(Xàbia, Marina Alta, 16 maig 1882 – Burjassot, Horta, 12 febrer 1922)
Escriptor i eclesiàstic. Conreà la poesia (fou premiat amb la flor natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat) i el teatre (Embajada de moros y cristianos, 1915).
Confeccionà un Catàleg descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de l’any 1474 fins al 1910 (1911-14).
(València, 26 març 1846 – 21 febrer 1926)
Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Escriví poesia en català i en castellà. Els seus millors poemes són els de caràcter humorístic.
(Decize, França, 29 novembre 1890 – Xàbia, Marina Alta, 8 setembre 1980)
Escriptor. Greument ferit a la Primera Guerra Mundial (1915), es donà a conèixer amb una sèrie de relats sobre dramàtiques experiències de la guerra.
Des del 1922 es convertí en el mestre de la novel·la camperola, amb un enfocament qualificat de naturalisme optimista; també és autor d’un cicle animalístic. Ingressà a l’Académie Française (1946), de la qual fou secretari perpetu (1958-73).
Va morir estant de vacances al País Valencià, i el 2020 les seves restes foren traslladades al Panteó Nacional de París.
(Petra, Mallorca, 25 novembre 1715 – Manacor, Mallorca, 22 abril 1768)
Escriptor i artista popular. Des de la infantessa treballà al camp. Personatge de vida agitada, conegut per En Tià de Sa Real. La seva habilitat de glossador i els seus dots per pronosticar fets futurs li ocasionaren alguns conflictes amb la Inquisició, que l’acusà de bruixeria.
Entre altres obres, escriví una Descripció de la temporada de l’any 1744 i sigüents fins a 1750 (1846), comèdies religioses Vida de Santa Bàrbara, Comèdies de Sant Antoni de Viana i Comèdia de Sant Sebastià, i diversos entremesos, entre els quals l’Entremès de mosson Pitja, conservat per tradició popular.
A Mallorca, encara avui hom n’explica nombroses anècdotes.
(Ribesaltes, Rosselló, 1709 – 1757)
Escriptor. Eclesiàstic, estudià filosofia i teologia a Perpinyà.
A Illa conegué Simó Salamó, amb qui escriví diverses obres en llatí, com Compendiosa regula cleri (1753), Praeparatio proxima ad mortem (1756) i Regula cleri ex sacris litteris (1757), en català publicaren una interessant Regla de vida… (1755), d’estil i de llenguatge molt acurats, que fou complementada amb un Manual de càntics que es canten en les missions que es fan en lo bisbat d’Elna (1755), primer intent d’adaptació del vers alexandrí a la poesia catalana.
(Oriola, Baix Segura, 1859 – 1920)
Historiador i escriptor. Fou cronista de la seva ciutat natal.
És autor de les obres Páginas de la historia de Orihuela i El pleito del Obispado (1383-1564).
(València, 20 juliol 1890 – 25 febrer 1954)
Escriptor. Publicà cent set obres teatrals, la majoria en català: De més verdes se’n maduren (1906), La glòria del poble (1926), Noblesa de raça (1927), Els reixos dels pobres (1927), S’hem salvat (1927), etc.
Fundà els setmanaris “La Veu del Poble”, “El Motiló” (1912) i “Teatro Valencià” (1925). Aplegà una valuosa col·lecció de fulls solts i de literatura popular valenciana.
Publicà el llibre de poemes Brots de la terra (1928), un recull d’Els furs de València (1929) i obres de folklore i costums de la ciutat de València.
(Sant Joan de Sineu, Mallorca, 3 abril 1917 – Palma de Mallorca, 1998)
Escriptor. Blauet del Lluc del 1927 al 1930 i deixeble fidel de Miquel Ferrà i de Maria Antònia Salvà, ha publicat diversos llibres de poesia adscrits a l’Escola Mallorquina: L’atzur il·luminat (1944), Breviari d’amor (1946), Ruta dels cims (1951), Poema de l’Ave Maria (1953) i Miratges del record (1975).
Col·laborador assidu de la revista “Lluch”, el 1962 aconseguí d’introduir-hi una secció en català i, després de moltes dificultats, el 1968 la convertí en “Lluc”, redactada totalment en català; en fou secretari -i pràcticament director- fins al 1972.
Com a historiador de la literatura, cal esmentar La poesia de Miquel Ferrà (1960), Contribució a l’epistolari de Miquel Costa i Llobera (1956), Contribució a l’epistolari de Joan Alcover (1964), L’intimisme poètic de Guillem Colom (1978), La lletra i l’esperit (1978), Històries i memòries (1986) i Epistolari de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà (1998). Ha traduït Vuit poemes d’André Riviore (1946).
(Dénia, Marina Alta, 1667 – Lisboa, Portugal, 1751)
Militar i escriptor. Partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Fou governador de Dénia, ciutat que lliurà (1705) a Carles III i la defensà contra els setges filipistes.
Després de la guerra, passà al servei del rei de Portugal, on esdevingué coronel d’enginyers.
Vers el 1740 escriví tractats tècnics de fortificació militar, d’artilleria i de navegació d’altura.
(València, 1618 – 1686)
Eclesiàstic i escriptor. Dominicà (1633), fou professor de teologia, teòleg, consultor del bisbe de Vic Francesc Crespí de Valldaura i prior del convent de València (1666).
Publicà, en castellà, una Memoria de la pesta de 1647-48 al Regne de València (1651), una Memoria de l’auxili de València a Tortosa contra el setge dels francesos (1651) i una Vida de sant Vicent Ferrer (1668).
Dades dels Països Catalans 