(la Canonja, Tarragonès, 2 febrer 1895 – Tarragona, 13 maig 1968)
Escultor. Es formà a Tarragona i a Barcelona (Llotja) i fou pensionat a França.
El seu estil té alguns punts de contacte amb l’art grec arcaic, així com certa influència d’A. Maillol.
Obtingué la medalla d’Or a l’Exposició d’Arts Decoratives de París (1925) i a la Internacional de Barcelona de 1929.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 4 juliol 1915 – Riudarenes, Selva, 11 juny 2006)
Escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou deixeble d’Enric Monjo.
Assidu dels salons d’Octubre i de Maig de Barcelona -era societari d’aquests darrers-, tingué diversos premis. Ha fet diverses exposicions, individuals i col·lectives.
Conreà, especialment de terracotta, un figurativisme molt simplificat i estilitzat, a la recerca de la forma pura, caracteritzat per la texturació de les superfícies.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1 gener 1911 – Barcelona, 10 maig 2002)
Escultor i dissenyador. Es formà a Llotja.
Participà en algunes de les exposicions de Primavera de Barcelona, a l’exposició de l’ADLAN del 1935 i també a París, a la del Grup Surrealista Breton.
Més tard, com a interiorista i dissenyador, ha estat un dels fundadors de l’ADI-FAD i del Club Cobalto 49.
(Barcelona, 3 novembre 1903 – Caracas, Veneçuela, 12 març 1991)
Escultor. Fill del poeta Joan Maragall i Gorina, i germà de Josep, Joan Antoni i Jordi. Seguí l’ensenyament de Pau Gargallo i de Francesc Galí a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona, fins que fou tancada.
Passà a Itàlia, i després a Madrid i a París. Exposà per primer cop el 1930 a Barcelona.
El 1937 es traslladà a Caracas (Veneçuela), on va realitzar moltes obres oficials (font de la plaça Veneçuela, monument a O’Higgins, 1955).
El seu art segueix les normes acadèmiques dins d’una certa estilització.
Presentà obres a la Biennal de Venècia del 1966.
(Valls, Alt Camp, 1927 – 4 desembre 2013)
Pintor. També practicà l’escultura.
Ha exposat a Barcelona i Tarragona. És notable la seva participació al Saló de Maig barceloní. Té obres al Museu de Valls.
També practicà l’escultura.
Nom amb què és conegut el pintor i escultor català Manuel Martínez i Hugué (1872-1945).
(Tarragona, 24 novembre 1866 – Barcelona, 14 abril 1911)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja alhora que treballava en alguns tallers d’escultors establerts a Barcelona.
Passà a Madrid, on visqué miserablement, sense cap mena d’èxit en el món artístic, i on esculpí Els degenerats, obra que en ésser exposada a Barcelona (1907) fou objecte de moltes controvèrsies.
Després d’una estada a París (1894-95), on fou protegit per Santiago Rusiñol, esdevingué un dels ajudants d’Antoni Gaudí en la part escultòrica de la Sagrada Família, on es veu clarament la seva inclinació cap a l’expressionisme.
La seva obra és carregada d’intencionalitats psicològiques.
(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Escultor. Actiu a Manresa durant la primera meitat del segle XVII.
Realitzà un retaule per a la confraria de la Concepció i un altre per a la de l’Àngel Custodi, tots dos a la seu de Manresa, i el retaule de Sant Salvador (1624), de l’església del Carme, també de Manresa.
(Barcelona, octubre 1815 – 24 abril 1880)
Escultor. Destacà per les seves idees liberals. Combaté com a voluntari contra els carlins.
Participà a l’alçament de Barcelona el 1843. Vençut aquest moviment, hagué d’exiliar-se.
Acabà per dedicar-se a la confecció de figures de cera, amb les quals muntà un museu que aconseguiria bon èxit.
(Roma, Itàlia, 1804)
(o Lucrècia morta) Escultura de guix de Damià Campeny. Fou enviada a Barcelona, com a tramesa reglamentària de pensionat, a l’Acadèmia de Sant Jordi.
El 1833 l’autor la féu de marbre -es conserva a la Llotja de Barcelona-, i també n’hi ha una rèplica de bronze (Museu d’Art Modern de Barcelona).
Figura sedent d’una gran perfecció, uneix un estricte classicisme a una suau melangia, i és considerada l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana.
Dades dels Països Catalans 