(Palma del Río, Còrdova, Andalusia, 8 gener 1635 – Toledo, Castella, 14 setembre 1709)
Eclesiàstic. Creat cardenal el 1669. Fou virrei de Sicília (1677-78) i arquebisbe de Toledo.
Nomenat lloctinent de Catalunya per Felip V (1701-03). El 1705 fou allunyat de la cort per les seves intrigues.
(Bulaternera, Rosselló, 20 novembre 1632 – Girona, 26 gener 1699)
Bisbe de Girona (1686-99). Entrà al convent franciscà de Perpinyà i completà estudis a Girona (1652), a Reus i a Vic, on fou ordenat de prevere (1654).
Fou lector de filosofia a Vic i de teologia a Girona, a Tarragona i a Barcelona, guardià i custodi de Tarragona, visitador dels convents de Sardenya i de València i provincial de Catalunya (1684-86).
Essent bisbe, féu construir la gran escala d’accés a la catedral gironina. Es remarcà en l’ordenació i apaivagament d’antigues discòrdies en el capítol gironí i féu erigir el convent franciscà de Sant Salvi de Cladells (Selva) (1690) i restaurar l’església de les clarisses de Girona (1699).
Arran de l’ocupació de la ciutat pel mariscal de Noailles (1694-97) hagué de marxar de Girona, on no retornà fins poc abans de la seva mort.
(Bulaternera, Rosselló, vers 1670 – Girona, 1738)
Eclesiàstic. Canonge de Girona i arxiver. Doctor en filosofia, teologia i dret.
És autor d’un Diccionario alfabético sobre todo lo perteneciente a la iglesia de Gerona, en tres volums, i d’un Epsicopologio, que va des de la reconquesta al 1729, obres molt útils que contenen extractes dels principals documents de l’arxiu de la catedral.
Escriví també una vida del bisbe i oncle seu Miquel Pontic i Isern, que es conservava a la cartoixa de Montalegre, on era monjo el seu germà Ignasi Pontic, autor també d’obres històriques i pietoses.
(Bellpuig, Urgell, 9 abril 1907 – Lleida, 4 octubre 1995)
Eclesiàstic. Estudià filosofia i dret canònic a Roma, s’hi doctorà en teologia i hi fou ordenat el 1931. Fou vicari d’Anglesola (Urgell).
Des del 1939 fou professor al seminari de Solsona. El 1951 fou promogut al bisbat de Sogorb-Castelló.
Intervingué brillantment en el concili Vaticà II i va publicar la pastoral L’Església davant el Concili (1962), una de les més importants sobre aquest tema.
El 21 de gener de 1971 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. Per raons d’edat, cessà al front de l’arquebisbat el 1983. També fou president de la Conferència Episcopal Tarraconense.
(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 1312)
Bisbe de València (1288-1312).
Abans del 1280 fou a Roma auditor de la Rota, prelat domèstic del papa i exarca de la marca d’Ancona. Pere II de Catalunya-Aragó el nomenà canceller del regne d’Aragó.
Elegit bisbe de València, visità la diòcesi i celebrà sínodes el 1296 i el 1303. Seguint l’exemple d’altres bisbes és féu dominicà (1303) sense deixar el govern de la diòcesi.
El rei li encarregà, juntament amb l’arquebisbe de Saragossa, un afer de l’orde del Temple i defensà llur causa al concili de Viena (1311-12). El sorprengué la mort en assistir al concili de Tarragona.
Hom li atribueix alguns escrits, com un tractat sobre els sagraments i una relació sobre la causa dels templers, en llatí.
En el seu testament afavorí àmpliament els convents dominicans de València, Lleida i Xàtiva.
(Valls, Alt Camp, 1671 – 1730)
Pintor i eclesiàstic. Deixeble de Joaquim Juncosa, amplià estudis a Roma (vers 1701-18) i a Madrid.
És autor d’escenes de vides de sants, com Santa Úrsula davant el Papa Ciríac, a l’església de Sant Joan de Valls. Treballà a diverses poblacions de la comarca.
Tenia un benifat a l’església de la Mare de Déu dels Àngels de Valls. Li són atribuïdes pintures de l’església de Santa Maria de Salomó, conservades.
Hom l’ha qualificat de murillista, tot i que el seu estil no és unitari. Sembla que tingué molta facilitat en la còpia i en la imitació.
(Montclar de Berguedà, Berguedà, segle XVII – Solsona, Solsonès, 1685)
Prelat. Era frare benedictí.
Fidel a Felip IV, abandonà el monestir de Ripoll, on vivia, durant la guerra dels Segadors. Fou abat del monestir d’Arles.
El 1664 rebé el nomenament de bisbe de Solsona, com a successor de Francesc Roger.
Féu editar les Constitucions promulgades anteriorment a la seva diòcesi, i un Ritual del papa Pau V. Celebrà dos sínodes diocesans.
Fou succeït per Manuel d’Alba.
(Ribagorça, segle XIII – Lleida, 1313)
Eclesiàstic. Canonge augustinià, prior de Roda d’Isàvena i bisbe de Lleida (1308-13).
Celebrà un sínode (1308), on donà diverses disposicions sobre la conducta clerical.
El 1309 era a Roma com a ambaixador de Jaume II per obtenir que el delme concedit al rei pel papa per la conquesta de Còrsega i Sardenya pogués ésser destinat a la projectada croada contra Granada.
Donà diverses disposicions per a l’ordenació de l’església de Roda.
Fou succeït per Guillem d’Aranyó.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Era rector de Vilabella (Alt Camp).
Austriacista destacat, fou deportat el 1704 per ordre del lloctinent borbònic Fernández de Velasco, però naufragà i pogué arribar a Castelldefels, on s’uní al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, que intentava un cop sobre Barcelona. Malgrat les informacions de Ponç, l’atac no reeixí.
En reembarcar, el príncep nomenà Ponç vicari general de l’exèrcit. Amb aquest càrrec participà, l’agost d’aquell mateix any, en la presa de Gibraltar, i s’hi quedà durant el setge espanyol que la seguí, on féu una tasca humanitària entre els ferits.
Més tard anà a Lisboa a explicar a l’arxiduc Carles d’Àustria la situació política a Catalunya. Entrà amb ell a Barcelona (1705). El 1707 li fou concedida una pensió de 800 lliures sobre la prelacia catalana que restés vacant més aviat.
El 1711 publicà un Método moral… per a sacerdots castrenses.
(Occitània ?, França , segle XI – Ribagorça, segle XII)
Eclesiàstic i canonista. Antic monjo de Sant Ponç de Tomieras (Occitània) i bisbe de Ribagorça (1097-d 1103). Fou consagrat bisbe pel papa Urbà II.
Hàbil diplomàtic, amb l’ajuda de Pere I d’Aragó obtingué l’adjudicació de Barbastre i un lot d’esglésies prop de Lleida que pretenia el bisbe d’Urgell, i amb l’amenaça d’un judici amb la intervenció del legat papal Bernat de Toledo féu cessar les pretensions d’aquest sobre la seu de Roda.
El 1101, després de la reconquesta de Barbastre, hi traslladà la capitalitat de la seva seu amb vista a ocupar més tard la de Lleida, cosa que feren els seus successors.
Dades dels Països Catalans 