Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Vinyoles, Narcís

4 Respostes

(València, vers 1445 – 1517)

Escriptor. Ciutadà de València. Fou conseller i jurat de la ciutat, administrador de llotja i comptador de la generalitat, entre el 1468 i el 1516. Concursà i intervingué en diversos certàmens poètics amb poesies de caràcter religiós; en aquest aspecte, publicà, en prosa i vers, una Homelia sobre lo psalm del Miserere mei Deus (1499).

Les seves poesies amoroses són retòriques, i se centren en casos d’elemental casuística sentimental, però d’una manera evidentment deliberada tendeix a donar al decasíl·lab català un ritme de tipus italià. És també autor de poesies en “llengua toscana”.

A instàncies de Lluís Carròs i Pere Boïl traduí del llatí al castellà el Supplementum cronicarum de Felippo Foresto (Suma de todas las crónicas del mundo, una de les primeres edicions en llengua castellana a València, 1510).

Potser allò més curiós de la seva producció literària és la seva intervenció en els Escacs d’amor, en col·laboració amb Francí de Castellví i Bernat Fenollar. Vinyoles expressa amb gràcia, elegància i gran enginy el moviment de cada jugada. És també autor d’una de les poesies que clouen Lo procés de les olives (1497).

Vinyes i Barnoya, Narcís *

Deixa un comentari

Veure> Narcís Viñas i Barnoya (metge i escriptor català, segles XVIII-XIX).

Viñes i Serrano, Víctor

Deixa un comentari

(Alacant, 10 agost 1902 – 16 agost 1961)

Escriptor. És autor del llibre de narracions històriques titulat Al pie del Benacantil (1953).

Vinent i Grases, Antònia Marcel·lina

Deixa un comentari

(Maó, Menorca, 1837 – 1920)

Escriptora. És autora del poema Generosidad musulmana (1858) i d’altres composicions en castellà.

Villena, Isabel de

1 Resposta

(València, 1430 – 2 juliol 1490)

Escriptora i monja clarissa. Filla natural d’Enric de Villena. Fou criada a la cort valenciana de la reina lloctinent Maria de Castella, muller d’Alfons IV el Magnànim. A quinze anys ingressà al monestir de monges clarisses de la Trinitat, d’on fou elegida abadessa el 1463.

La seva única obra coneguda, la Vila Christi, escrita per a edificació de les monges, fou impresa el 1497. Malgrat el títol llatí, és escrita en llengua catalana, en un estil viu i popular.

Villanueva i Astengo, Joaquim Llorenç

1 Resposta

(Xàtiva, Costera, 10 agost 1757 – Dublín, Irlanda, 26 març 1837)

Eclesiàstic, escriptor i polític. Germà de Jaume. Regalista i jansenista en la línia general del reformisme del segle XVIII, publicà un Catecismo del Estado según los principios de la Religión (1793), obra polèmica en defensa de la monarquia i contra la Revolució francesa.

Durant la guerra del Francès va ésser elegit diputat per València a les corts de Cadis, i va formar part de la comissió eclesiàstica que proposà un concili nacional (1811) per tal d’oposar-se a l’autoritat papal. També va defensar els indis i va obtenir la creació de la província de Xàtiva, que va ésser abolida al mateix temps que la constitució.

Va escriure Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (1813), en què intentà de defensar la sobirania nacional amb arguments de sant Tomàs, i Mi viaje a las Cortes (1860), amb notícies del seu funcionament intern. A la tornada de Ferran VII de Borbó fou perseguit per liberal i el 1815 condemnat a sis anys de reclusió al convent de la Salceda.

Durant el Trienni Liberal fou nomenat ambaixador prop de la Santa Seu (1822), però el papa el rebutjà per jansenista; Villanueva trencà públicament les relacions amb l’Església en la seva obra Mi despedida de la Curia romana. Obligat a emigrar per la reacció absolutista del 1823, es va refugiar primerament a Londres i després a Dublín, on començà la traducció al català del Nou Testament.

El 1825 va publicar Vida literaria de D. Joaquín Lorenzo Villanueva.

Villanove, Joan

Deixa un comentari

(Nefiac, Rosselló, 1939 – )

Escriptor en francès.

Ha escrit i editat tres volums d’una Histoire populaire des catalans (1978, 1979 i 1981), obra de divulgació sobre la història de Catalunya que ha obtingut ressò a la Catalunya Nord. Al text, en francès, s’intercalen citacions textuals en català, fotografies, il·lustracions o mapes, i també una suggestiva declaració dels Drets dels catalans, en cinc punts.

Conferenciant i col·laborador de la premsa diària nord-catalana, ha publicat Reflexions et commentaires catalans (1982) i Raconte-moi les catalans (2001).

Villalta i Nebleza, Josep

Deixa un comentari

(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1870 – Elda, Vinalopó Mitjà, 1939)

Escriptor. Era mestre de primer ensenyament i procurador dels tribunals. Fundà a Monòver el setmanari “El Cronista” (1916).

És autor dels treballs titulats El artista (1911), Estudio sobre el arte de la lectura (1916) i Un viaje en aeroplano por la Península española y las islas Baleares.

Villalonga i Pons, Miquel

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 27 setembre 1899 – Bunyola, Mallorca, 7 juny 1946)

Escriptor i militar. Germà de Llorenç.

A la seva mort prematura havia publicat ja una novel·la notable, escrita en castellà, titulada Miss Giacomini (1941), també escriví El tonto discreto (1944) i una Autobiografía (1947).

Villalonga i Pons, Llorenç

4 Respostes

(Palma de Mallorca, 1 març 1897 – 28 gener 1980)

Novel·lista i escriptor. Usà el pseudònim de Dhey. Germà de Miquel. Destinat per la família a la carrera militar o a l’eclesiàstica, va fer, en canvi, la de medicina. Es va especialitzar en psiquiatria i va ser sotsdirectori del Manicomi Provincial de Mallorca.

Incompatible amb els pressupòsits de la societat palmesana i de l’escola literària mallorquina, va publicar en català una novel·la, Mort de Dama (1931, edició definitiva el 1967). Va escriure en castellà diverses obres, i en un català on abunden les formes col·loquials mallorquines: La novel·la de Palmira (1952), Faust (1956), Bearn (1961), Desenllaç a Montlleó (1963), Aquil·les o l’impassible (teatre, 1964), La dama de l’harem (1974), entre d’altres.

És autor també de Desbarats (recull de peces teatrals, moltes d’elles esperpèntiques, 1965), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), La Lulú (1970), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974, premi Josep Pla), etc.

Retrata en totes aquestes obres el món decadent de la Mallorca ancestral que no ha conegut la Revolució industrial, i on les formes de vida de l’antic règim són encara molt vigents. Bearn, sobretot, la seva gran creació, presenta analogies amb Il Gattopardo del príncep de Lampedusa, obra posterior a la versió castellana de Bearn i traduïda per Villalonga al català. La novel·la de Palmira retrata també una classe mitjana barcelonina tronada i abocada a l’anorreament.

La seva obra narrativa és una de les més importants de la literatura moderna i respon a un élan proustià.