(Països Catalans, segona meitat segle XIX)

Moviment de recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és -com el seu pretesament oposat de Decadència- molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions.

De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d’ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat (la Decadència), el mateix concepte de Renaixença canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud.

D’una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble -i en català havien d’ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc. )-; d’altra banda, la producció literària “culta” durant els segles considerats de “decadència” fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran.

Tanmateix, hom no pot negar l’evidència d’un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle; d’unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d’aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J. P. Ballot a A. Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d’una elit intel·lectual per a la recuperació de l’entitat pròpia, de la qual el moviment literario-lingüístic fou en uns primers temps l’aspecte més notori (catalanisme).

Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d’una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.

També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel Romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència.

Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del segle XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l’absolutisme (idea defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer).

Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona -palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització- fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d’una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació.

En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d’un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses (literatura mallorquina) a aquest complex moviment que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar.

Tanmateix, en intentar d’aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d’endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D’altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte.

Tradicionalment ha estat una paraula “útil” que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari -més que cultural-, sense, però, delimitar-lo concretament en l’espai i en el temps.

A partir d’unes figures molt destacades i indubtablement molt importants -però no úniques- com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n’ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc. ), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes.

D’altra banda, l’origen d’aquesta exclusió podria trobar-se ja en l’interès dels mateixos representants d’aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable “renaixement” d’una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d’uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d’Aribau en “El Vapor” (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en “El Liceo” en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema.

També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc. ).

No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literario-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l’ha limitat al segle XIX, altres hi incorporen el segle XX).

Finalment, hom hauria d’assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de ses Illes i les característiques pròpies que prengué en cada lloc.