(Barcelona ?, segle IX)
Eclesiàstic. Hagué d’oposar-se al prevere Madaix, que a l’església de Sant Esteve (possiblement fora la ciutat) volia restablir el ritu visigòtic.
Ajudà el monjo Aimoní de Saint-Germain-des-Prés, de París, quan, el 867, passà per Barcelona camí de Còrdova a la recerca de relíquies.
Assistí al sínode de Touzey (prop de Toul, Lorena) (860), i és probable que arribés fins al 861, que el succeí el bisbe Frodoí, d’origen franc.
(Catalunya, segle XIII – l’Arboç, Baix Penedès, 1344)
Eclesiàstic dominicà. El 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar.
Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicília) i des del 1335 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode.
Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina.
Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis begards.
(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 15 febrer 1854 – Monte Porzio, Itàlia, 7 setembre 1913)
(nom de religió: Calassanç de Llavaneres) Cardenal caputxí. Germà de Joaquim. Estudià a Mataró. Viatjà per Amèrica i fou ordenat sacerdot a França.
Superior del convent d’Igualada, fou cridat a Roma, i designat consultor de nombroses congregacions romanes. A 45 anys fou nomenat cardenal i residí a Roma fins a la mort, al servei constant i directe de la Santa Seu.
Publicà 78 llibres, sovint resums o reculls més que obres originals.
Home de confiança de Lleó XIII i encara més de Pius X, intervingué decisivament en els conflictes eclesials del seu temps amb l’atenció posada sobretot en la seguretat doctrinal.
(Manresa, Bages, 1 agost 1889 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 setembre 1962)
Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús i fou bibliotecari de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma. Deixà la companyia, i durant la guerra civil fou funcionari destacat del Comissariat de Propaganda.
Publicà, només amb inicials, Montserrat (1938), rèplica, amb bons fonaments bíblics i patriòtics, a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol. A l’exili exercí un apostolat popular, i publicà Als catalans (1944), antecedent breu de Lletres catalanes (1946), vast programa de reorganització de Catalunya i de l’Església catalana.
(Santpedor, Bages, 12 juny 1863 – 26 maig 1936)
Eclesiàstic i historiador. És autor d’una Historia documentada de la vila de Santpedor (1898), del Compendi popular de la història de Santpedor (1922) i de les monografies El timbal del Bruc (1890) i El feudalisme de remença (1911).
Ordenà l’arxiu municipal i l’eclesiàstic de la seva vila. Publicà també un manual sobre Els arxius parroquials (1912) i dues col·leccions de sermons: Homilies breus dels evangelis dominicals i Plàtiques religioses en català.
Fou soci corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i col·laborà en la premsa de Barcelona, Vic i Manresa.
(Benavites, Camp de Morvedre, 17 octubre 1866 – Girona, 1 setembre 1932)
Bisbe de Girona (1925-32). Estudià al seminari de València, fou ordenat el 1889. Des del 1887 era professor auxiliar de llatí del seminari, i després ho fou de diferents branques de filosofia.
Féu el doctorat en dret canònic a la Universitat de València, d’on més tard fou professor i vicecanceller, i el 1901 fou nomenat canonge magistral de València per oposició.
Ja bisbe de Girona, el 1928 decretà la moderna divisió d’arxiprestats de la diòcesi.
És autor de molts treballs en llatí, català i castellà, com el manual De ratione linguae latinae addiscendae (1896), un Manual de prelados (1924) i altres obres i cartes pastorals.
(Cadis, Andalusia, 4 setembre 1813 – Barcelona, 31 març 1883)
Eclesiàstic. Format al seminari de Cadis, fou ordenat de sacerdot (1837). Nomenat bisbe de Canàries (1868) i de Barcelona (1877), en ambdós llocs succeí el bisbe Lluch i Garriga.
Construí el nou Seminari (1879), que dotà del Museu de Geologia i de l’Acadèmia Filosòfico-científica de Sant Tomàs d’Aquino, que aplegava la intel·lectualitat universitària i eclesiàstica. Com a colofó de les festes del Mil·lenni de Montserrat (1880) obtingué de Lleó XIII la proclamació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre el Principat de Catalunya i la coronació de la Mare de Déu.
Elegit senador en representació de la província eclesiàstica catalana (1879), defensà a Madrid els interessos proteccionistes de la indústria catalana (1882), talment que en tornar a Barcelona fou rebut triomfalment per la multitud.
Els tres darrers mesos de la seva vida hagué de fer cara a les forces integristes catalanes, capitanejades pel director d'”El Correo Catalán” Lluís Maria de Llauder i de Dalmases i per Fèlix Sardà i Salvany, i a intervencions directes de la Santa Seu.
