(Palma de Mallorca, 28 febrer 1855 – 31 desembre 1873)
Periòdic republicà en castellà. El seu primer director fou Joaquim Fiol.
En la segona època, dirigit per Miquel Quetglas i Bauzà, fou òrgan del partit republicà federal de les Illes. Josep Valls i Joaquim Quetglas en foren col·laboradors regulars.
No s’alineà a favor dels federals intransigents i aquests feren aparèixer, el 1873, el periòdic denominat “El Cantón Balear”.
(València, 1856)
Setmanari en llengua castellana. Publicà 12 números.
Hi col·laboraren Teodor Llorente i Olivares, Rafael Blasco i altres escriptors valencians.
Nom castellà de la caseria de la Forna.
(Serrans)
Nom castellà del poble i municipi de Figueroles de Domenyo.
Nom castellà del poble i municipi de Figueres.
(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)
“Miguel Hernández” Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirigía Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).
Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.
El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.
Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).
Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).
(Palma de Mallorca, 1594 – 1655)
Poeta en castellà. Doctor en teologia, fou capellà i secretari del virrei de Nàpols i duc de Medina de las Torres. Nomenat canceller del seu bisbat, retornà a Mallorca, on obtingué una canongia (1644).
Publicà diversos poemes, com La Oronta (Nàpols, 1637), El Cadmo (1639), Marte en la paz (Palma de Mallorca, 1646), extens poema heroic, i El ensayo de la muerte (1650, 1765, 1812).
(País Valencià)
Nom castellà que rep el riu Túria en el seu curs més alt.
(Alcoi, Alcoià, 1 abril 1904 – València, 4 juliol 1994)
Poeta en castellà. Estudià dret i filosofia i lletres a València. Redactor de “Hora de España”, s’exilià a Mèxic, després de la guerra civil (1939-47).
Inicià la seva obra amb una col·lecció de sonets, Misteriosa presencia (1936), Candente horror (1936) i Son nombres ignorados (1939) tracten sobre l’experiència de la guerra.
Amb un lirisme estètic i sensual d’arrel mediterrània escriví Las ilusiones con los poemas del convaleciente (1945), Concertar es amor (1951), Concierto en mi menor (1964), La trama inexplicable (1968).
Autor també de Valentín (1974), homenatge en prosa a Shakespeare, i la narració Los arcángeles (1981). El 1972 es publicà l’antologia dels seus poemes, Fuentes de la constancia, el 1982 la seva Obra poética completa i entre 1982 i 1984, la seva Obra completa en prosa.
Dades dels Països Catalans 