Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Pallars, bisbat de

(Catalunya, 888 – 920)

Bisbat efímer. Creat amb el territori dels comtats de Pallars i Ribagorça (fins aleshores del bisbat d’Urgell) pel bisbe intrús d’Urgell, Esclua, amb el consentiment del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça. El primer bisbe fou Adolf.

Esclua es proposava així d’erigir una metròpoli catalana independent de Narbona, però el seu fracàs motivà l’extinció del bisbat a la mort d’Adolf (el 920 el bisbat havia retornat ja al d’Urgell).

El 939, per raons desconegudes, el Pallars, Ribagorça i Sobrarb tenien un nou bisbe particular, Ató de Pallars, fill del comte Ramon II; probablement la seva elecció fou fruit d’una maniobra desconeguda del seu pare.

A la mort d’Ató, vers el 949, el Pallars havia ja retornat, definitivament, a la diòcesi d’Urgell.

Pallars, Arnau Roger de *

Veure> Arnau Roger de Pallars  (bisbe d’Urgell, 1436-61).

Pallarès, Ferrer

(Catalunya, segle XIII – València ?, segle XIII)

Paborde de la seu de Tarragona.

A la cort de Barcelona del 1228 es comprometé a participar en la conquesta de Mallorca amb una galera armada i quatre cavallers.

Formà part del consell de guerra de Jaume I i es distingí per la seva habilitat i astúcia en l’enderrocament d’una torre, a la presa de Palma de Mallorca. Tingué problemes a l’hora del repartiment de botí i la seva casa fou saquejada.

Fou nomenat administrador de la seu de Mallorca mentre es decidia el plet sobre la dependència de Barcelona.

L’any 1238, un cop conquerida la ciutat de València, passà a aquell bisbat.

Palau i Térmens, Antoni

(Valls, Alt Camp, 27 juliol 1806 – Barcelona, 8 juliol 1862)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona, a Cervera i a Tarragona i s’ordenà el 1837.

Fundà la “Revista Católica” (1844) i publicà obres piadoses i apologètiques. Fou catedràtic als seminaris de Barcelona i Tarragona.

Bisbe de Vic (1854), inicià la reforma parroquial i la publicació del “Boletín Oficial del Obispado”.

El 1857 fou traslladat a la diòcesi de Barcelona, que substituí a Josep Domènec Costa i Borràs, i fou substituït per Pantaleó Montserrat i Navarro.

Palau i Boscà, Melcior de

(Mataró, Maresme, vers 1600 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 29 abril 1670)

Eclesiàstic i polític. El 1639 participà a la batalla de Salses.

Ardiaca de Vic, com a tal menà, el 1640, la resistència dels canonges a pagar uns impostos al govern. Aquell mateix any fou enviat pel virrei Santa Coloma a Madrid per explicar-hi l’estat en què es trobava Catalunya.

El 1664 fou nomenat bisbe d’Urgell. Hi reuní sínodes diocesans el 1665 i el 1670.

Padern -bisbe Tortosa, s. XI-

(Catalunya, segle XI)

Bisbe dels cristians de Tortosa. El 1058 assistí a la consagració de la catedral de Barcelona i el 1068 signà de nou l’escriptura de dotació de la mateixa catedral atorgada per Ramon Berenguer I.

No se sap si amb l’escomesa dels àrabs s’interrompé la successió pastoral de Tortosa, ni tampoc si aquest bisbe residia a Tortosa o si, com és probable, era un simple bisbe titular, condicionat a la futura conquesta de la ciutat.

Pacià -bisbe i sant, s. IV-

(Barcelona ?, abans 310 – després 390)

Escriptor, bisbe de Barcelona (360-390) i sant.

Es conserven les tres cartes que escriví a Sempronià (contra els novacians), un tractat (Exhortació a la penitència), un opuscle sobre el baptisme i una diatraba (Cervolus) contra la llicència dels festivals pagans.

Ot de Pallars

(Sort, Pallars Sobirà, vers 1065 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1122)

(o d’Urgell) Bisbe d’Urgell (1095-1122) i sant.

Fill de noble família, després d’haver-se dedicat a l’exercici de la guerra, s’ordenà sacerdot.

Fou designat bisbe i consagrat pel papa Urbà II.

Ot -bisbe Girona, 995/1010-

(Catalunya, segle X – 1010)

Bisbe de Girona (995-1010). El 986, tot just acabada l’expedició d’Almansor, fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès i anà a Compiègne a recaptar un privilegi del rei Lotari per refer el patrimoni del seu monestir, del qual s’havien perdut les escriptures.

És remarcable la seva actuació en la restauració de la vida comunitària i dels béns del monestir.

El 995 fou nomenat bisbe de Girona, sense deixar, però, el càrrec abacial. Regí la diòcesi fins el 1010, que amb el comte Ramon Borrell anà a l’expedició contra Còrdova.

Morí a la tornada, a conseqüència de les ferides que havia rebut. Fou enterrat a Sant Cugat, on es conserva encara el seu sepulcre.

Ossó i Cervelló, Enric d’

(Vinebre, Ribera d’Ebre, 16 octubre 1840 – Gilet, Camp de Morvedre, 27 gener 1896)

Eclesiàstic i sant. Fundador de la Companyia de Santa Teresa o de les Teresianes.

A catorze anys fugí de casa seva i anà a fer vida eremítica a Montserrat. Més endavant tornà a la societat i estudià humanitats, filosofia, física, química i teologia als seminaris de Tortosa i de Barcelona (1854-66). El 1867 fou ordenat de sacerdot.

El 1871 dirigí l’Associació Catequística i diverses publicacions, com el setmanari “El Amigo del Pueblo” i la revista “Santa Teresa de Jesús”.

Precursor de l’Acció Catòlica, el 1873 fundà una associació dita més tard Arxiconfraria Teresiana, que arriba a tenir en vida del fundador, unes 100.000 associades, i el 1874 el Rebañito del Niño Jesús com a branca infantil.

El 1876 fundà la Germandat Josefina per a homes i, a Tarragona, la seva obra preferida, la Companyia de Santa Teresa, destinada a l’ensenyament.

Fou beatificat per Joan Pau II el 1979.