenció fou realitzada pel rus P. Cikhacev i el francès A. de Franqueville, el juliol de 1842. El 1915, el Centre Excursionista de Catalunya hi col·locà el primer llibre de registre; el 1916 hi tingué lloc la primera tragèdia de l’alpinisme a Catalunya: el benasquès Josep Sayó i l’alemany Adolf Blass moriren a causa d’un llamp al pas de Mahoma durant el descens.
La via normal d’ascensió parteix del refugi de la Renclusa, situat al nord del massís, a 2.140 m d’alt.
(Cabanes de l’Arc, Plana Alta)
(o albufera d’Albalat o de la Ribera de Cabanes) Maresme, situat a la Ribera de Cabanes, zona costanera del terme municipal. Ocupa una extensió de 6 km2. S’asseca a l’estiu, però s’omple amb les pluges i amb la mar alta.
La facilitat amb què és corrompien les seves aigües fou la causa del despoblament d’Albalat dels Ànecs, el castell i l’església del qual encara es conserven davant l’albufera.
Pic (2.743 m alt), a la carena que separa les valls de Ransol i de Vall-de-riu.
A l’aiguavés meridional es troba el petit estany de pala Alta, l’emissari del qual desguassa a la Vall-de-riu.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 27,6 km2, 23 m alt, 6.123 hab (2014)
Situat entre els darrers contraforts de la serra d’Espadà i la mar. A la part muntanyosa hi ha boscos de pins. També hi ha una zona pantanosa on abunden els joncars.
La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura de regadiu, complementada pel secà i la indústria, sobretot magatzems de taronja. La població ha augmentat fins al triple durant el segle XX.
El poble, d’origen islàmic, conserva les restes de l’antic castell d’Almenara. Entre el 1721 i el 1738 hi va ser construïda l’actual església parroquial, en substitució de l’antiga.
Al litoral hi ha l’estany d’Almenara, conjunt de tres llacunes utilitzades per a la pesca i la caça aquàtica, i prop d’aquest estany, sobre un turó, es troba l’anomenat temple de Venus, de fet les ruïnes d’un conjunt sepulcral romà.
Enllaç web: Ajuntament
(Albelda, Llitera / Fraga, Baix Cinca)
Curs d’aigua entre els dos municipis. En part canalitzat per tal d’evitar la formació d’aiguamolls i aprofitar-lo per al regatge (especialment des de la construcció del canal d’Aragó i Catalunya, per tal com en recull l’aigua sobrant), format a poca distància de la Noguera Ribagorçana i del límit meridional de l’antic comtat de Ribagorça, al sud de Castellonroi.
Des d’aquest indret segueix vers el sud-est i desguassa al Cinca. Prop d’Almacelles, es troba la llacuna d’Almacelles.
El seu recorregut segueix, aproximadament, el límit occidental del Segrià i, en el seu curs final formà la demarcació entre el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó establerta el 1305 per Jaume II el Just.
Aquest curs d’aigua rep també, els nom de la clamor Salada, la clamor de Tamarit o simplement, la Clamor.
Dades dels Països Catalans 