Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Romero i Vicient, Gregori Carles

(Dolores, Baix Segura, 1906 – País Valencià, segle XX)

Escriptor. Ha estat periodista molt actiu i director de diversos diaris de ciutats petites. És autor de poesies, obres teatrals i narracions.

En la seva producció destaquen la comèdia Don Martín de Paracelso (1945) i el recull de contes A media voz (1954).

Romero i González, Joan

(Albacete, Castella, 1953 – )

Geògraf i escriptor. Es llicencià a la Universitat de València el 1976, i s’hi doctorà el 1982. Professor a la facultat de geografia i història d’aquesta Universitat des del 1976, en fou catedràtic des del 1988. S’ha interessat per la geografia de la població i per la geografia econòmica.

Ha publicat diverses obres: La despoblación de la Mancha (1980); Propiedad agraria y sociedad rural en la España mediterránea. Los casos valenciano y castellano en los siglos XIX y XX (1983, tesi doctoral); Pobreza y desigualdad en los países desarrollados (1992) i Geografía de la pobreza y la desigualdad en los países en desarrollo (1992).

Romanyà, Jaume

(Sencelles, Mallorca, segle XVI)

Escriptor. Sacerdot. Doctor en teologia. El 1535 regia una escola de gramàtica. És autor de dues llargues composicions en vers, en llatí, dedicades a Carles I amb motiu de la seva visita a Mallorca el 1541, incloses en la relació de les festes feta per Joan Gomis.

Escriví una comèdia, Nova tragicomoedia Gastrimargus appellata, representada públicament a Palma de Mallorca el 1562 davant el bisbe, el governador, jurats i altres autoritats i un total de 8.000 persones de tots els estaments socials. Exercici d’adaptació de la comèdia clàssica, particularment de Terenci, però de tema bíblic -el del ric Epuló i el pobre Llàtzer- seguint els misteris medievals i en un llenguatge sovint cru i llicenciós, s’adscriu plenament en el teatre humanístic en llatí amb finalitat pedagògica propi de l’època.

Roís de Corella i de Montcada, Jeroni

(País Valencià, segle XVI – segle XVII)

Escriptor. Cavaller de l’orde d’Alcàntara. Fill del regent del Consell d’Aragó Jeroni Roís de Corella i de Mendoza. Succeí el seu germà Gastó en el comtat de Cocentaina i guanyà per plet al duc de Pastrana el marquesat d’Almenara, a Castella. Serví el rei a Flandes.

Publicà a Anvers el 1614 la seva única obra coneguda, Teatro y descripción del mundo y del tiempo.

Es casà amb Jerónima Dávila y Manrique, marquesa de Las Navas i foren pares d’Antònia Roís de Corella i Dávila.

Roís de Corella, Joan

(Gandia ?, Safor, 28 setembre 1435 – València, 6 octubre 1497)

Escriptor. S’intitulava cavaller i mestre en teologia. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella i d’Aldonça, la seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell.

Entre el 1455 i el 1461 ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, el qual ostentava aleshores el títol de duc de Gandia. Entre la darreria del 1468 i el començ del 1471 obtingué el grau de mestre en teologia.

Heretà dels seus pares una fortuna que li permeté de dur una vida benestant i de lliurar-se al conreu de la literatura. Tingué amors amb una dama dita Isabel Martínez de Vera, a la qual passà la seva herència i de la qual tingué un fill, dit també Joan Roís de Corella, que fou cavaller de Sant Jaume de l’Espasa, i una filla dita Estefania.

Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia (potser per tal d’esquivar la inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel·lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat pel que fa al tracte de l’assumpte i recorre a llegendes i tradicions dels apòcrifs.

Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el Príncep de Viana (el qual li respon en castellà), i la seva presència, com a relator, en les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea.

Però el cim del seu art en prosa és una obra brevíssima intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt d’una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real.

La seva prosa és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància i el bon gust presideixen les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una encertada harmonia.

És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. El seu ofici es palesa a la famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel·lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vid’ amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví és d’una bellesa autènticament marmòria.

Els seus versos estramps, o sia sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta. És molt elegant, delicada i fins i tot sensible la seva balada de la garsa i de la merla, una de les més preuades joies de la lírica catalana.

En un ambient literari com el valencià de la segona meitat del segle XV, on abunda la poesia intranscendent, molt de cara a terra i amb sorneguera procacitat, la seva obra, artísticament aristocràtica i volgudament culta, dóna un especial to de dignitat i d’intel·ligència.

Roís, Lluís

(País Valencià, segle XV)

Escriptor. Participà a diversos concursos poètics del seu temps, com els celebrats a València el 1486, a honor de la Concepció, i el 1488, a honor de sant Cristòfol. Al primer guanyà el premi del marsapà o massapà, i al segon el premi major.

En aquesta darrera ocasió es produí una mena d’impugnació poètica del resultat, a càrrec del concursant mossèn Pere d’Anyó, impugnació que fou rebutjada pels jutges i que provocà també una rèplica insultant de Lluís Roís.

Roig i Moliner, Salvador

(Benassal, Alt Maestrat, 6 maig 1794 – 8 febrer 1865)

Escriptor. Fou professor de llatí i tingué un benifet a la parròquia de Benassal. Durant la guerra del Francès formà part de la partida d’Ascensi Nebot el Frare, i durant la primera guerra carlina fou perseguit per les seves idees liberals i s’hagué d’instal·lar a Castelló de la Plana.

Fou autor de populars calendaris de pronòstics, de Flores poéticas que adornan el aula de Benasal i d’un compendi de gramàtica castellana (1847).

Rogel i Rech, Rafael

(Oriola, Baix Segura, 1883 – Alacant, 1927)

Escriptor. És autor de la novel·la d’humor titulada El castillo de los congrios. Col·laborà amb Just Garcia i Soriano a l’estudi Orihuela durante la guerra de la Independencia. (1908).

Rodríguez, Alfons

(Segòvia, Castella, 25 juliol 1532 – Palma de Mallorca, 31 octubre 1617)

(o Alonso)  Escriptor místic jesuïta i sant. Morts la muller i els fills, tancà el seu comerç de teixits de llana i reprengué, a la Universitat de València, els estudis d’humanitats (1568-70). Allà entrà a la Companyia de Jesús com a germà coadjutor el 1571 i fou enviat tot d’una al col·legi de Monti-sion de Palma de Mallorca, on fou porter fins a la mort.

Entre els qui cercaren la seva direcció espiritual cal esmentar Pere Claver i el lloctinent Carles de Coloma i de Melo. Cregué que Déu li havia revelat que el seu rector pare Joan Rico (1592-95) havia desmerescut davant seu perquè, essent valencià, havia predicat en castellà a l’església de la Misericòrdia.

En publicà les principals Obras el seu biògraf Jaume Nonell (en tres volums; Barcelona 1885-87).

Fou beatificat el 1825 i canonitzat el 1888.

Rocafort, Joan

(Catalunya Nord ?, segle XV)

Escriptor. N’ha estat conservada una bona poesia amorosa. Possiblement és seva una altra composició que, sense nom d’autor, apareix transcrita a continuació de l’anterior dins els cançoners de l’època.

Hom creu que aquest poeta, de bona inspiració i obra tan poc coneguda, podria ésser un homònim ambaixador del comte de Foix que apareix a Navarra el 1456.