(Sabadell, Vallès Occidental, octubre 1904 – )
Agrupació coral. Constituí la primera entitat artística i musical de Sabadell.
Ha actuat a diverses poblacions catalanes, de l’estat espanyol i d’altres països europeus, i també als Estats Units.
Organitza diverses activitats culturals relacionades amb la música, com són cursets de cant, audicions, intercanvis amb altres entitats corals, etc.
Té una secció infantil, la Coral de Nois i Noies, i una de juvenil, la Coral Efebus.
(Barcelona, 1927 – 1939)
Centre d’investigació filològica. Reforçà les tasques de la Biblioteca Balmes de Barcelona.
Amb membres tan destacats com Francesc de B. Moll, Manuel de Montoliu, Pere Barnils i Antoni Griera, edità un Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i diversos llibres de divulgació.
La seva activitat va ser paralitzada amb la guerra civil.
(Catalunya, 1976 – vers 1990)
Col·lectiu d’escriptors catalans. Consagrat a la narrativa de gènere: eròtica, ciència-ficció, terror, policiaca, etc.
Hi han col·laborat Pep Albanell, Margarida Aritzeta, Jaume Cabré, Assumpció Cantalozella, Joaquim Carbó, etc.
És donà a conèixer amb el recull de contes eròtics i d’humor Deu pometes té el pomer (1979; premi La Sonrisa Vertical).
També ha publicat Lovecraft, Lovecraft! (1981), Negra i consentida (1983), Essa, Efa (1985), Bocatto di cardinali (1985).
(Barcelona, 26 desembre 1932 – )
(CANMC, Club Alpí Núria Masella Cerdanya) Entitat esportiva. Dedicada principalment a l’esquí i al muntanyisme.
En ésser fundada la Federació Catalana d’Esquí (1933), formà part de la junta directiva.
Després de la guerra civil de 1936-39, fou reorganitzat i, des del 1941, inicià la publicació d’una circular que aviat es convertí en un butlletí, actualment en català i en castellà.
Entre els seus membres han destacat figures de l’esquí estatal. El club ha organitzat competicions internacionals i el primer concurs internacional de hoquei sobre gel, a Núria (1954).
Enllaç: CANM Cerdanya
(Països Catalans, 1958 – 1990)
Moviment artístic, cultural i cívic.
Es proposà la creació, la divulgació i la promoció d’una cançó popular catalana actual, no solament com a instrument al servei de la llengua i la cultura catalanes, sinó també com a mitjà de dignificació poètica i musical de la pròpia cançó com a forma artística d’expressió.
Tot i que no arribà a cristalitzar fins a l’inici dels anys 1960-63, les bases primeres van ésser formulades la dècada anterior. Els primers discos de cançó catalana actual van ésser editats l’any 1958; eren versions dels èxits internacionals del moment, cantades per les Germanes Serrano i Josep Guardiola.
Després, la creació del grup Els Setze Jutges (1961-62) fou el primer pas decisiu cap a la consolidació. Raimon i Francesc Pi de la Serra, nous membres d’Els Setze Jutges, aportaren noves idees, en un creixement que ja no tindria aturada. El moviment esdevingué un fet públic molt important i el nombre d’autors i intèrprets que hi col·laboraren augmentà considerablement.
Al moviment, ampliat i diversificat, se li han obert camins nous i cadascun dels seus components ha seguit una vida pròpia, no sense polèmiques ni tensions internes, especialment provocades pel rebuig a l’adopció del bilingüisme. És destacable també la branca més avantguardista, lligada a corrents anglosaxons.
Els èxits internacionals es van succeir, alhora que el moviment es consolidà sobretot a partir dels anys 1970. Els anys 1980 suposaren un temps de crisi per a la cançó, en especial per al sorgiment de noves veus, que es trobaren sense infraestructures ni suport discogràfic.
Tot i això, els cantants consolidats han continuat amb èxit i mantenen la vigència de la cançó en català, definitivament allunyats de l’etiqueta de Nova Cançó.
(Barcelona, 1919 – 1921)
Cor d’homes, dones i nois, sorgit de la Schola Orpheonica. El dirigí Joan Llongueres.
Inspirat per Ventura Gassol, donà mostres d’abrandament patriòtic, corresponent a aquelles circumstàncies.
Lluís Bertran i Pijoan en fou president.
(Països Catalans, 1916 – 1923)
Entitat fundada per impulsar la unitat de la llengua catalana. Creada per diferents intel·lectuals catalans, balears, valencians i rossellonesos.
El seu primer president fou Àngel Guimerà i fou dirigida entre d’altres per J. Bofill i Mates i Nicolau d’Olwer.
Entre les seves publicacions destaquen “Ofrena”, “Revista de Nostra Parla” i “Nostra Parla”.
Desaparegué per la Dictadura de Primo de Rivera.
(Barcelona, segle XX)
Grup d’artistes catalans. Format entorn de Manuel Ainaud i Sánchez.
L’integraven l’escultor Cèsar Cabanes i Badosa, el dibuixant Joaquim Biosca, el pintor i escultor Martí Gimeno i Massaguer —fill de Francesc Gimeno—, Enric Moles i altres, actualment desconeguts, com Jaume Muntasell i el dibuixant Carles Grau.
Enric Casanovas s’apropà al grup i el 1903 exposà amb Ainaud i Grau a Els 4 Gats.
Admiraven Nonell, especialment el de temàtica sòrdida, i l’escultura de Carles Mani, al costat del qual Ainaud arribà a exposar.
Vinculats a l’Aplec Catalanista i relacionats amb literats, aviat el nom del grup fou aplicat a altres artistes d’estètica similar, com Ricard Opisso, i a literats, com Viura, Oller i Rabassa i Oliva i Bridgman.
Representen la promoció més jove del postmodernisme, coetània dels noucentistes.
(Barcelona, 1960 – 1970)
Moviment musical d’avantguarda nascut en el marc del Club Cobalto 49. És una mena de música experimental que prescindeix dels esquemes clàssics tradicionals.
N’ha estat el fundador i compositor principal Josep M. Mestres i Quadreny. Segueix la tendència de donar importància a l’atzar com a mètode de composició.
Josep Cercós i Josep Casanoves també han conreat formes obertes.
(Terrassa, Valles Occidental, 1946 – 1995)
Museu. Iniciat amb la col·lecció Biosca, i ampliat després amb d’altres col·leccions.
Situat en un edifici construït expressament, inaugurat el 1970, és un dels museus més importants del món en la seva especialitat.
Hi destaquen els teixits orientals, coptes, bizantins, àrabs i turcs, així com els americans i els europeus d’època gòtica i renaixentista. Comptà també amb col·leccions més especialitzades, com la d’indumentària o la de tapissos catalans, entre d’altres.
A partir del 1995 adoptà la denominació de Centre de Documentació i Museu Tèxtil.
Dades dels Països Catalans 