(Catalunya, segle X)
Bisbe de Vic (914-17).
Es distingí en l’augment i la reorganització patrimonial del bisbat; consagrà les esglésies de Manresa i del Moianès, regió que organitzà eclesiàsticament, així com el monestir de Ripoll i l’incipient de Santa Cecília de Montserrat.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – 1616)
Eclesiàstic. Fou vicari general de Tortosa, on promogué moltes obres de caràcter benèfic.
Hi instituí la processó de sant Ramon de Penyafort, per a la qual regalà una imatge d’argent del sant i un ric tabernacle.
(Girona, 21 juny 1822 – Castellterçol, Moianès, 22 juny 1872)
Prelat. Fou canonge de Lleida.
El 1865 fou nomenat bisbe de Vic. Renuncià al càrrec per la seva gran modèstia. La decisió no fou admesa i hagué d’ocupar la seva diòcesi l’any següent fins a la seva mort.
Assistí al Concili Vaticà de 1869. Destacà com a predicador.
(Cervera de la Marenda, Rosselló, 20 maig 1886 – Barcelona, 3 desembre 1977)
Eclesiàstic i gramàtic. Estudià filosofia i lletres a Barcelona i magisteri a Madrid.
Fou professor de l’Escola Normal de Girona, on féu cursos especials de gramàtica i literatura catalanes.
Publicà una gramàtica castellana.
(Santarem, Portugal, vers 540 – Girona, 621)
Eclesiàstic i historiador.
Fundador del monestir de Bíclarum (586), fou elegit bisbe de Girona (vers 590) i participà en el concili de Toledo (589), en el provincial de Barcelona (599) i en l’Egarenc (614).
Va escriure (vers 590) la Crònica del Biclarense, interessant per al coneixement de la Hispània visigòtica (567-590).
(Múrcia ?, 1301 – El Pobo, Terol, Aragó, 19 agost 1334)
Prelat i fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Fou destinat pel seu pare a l’església i s’educà a la cartoixa d’Escaladei.
Als deu anys fou tonsurat per Climent V a Avinyó, i dos anys més tard fou nomenat canceller del regne. L’any 1319 fou arquebisbe de Toledo, nomenament que duia annex el de canceller de Castella, càrrec a través del qual s’exercia la influència política catalana sobre aquell país.
L’any 1327 Joan XXIII el nomenà patriarca d’Alexandria, i l’any següent, arquebisbe de Tarragona.
(Catalunya, segle V – Tarragona ?, vers 520)
Arquebisbe de Tarragona (469-vers 520). Governà la diòcesi durant uns cinquanta anys.
Es destacà per la seva tasca per tal de regular la vida monàstica, i la importància eclesiàstica de l’arquebisbat adquirí nou vigor al seu temps. És remarcat per la quantitat de monjos que s’establiren aleshores a la ciutat.
El 516 convocà un concili a Tarragona mateix, per a organitzar la vida de clergues i monjos, i un altre a Girona, el 517, també d’esperit reformador i litúrgic, i aquest mateix any viatjà a Roma, on no pogué arribar, però si el seu diaca Cassià, amb una carta (perduda), que meresqué la resposta del papa Hormisdes, sobre la reforma de l’Església, la celebració dels concilis i dels monjos que procedents d’Orient arribaven a Occident, i el nomenà vicari apostòlic per a tota la Península Ibèrica.
L’epitafi en versos que cobria la seva tomba elogiava les virtuts de Joan, la seva caritat amb els pobres i la seva paraula brillant.
(Catalunya, segle XIII – Grècia, vers 1325)
Religiós franciscà. Des del 1300 residí a Grècia, on treballà per la unió dels cristians.
Formà part de l’expedició a la Xina amb Joan de Montecorvino, de qui fou bisbe sufragani (1311). Primer bisbe de Kaffa (Crimea) el 1318.
En la discussió sobre la pobresa franciscana davant Joan XXII (Avinyó, 1322) defensa postures rigoristes, però s’enfrontà durament amb els espirituals.
Retornat a la seva seu, intervingué en els conflictes entre catalans i venecians (1325).
(Bítem, Baix Ebre, 1233 ? – Tortosa, Baix Ebre, 29 juny 1306)
(o Desjardí) Bisbe de Tortosa (1272-1306), on aplegà sínodes (1274 i 1278) i, juntament amb Ramon de Besalú i Domènec de Terol, recopilà el llibre dels Costums de Tortosa.
Prengué part en la reconquesta de Mallorca (1287) i hi féu les funcions de bisbe en nom del seu germà Ponç.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1604 – Barcelona, 1678)
Eclesiàstic. Cosí de Joan Gaspar Roig i Jalpí. El 1632 es doctorà a Roma en dret civil i canònic. Obtingué el priorat de Meià (1633); rebé tot seguit l’hàbit benedictí.
Fou partidari de Felip IV durant la guerra dels Segadors i objecte de persecució per part dels francesos i de la generalitat de Catalunya.
El 1652 fou nomenat canceller de Catalunya i president de la Congregació Claustral Tarraconense; el 1652 fou elegit per a l’abadiat de Cuixà, del qual no pogué prendre possessió, a causa del tractat dels Pirineus.
Compilà les Constitucions noves de la Congregació, edità les sinodals del priorat de Meià i escriví llibres de devoció, com Romeria del paradís i una Relació de les coses del gloriós sant Jordi, màrtir en Catalunya, i les seves memòries.
Dades dels Països Catalans 