Fou sepultat a la basílica de la Mercè, i el municipi donà el seu nom a una de les places més cèntriques de Barcelona.
(Sallent de Llobregat, Bages, 6 agost 1772 – Madrid, 29 desembre 1847)
Eclesiàstic i erudit. Germà d’Ignasi. Estudià al Colegio de San Ildefonso de la Universidad de Alcalá de Henares. Fou un gran coneixedor de les llengües clàssiques i semítiques, sense deixar de banda, però, les romàniques.
Un cop acabats els estudis, guiat pel seu oncle Fèlix Amat, bisbe de Palmira i confessor del rei, començà els estudis a Tarragona, i es doctorà a la universitat dels Reials Estudis de Sant Isidre. L’any 1820 formà part de la junta de govern creada a Barcelona amb motiu dels fets esdevinguts al començament del Trienni Liberal.
La cúria romana el rebutjà com a bisbe de la diòcesi barcelonina i anà a Madrid, on va tenir cura de la impressió de la traducció de la Bíblia que havia fet a instàncies del rei Carles IV. Editada a despeses del govern, havia d’ésser origen de diverses controvèrsies entre el clericat, fet que es demostra per un article, publicat a París, titulat El amigo de la Religión.
Dins la història de la literatura catalana, ocupa un lloc rellevant per l’obra Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), començada pel seu germà Ignasi. Aquest diccionari donà a conèixer per primera vegada molts dels autors que havien contribuït a la literatura catalana, i arriba fins a la darreria del segle XVIII.
Va pertànyer a l’Acadèmia Científica de Barcelona, a la de Madrid, a la Societat d’Antiguitats de Copenhaguen i a l’Acadèmia de Bones Lletres.
Altres obres seves són: Disertación sobre la biblioteca de escritores catalanes: Salmos de David i Vida del Ilmo. Sr. D. Félix Amat, arzobispo de Palmira, el qual havia estat atacat de liberal i inclòs a l’Index romà i que Torres defensà aferrissadament en pastorals i llibres.
Se’l considera un dels precedents de la Renaixença.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 30 abril 1923 – Tarragona, 22 abril 2004)
Eclesiàstic i ecumenista. Enginyer tèxtil, ingressà al Seminari de Barcelona i fou ordenat de sacerdot el 1953. Féu estudis de sociologia i es doctorà en teologia a Roma (1958) amb la tesi L’humà i el diví en l’Església. Alguns aspectes del reformisme catòlic contemporani.
Fou consiliari de la JOC a Barcelona, de tot l’estat i d’Europa i rector del Seminari de Barcelona (1966-68). President de la nova Facultat de Teologia (1967) i bisbe auxiliar de Barcelona (1968), Pau VI el nomenà vicepresident del Consell de Laics i de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau (1970) i del Consell Pontifici “Cor Unum” (1971).
El 1975 fou nomenat vicepresident del Secretariat per a la Unió dels Cristians, on desenvolupà una gran tasca ecumènica. Fou copresident del Grup Mixt de Treball entre l’Església Catòlica i el Consell Ecumènic de les Esglésies i el Comitè de Coordinació de la Comissió per al diàleg amb l’Església Ortodoxa.
El 1983 fou nomenat arquebisbe de Tarragona i el 1996, un any després de la celebració del Concili Provincial Tarraconense, del qual fou impulsor i president, presentà la renúncia al càrrec per motius de salut, que es feu efectiva el 1997.
El 1998 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Manresa, Bages, 30 maig 1905 – Barcelona, 31 agost 1950)
Metge i eclesiàstic. Fill d’obrers, alternà l’estudi de la medicina amb una forta activitat dins la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Com a vicepresident del consell federal participà en tota mena d’assemblees de l’entitat i escriví nombroses Glosses al setmanari “Flama”.
Exercí de metge a Avinyó i a Monistrol de Calders fins que s’establí a Gràcia. Fou mobilitzat en un cos de sanitat (mai/1938) fins a la fi de la guerra.
Ingressà al seminari de Barcelona i, un cop sacerdot (1942), fou vicari a Sant Esteve Sesrovires i es llicencià en teologia a Salamanca (1944). L’ambient eclesiàstic de la postguerra l’apartà del seu apostolat preferit, entre els joves, però treballà sis anys als Centres d’Acció Catòlica femenina de Sarrià.
Fundà el Sanatori de la Mercè i intervingué en diverses obres assistencials. El 1973 li fou publicat el seu Diari de guerra. Al set/2004 fou beatificat.
Dades dels Països Catalans 