(València, 1842 – segle XIX)
Escultor. Entre les seves obres destacà la Flora que figura en una font pública de València.
Yerro i Felter, Antoni
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: escultors/es
Vivó i Torres, Salvador
(València, 1905 – Roma, Itàlia, 1932)
Escultor. A la seva mort era pensionat a Roma. Tot i la seva curta vida, el seu art ben prometedor el col·locava ja en un lloc estimable entre els artistes del seu temps.
Violet, Gustau
(Tuïr, Rosselló, 18 juliol 1873 – Perpinyà, 14 agost 1952)
Escultor i escriptor. Format a les classes d’arquitectura de l’Académie des Beaux-Arts de París, aviat preferí l’escultura. S’abocà a un art anti-acadèmic, basat en l’expressió del que ell anomenava la raça catalana i on hom a detectat l’influx de Constantin Meunier. Treballà la pedra, el marbre, el bronze, el coure i, sobretot, la terra cuita, patinada sovint amb aspecte de bronze.
Entre les seves obres grans hi ha el Monument als morts de Perpinyà, l’estàtua funerària de Monsenyor Carsalade i els relleus de la porta de l’Escola Normal de Perpinyà. Si bé exposà a París, on el 1902 rebé menció honorífica al Salon des Artistes Français, preferí l’arrelament a la seva Catalunya, sense fer distincions entre un o altre estat: aprofità la tradició ceramista de Quart d’Onyar per a produir escultures seriades de qualitat, i a Prada tingué un quant temps per ajudant Miquel Oslé.
Exposà a Barcelona (Sala Parés) el 1905. Descobrí i revalorà a Prada el Crucifix d’El Greco actualment al Louvre de París. Fou, després de Maillol, el principal escultor modern del Rosselló.
La seva obra pot assimilar-se al corrent postmodernista català. És representat al Museu Jacint Rigau de Perpinya i al d’Art Modern de Barcelona. Amb Josep Sebastià Pons escriví La font de l’Albera, que fou estrenada a Ceret amb música d’Enric Morera.
Vidal, Pau -escultor-
(Barcelona, segle XIX – 1887)
Escultor i gravador. Fou bon orfebre i medallista.
Viciano i Martí, Josep
(Castelló de la Plana, 19 setembre 1855 – 21 maig 1898)
Escultor. De família d’escultors, fou deixeble, a València (1874), de Modest Pastor i de l’Acadèmia de Sant Carles (1877-83). Conreà un realisme anecdòtic, aplicat a vegades a temes historicistes: en aquest sentit sobresurt la seva estàtua de Jaume I (1896), a Castelló de la Plana.
Sobresortí també com a retratista, i al Museu de Belles Arts de València hi ha el seu retrat del pintor Jacint Capuz (1886). Entre els seus deixebles figura, destacat, Josep Ortells. Participà amb èxit a exposicions oficials i fou premiat a Chicago (1893).
Fou germà seu Tomàs Viciano i Martí (Castelló de la Plana, 1852 – València, 1904) Escultor. Treballà amb el seu germà al taller que ambdós posaren a València.
Vicent i Súria, Carmel
(Carpesa, Horta, 13 novembre 1890 – València, 10 novembre 1957)
Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles. Partidari d’un classicisme robust, exposà sovint a les exposicions nacionals de Madrid, fins a obtenir una primera medalla el 1941, amb Redempció. Ha conreat també la imatgeria religiosa.
Fou catedràtic de l’Acadèmia de Sant Carles de València, on ingressà el 1944 amb l’obra de talla policromada La mossa del càntir (Museu de Belles Arts de València).
Fou el pare de Salvador Octavi Vicent i Cortina.
Vicent i Mengual, Juli
(Carpesa, València, 9 maig 1891 – Madrid, 28 juliol 1940)
Escultor. Format amb Josep Aixa a l’Acadèmia de Sant Carles i, pensionat, a l’escola de San Fernando de Madrid (1915), on fou deixeble de Josep Capuz. Adscrit al classicisme, assoli amb Albada una precoç primera medalla a l’exposició nacional de Madrid del 1920. El 1932 esdevingué professor de l’escola de San Fernando.
Al Museu de Belles Arts de València hi ha, entre altres obres seves, el Somni, que aconseguí segona medalla a Madrid el 1915.
Vicent i Cortina, Salvador Octavi
(València, 25 desembre 1913 – 20 octubre 1999)
Escultor. Era fill de Carmel Vicent i Súria. Ha conreat de preferència l’escultura religiosa, amb estil vigorós i personal. Li han estat concedits premis d’importància.
Fou professor de modelat de l’Acadèmia de Sant Carles valenciana.
Vicent, Jaume
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Escultor. El 1517 projectà en bona part, d’acord amb els jurats, la capella de l’antiga Casa de la Ciutat de València. Després fou un dels artistes que treballaren en la seva realització.
Féu els dotze relleus d’alabastre de l’entrada del cor de la seu, traslladats avui a l’antiga sala capitular. Ha estat assenyalada la possibilitat que Damià Forment fos deixeble seu.
Vergara i Gimeno, Ignasi
(València, 6 febrer 1715 – 13 abril 1776)
Escultor. Un dels més importants del seu temps a València. De família d’artistes, aprengué al taller del seu pare, Francesc Vergara, el modelatge en fang, i a l’escola del pintor Evarist Muñoz estudià dibuix. Amplià estudis més tard a Madrid i a Roma, costum que aleshores començava a instituir-se.
Les seves obres són molt extenses, d’un estil molt correcte, que delata ja, clarament, la transició de les arts cap al que fou més tard el neoclassicisme. Les més importants i conegudes són la façana del palau del marquès de Dosaigües, obra realitzada amb el pintor Hipòlit Rovira, l’estàtua de Carles III que corona el Palau de Justícia, i un grup escultòric de la façana barroca de la catedral, tot a València.
L’interès més gran de la seva personalitat, però, és d’haver estat, amb el seu germà Josep i altres companys, un dels principals promotors de l’Acadèmia creada el 1765, primer amb el nom de Santa Bàrbara i després amb el nom definitiu de Sant Carles. El 1773 en fou nomenat director.
Amb la creació de l’Acadèmia de Belles Arts diverses coses es modificaren en el camp artístic i es donà un primer pas d’enllaç amb l’època moderna: l’ensenyament s’institucionalitzà i deixà d’estar dins el món dels gremis, alhora que es formà una dependència amb la cort que fomentà una unificació general dels estils.
Dades dels Països Catalans 