Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Peña i Nicolau, Pere d’Alcàntara

(Palma de Mallorca, 1823 – 15 abril 1906)

Escriptor. Germà de Victòria. Es dedicà ja de jove a la literatura, especialment al conreu de la poesia.

L’any 1842 es traslladà a Barcelona amb la intenció d’estudiar dret, però es dedicà a les matemàtiques i a la música.

Arrelat a la terra, les seves composicions són dedicades a temes mallorquins, i és mantingué en un ideari realista que l’apartà del romanticisme: La colcada, Els tamborers de la Sala, Un pi i La font de la vida són petites obres mestres en el seu art.

És, a més, autor del llibre Records i esperances (1885), i d’un aplec de Qüentos Mallorquins (1884). L’any 1892 li foren publicades Poesies en mallorquí popular (1892).

Fou també autor teatral, festiu i popular: El cordó de la vida (1886), Un criat nou (1892), Mestre Fornari (1900), etc.

Pena, Arnau de la

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Il·luminador. Establert a Barcelona i documentat del 1356 al 1410.

Personalitat encara no ben determinada, ja que estilísticament la seva obra es confon amb la de l’Arnau Bassa.

Sembla que cal atribuir-li el Llibre Verd, conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, treballat vers el 1380 i estretament relacionat amb el Saltiri anglès de la Biblioteca Nacional de París il·luminat a Catalunya, ambdues obres d’influència sienesa.

Pen Club, Centre Català del

(Barcelona, 19 abril 1922 – )

Associació d’escriptors. Presidida en una primera etapa clandestina, entre d’altres, per J. Pous i Pagès, J. Puig i Cadafalch, Carles Riba, Josep Carner, Josep Vicenç Foix i Joan Oliver.

Durant el franquisme hagué d’actuar clandestinament; a partir de la seva legalització el 1976 fou dirigida per escriptors com ara J. Palau i Fabre, Maria Aurèlia Capmany i Jordi Sarsanedas.

Ha organitzat dos congressos internacionals del Pen Club Internacional, el 1935 i el 1992.

Enllaç web: Pen Català

Pellicer i Pagès, Josep Maria

(Barcelona, 8 desembre 1843 – Mataró, Maresme, 26 maig 1903)

Historiador i literat. Exercí com a mestre a Ripoll, Girona i Mataró.

Fou un dels promotors de la reconstrucció del monestir de Ripoll.

És autor de diverses monografies de divulgació, com El monasterio de Ripoll (1872), Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro (1887), Reales privilegios de Mataró (1888), La crema de Ripoll, 1839 (1896).

Era germà de Pere Pellicer i Pagès  (Ripoll, Ripollès, segle XIX – 1899)  Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques. Fou alcalde de Ripoll. Secundà amb èxit les campanyes del seu germà per impulsar la restauració de l’abadia de Ripoll.

Pellicer de Ossau y de Salas, Antonio

(Madrid, segle XVII – Barcelona, 1652)

Militar i escriptor.

Participà com a mestre de camp en la campanya del Rosselló el 1639 i després en la guerra contra Catalunya, en la qual fou fet presoner (1642) i dut a França.

Alliberat dos anys més tard, continuà intervenint en la lluita fins a la seva mort en acció de guerra.

Redactà un Diario de la guerra de Cataluña, desde la entrada con el ejército real del marqués de Los Vélez, la segona part del qual sembla irremissiblement perduda.

Pelegrí i Torné, Bonaventura

(Lleida, 16 febrer 1879 – 15 gener 1937)

Escriptor i eclesiàstic. Col·laborà a bon nombre de publicacions periòdiques.

Obtingué diversos premis als Jocs Florals de Lleida, amb treballs notables com els titulats La parla de Catalunya o evolució històrica de la llengua catalana (1911), Assaig d’història crítica de la literatura catalana (1912), Renaixement i Noucentisme (1913), La prosa literària del Renaixement (1914) i Filosofia i política del Renaixement català (1915).

D’altres obres seves són Epistemología balmesiana (1910), Filosofía crítica (1914), el més notable dels seus assaigs, i Lleida en la renaixença literària de Catalunya (1935).

Deixà inèdits alguns escrits d’interès.

Pelegrí i Partegàs, Antoni

(Barcelona, 1907 – 10 juny 2002)

Advocat i escriptor. Fill de Joan Pelegrí i Nicolau, i germà de Joan.

Ha estat adaptador o traductor al català d’òperes o oratoris de Cornelius, Haendel i Bach.

Com a advocat s’ha especialitzat en el dret còsmic, tema que ha estudiat a fons en treballs científics.

Poeta menor, ha publicat -amb el pseudònim de Santserni– Garlanda d’agapants (1949) i Transfiguració (1963).

Pelegrí de Mataró

(Mataró, Maresme, 1879 – Managua, Nicaràgua, 1939)

Missioner caputxí, escriptor ascètic i periodista. Ingressà a l’orde caputxí el 1894.

Fou predicador molt popular i divulgador de vides de sants i de la Mare de Déu, sobre els quals escriví prop de vint llibres i opuscles en 1905-26, la meitat en català.

El 1922 fou tramès a les missions d’Amèrica Central, i a Costa Rica organitzà concursos literaris de rang nacional. El 1928 tornà a Barcelona, on es féu càrrec de l’editorial Franciscana.

El 1936 retornà a Costa Rica i a Managua, on fou superior del convent de Cartago i de la residència San Sebastián de Managua.

Peguera i d’Aimeric -germans-

Antoni, Josep Francesc i Lluís són fills de Guerau de Peguera i de Berardo.

Antoni de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1682 – València, 15 març 1707) Polític i escriptor. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats. Intel·lectual d’acció i austròfil, als inicis de la guerra de Successió signà, juntament amb Domènec Perera, el pacte anglocatalà de Gènova, el 20 de juny de 1705. Lluità al capdavant de la cavalleria catalana, i d’entre els seus èxits sobresurten la presa del castell de Mallén i la conquesta de Borja.

Josep Francesc de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1684 – vers 1746) Segon marquès de Foix, baró de Montnegre, i senyor de Torrelles de Foix. El 1742 es casà amb Gertrudis d’Armengol i Despujol, baronessa de Rocafort de Queralt. Llur besnéta fou Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo.

Lluís de Peguera i d’Aimeric (Catalunya, segle XVII – Gurp de la Conca, Pallars Jussà, segle XVIII) Noble. Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats. Morí lluitant al costat dels austriacistes a Gurp de la Conca. Li fou donat pel rei-arxiduc, del qual havia estat patge, el comtat de Peguera el 1708.

Pedreira i Fernández, Josep

(Barcelona, 16 març 1917 – 18 setembre 2003)

Editor i escriptor. Fill de pares gallecs i de formació autodidàctica, s’afilià al moviment catalanista i lluità amb l’exèrcit republicà durant la guerra civil.

A la postguerra fou militant del Front Nacional de Catalunya i un dels impulsors de la renaixença poètica, a través de les col·leccions “Els llibres de l’Óssa Menor” i “Les Quatre Estacions”.

Poeta en català i en gallec, ha publicat versos esparsos, i ha promogut els premis Óssa Menor, Carles Riba i Salvat-Papasseit.