(Llíria, Camp de Túria, 2 març 1791 – 28 maig 1867)
Advocat i erudit, Jurisconsult de la casa d’Alba, fou empresonat per les seves idees liberals.
Escriví i publicà el Diccionario valenciano-castellano (1851), reeditat amb èxit, i ajudà els renaixentistes valencians en llur presa de consciència del fenomen de la llengua i de la cultura.
(Elx, Baix Vinalopó, segle XVIII – València, 1755)
Erudit i escriptor en castellà. Llibreter d’ofici resident a València.
És autor d’un Resumen histórico de la fundación y antigüedad de la ciudad de Valencia (1738, 1805), de romanços a l’entrada a l’infant Carles a València (Romance heroico, 1731) i a l’arribada de la relíquia de sant Pere Nicolau Pasqual (Demostraciones festivas, 1743) i de quatre comèdies, inèdites, dues de les quals representades a València (El martirio más sangriento, el de sant Vicent màrtir, i La restauración de Orán).
(Aragó ?, segle XIV)
(o Díez) Cavaller i lletrat. Fou membre del consell de Pere III de Catalunya durant la lluita d’aquest contra Jaume III de Mallorca al Rosselló (1343-44).
Nomenat vice-canceller, assistí el rei durant les corts de Saragossa (1347) exigides per la Unió aragonesa. Fou pres com a ostatge per aquesta, però a la fi de les corts fou alliberat.
Poc temps després fou enviat pel rei a València, per prometre corts a la Unió valenciana. El 1348 lluità a la batalla d’Épila, que desféu la Unió aragonesa.
(Palma de Mallorca, 19 febrer 1745 – 28 gener 1827)
Polític i erudit. Germà de Josep. Marquès de Casa Desbrull i cavaller de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.
Fou un dels fundadors de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (1778) i professor de matemàtiques del col·legi de cadets.
Durant la guerra del Francès, fou nomenat cap polític de les Illes (1812-14).
(Picassent, Horta, 30 març 1851 – València, 2 desembre 1886)
Polític i erudit. Fill de Vicent Dasí i Lluesma. Marquès de Dosaigües i primer vescomte de Bétera (1878).
Fou un dels principals promotors de la “Revista de Valencia” (1880-83 i de la Societat Valenciana de Bibliòfils, de la qual fou secretari. Era cap del partit conservador del País Valencià i va ésser diputat a corts en 1879-81 i 1884-86.
Va escriure una Bibliografía histórica española, en dos volums (1883).
(Palma de Mallorca, 1657 – Calataiud, Aragó, 1715)
Jesuïta erudit. Especialitzat en Ramon Llull, en defensà el culte i l’ortodòxia. Partidari de Felip V de Borbó, fou expulsat de Mallorca.
Els seus estudis tingueren una ressonància internacional, especialment entre els lul·listes alemanys. Es relacionà sobretot amb l’erudit Jean Battiste Sollier.
(sa Pobla, Mallorca, 1760 – Palma de Mallorca, 1816)
Erudit. Estudià dret a Múrcia, Oriola i València. Residí a Madrid, on publicà una sèrie de traduccions (1785) i Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa (1787-91) i la traducció del diccionari de física de Brisson (1796-1802).
A Investigaciones históricas sobre los principales descubrimientos de los españoles en el mar Océano en el siglo XV y principios del siglo XVI (1794) aportà documentació inèdita. Es conserven els seus Apuntes para formar una historia crítica del Reino de Mallorca.
Obtingué la dignitat de tresorer de la seu de Mallorca (1792) i el títol de cronista de Palma de Mallorca (1807). Fou funcionari del ministeri de l’interior de Josep I Bonaparte i pel fet d’ésser afrancesat visqué a l’exili fins al 1814.
És conegut per la seva enemistat literària amb Leandro Fernández de Moratín.
(Dénia, Marina Alta, 9 maig 1844 – 20 abril 1912)
Erudit. Cursà la carrera eclesiàstica a València (1858-68), i fou, primerament, coadjutor de la parròquia de Dénia i, des del 1891, canonge arxiver de la catedral de València.
Inicià la seva producció històrica amb la Historia de la ciudad de Denia (1876), obra de considerable rigor científic que li valgué el nomenament d’acadèmic de la Societat Arqueològica Valenciana (1875) i corresponent de la Real Academia de la Historia (1877).
Fundà i dirigí la revista de ciències històriques “El Archivo” (Dénia 1886 – València 1893), els set volums de la qual representen una considerable aportació documental i crítica a la historiografia valenciana (i també a la de l’art).
Publicà, també, entre d’altres, la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1880) Génesis del derecho foral valenciano (1902), una edició crítica de l’Espill, de Jaume Roig (1905), la reedició de La brama dels llauradors de Jaume Gassull (1901), l’Estudio sobre los sermones valencianos de san Vicente Ferrer (1903) i Episcopologio valentino (1909).
(Castalla, Alcoià, 8 juny 1739 – Madrid, 5 gener 1800)
Erudit. Es llicencià en dret civil a València (1760). Fou escrivent (1766) i bibliotecari (1777) a la Biblioteca Real de Madrid. El 1775 ingressà a l’Academia de la Historia.
Preparà diverses edicions crítiques d’obres literàries i històriques, com De Aphrodisio expugnato, de Joan Cristòfor Calbet d’Estrella (1771), Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos…, de Francesc de Montcada (1772), La Diana enamorada, de Gaspar Gil i Polo (1778), remarcable per les notes al cant del Túria, fetes en col·laboració amb els germans Gregori i Joan Antoni Maians, Coplas de Don Jorge Manrique… (1779), etc.
Protegit per Manuel Godoy, sembla, assolí el càrrec de secretari del Consejo de Indias (1795).
Veure> Francesc Selma (erudit i sacerdot valencià del segle XVIII).
Dades dels Països Catalans 