(Ciutadella, Menorca, 1835 – segle XIX)
Escriptor. Nebot de Felip Caimaris i Gacias.
És autor de l’Ensayo sobre la invasión turca de Ciudadela de Menorca en 1558 por el Bajá Mustaphá Piali y causas que lo motivaron.
(Ciutadella, Menorca, 1791 – 1867)
Escriptor. Canonge, notari apostòlic i comissari del Sant Ofici. Religiós agustí. Exercí d’examinador sinodal a Menorca i a Jaén. Perseguit per reialistes, fou tramès a Barcelona, on romangué empresonat setze mesos durant el Trienni Constitucional. Fou nomenat ardiaca de la seu de Ciutadella el 1822.
Redactà els articles geogràfics relatius a Menorca del Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal, de Miñano. És autor de panegírics episcopals i dels manuscrits Noticias y documentos para escribir la historia eclesiástica de Menorca i Historia de los templos de Menorca.
(Inca, Mallorca, 1893 – Palma de Mallorca, 1978)
Escriptor. Canonge-arxipreste de la seu mallorquina. Participà als Jocs Florals.
És autor del poema In hoc signo vinces (1913), del drama La trobada de la Mare de Déu de Pollença i d’Edificant la ciutat. I. Amor (1935).
En prosa escriví, entre altres, un Himnario litúrgico (1944), així com l’anotació al Blanquerna en l’edició d’“Els Nostres Clàssics” (1954).
(La Vilueña, Saragossa, 6 febrer 1785 – València, 9 desembre 1868)
Impressor i escriptor. Establert des de molt jove a València, es convertí en un dels primers grans editors de la literatura romàntica.
Fundà el primer gabinet de lectura per subscripció; però, acusat de tenir llibres prohibits i perseguit per la seva ideologia liberal, emigrà a França, on visqué alguns anys.
Publicà Colección de canciones patrióticas (1823) i unes Memorias de mis vicisitudes políticas desde 1820 a 1834 (València 1854).
(Palma de Mallorca, 1785 – 1846)
Escriptor. Rector de Sant Nicolau de Palma de Mallorca, molt perseguit per les seves idees antiliberals.
En el seu llibre Venganza de la hipocresía contra el amigo de la verdad (1842), publicat en part, ridiculitzà la formació del Llibre verd, padró dels liberals del 1820. També escriví un Viaje a la famosa gruta llamada Cueva de la Ermita… de Artá (1841).
Veure> Ramon Andrés i Cabrelles (escriptor i escultor valencià, 1869-1957).
(Campanar, València, 1869 – València, 29 gener 1957)
Escriptor i escultor. Estudià dibuix a l’Ateneu Obrer de València i a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou secretari personal de Constantí Llombart (1885-93), de qui anys més tard va publicar una biografia. Col·laborà a Lo Rat Penat i a L’Oronella, guanyà la flor natural en diverses edicions dels Jocs Florals de València.
És autor de poesia: Versus vells (1935), Somnis de fantasia (1946); d’obres teatrals: El bufó (1893), Les males llengües, El camí nou (1932); d’una òpera: L’horta vella; entre d’altres.
També es digne d’esment la seva faceta d’escultor, com el bust en bronze erigit a Constantí Llombart (1928) als jardins del Real.
(Palma de Mallorca, segle XIX)
Escriptor i periodista.
Publicà Le cicerone français à Palme de Majorque (1845), les obres d’aparició periòdica L’Exotique (1843) i Le Franc Observateur (1849), Memòria bibliogràfica (1851), i les obres teatrals, en castellà, La momia (1852) i Honra y amor (1861).
(València, 23 abril 1894 – 22 gener 1982)
Escriptor. Col·laborà a “Taula de Lletres Valencianes” i a diverses publicacions periòdiques. Va ésser un dels signants de les Normes de Castelló (1932).
És autor dels reculls poètics Jardí espiritual (1915) i Camins de llum (1919).
Després de la guerra civil publicà poesia inequívocament franquista.
(Sueca, Ribera Baixa, 21 juliol 1928 – 16 octubre 2015)
Escriptor i polític. Ha escrit poesia (Ara que sóc ací, 1949), teatre (L’home de l’aigua, 1958) i ha col·laborat en diverses publicacions.
Com a polític, fou dirigent del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià i fou elegit candidat en les eleccions del 1977 per UCD, que aviat abandonà per incorporar-se al grup mixt.
Promotor del Partit Nacionalista del País Valencià, en fou secretari general fins al 1982.
Dades dels Països Catalans 