Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Pont i Gol, Josep

(Bellpuig, Urgell, 9 abril 1907 – Lleida, 4 octubre 1995)

Eclesiàstic. Estudià filosofia i dret canònic a Roma, s’hi doctorà en teologia i hi fou ordenat el 1931. Fou vicari d’Anglesola (Urgell).

Des del 1939 fou professor al seminari de Solsona. El 1951 fou promogut al bisbat de Sogorb-Castelló.

Intervingué brillantment en el concili Vaticà II i va publicar la pastoral L’Església davant el Concili (1962), una de les més importants sobre aquest tema.

El 21 de gener de 1971 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. Per raons d’edat, cessà al front de l’arquebisbat el 1983. També fou president de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Pont, Ramon

(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 1312)

Bisbe de València (1288-1312).

Abans del 1280 fou a Roma auditor de la Rota, prelat domèstic del papa i exarca de la marca d’Ancona. Pere II de Catalunya-Aragó el nomenà canceller del regne d’Aragó.

Elegit bisbe de València, visità la diòcesi i celebrà sínodes el 1296 i el 1303. Seguint l’exemple d’altres bisbes és féu dominicà (1303) sense deixar el govern de la diòcesi.

El rei li encarregà, juntament amb l’arquebisbe de Saragossa, un afer de l’orde del Temple i defensà llur causa al concili de Viena (1311-12). El sorprengué la mort en assistir al concili de Tarragona.

Hom li atribueix alguns escrits, com un tractat sobre els sagraments i una relació sobre la causa dels templers, en llatí.

En el seu testament afavorí àmpliament els convents dominicans de València, Lleida i Xàtiva.

Pons i Monravà, Jaume

(Valls, Alt Camp, 1671 – 1730)

Pintor i eclesiàstic. Deixeble de Joaquim Juncosa, amplià estudis a Roma (vers 1701-18) i a Madrid.

És autor d’escenes de vides de sants, com Santa Úrsula davant el Papa Ciríac, a l’església de Sant Joan de Valls. Treballà a diverses poblacions de la comarca.

Tenia un benifat a l’església de la Mare de Déu dels Àngels de Valls. Li són atribuïdes pintures de l’església de Santa Maria de Salomó, conservades.

Hom l’ha qualificat de murillista, tot i que el seu estil no és unitari. Sembla que tingué molta facilitat en la còpia i en la imitació.

Pons i d’Esquerrer, Lluís de

(Montclar de Berguedà, Berguedà, segle XVII – Solsona, Solsonès, 1685)

Prelat. Era frare benedictí.

Fidel a Felip IV, abandonà el monestir de Ripoll, on vivia, durant la guerra dels Segadors. Fou abat del monestir d’Arles.

El 1664 rebé el nomenament de bisbe de Solsona, com a successor de Francesc Roger.

Féu editar les Constitucions promulgades anteriorment a la seva diòcesi, i un Ritual del papa Pau V. Celebrà dos sínodes diocesans.

Fou succeït per Manuel d’Alba.

Ponç d’Aguilaniu

(Ribagorça, segle XIII – Lleida, 1313)

Eclesiàstic. Canonge augustinià, prior de Roda d’Isàvena i bisbe de Lleida (1308-13).

Celebrà un sínode (1308), on donà diverses disposicions sobre la conducta clerical.

El 1309 era a Roma com a ambaixador de Jaume II per obtenir que el delme concedit al rei pel papa per la conquesta de Còrsega i Sardenya pogués ésser destinat a la projectada croada contra Granada.

Donà diverses disposicions per a l’ordenació de l’església de Roda.

Fou succeït per Guillem d’Aranyó.

Ponç, Antoni

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Eclesiàstic. Era rector de Vilabella (Alt Camp).

Austriacista destacat, fou deportat el 1704 per ordre del lloctinent borbònic Fernández de Velasco, però naufragà i pogué arribar a Castelldefels, on s’uní al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, que intentava un cop sobre Barcelona. Malgrat les informacions de Ponç, l’atac no reeixí.

En reembarcar, el príncep nomenà Ponç vicari general de l’exèrcit. Amb aquest càrrec participà, l’agost d’aquell mateix any, en la presa de Gibraltar, i s’hi quedà durant el setge espanyol que la seguí, on féu una tasca humanitària entre els ferits.

Més tard anà a Lisboa a explicar a l’arxiduc Carles d’Àustria la situació política a Catalunya. Entrà amb ell a Barcelona (1705). El 1707 li fou concedida una pensió de 800 lliures sobre la prelacia catalana que restés vacant més aviat.

El 1711 publicà un Método moral… per a sacerdots castrenses.

Ponç -bisbe Ribagorça, 1097/d1103-

(Occitània ?, França , segle XI – Ribagorça, segle XII)

Eclesiàstic i canonista. Antic monjo de Sant Ponç de Tomieras (Occitània) i bisbe de Ribagorça (1097-d 1103). Fou consagrat bisbe pel papa Urbà II.

Hàbil diplomàtic, amb l’ajuda de Pere I d’Aragó obtingué l’adjudicació de Barbastre i un lot d’esglésies prop de Lleida que pretenia el bisbe d’Urgell, i amb l’amenaça d’un judici amb la intervenció del legat papal Bernat de Toledo féu cessar les pretensions d’aquest sobre la seu de Roda.

El 1101, després de la reconquesta de Barbastre, hi traslladà la capitalitat de la seva seu amb vista a ocupar més tard la de Lleida, cosa que feren els seus successors.

Ponç -monjo i abat, s. XI-

(Catalunya, segle XI – Castella ?, segle XI)

Eclesiàstic. Monjo de Ripoll i amic d’Oliba.

El 1015 era abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles i augmentà molt el patrimoni monàstic.

L’any 1023 fou tramés pel seu amic el rei Sanç III de Pamplona a l’abat i bisbe Oliba per a una consulta sobre moral matrimonial.

El rei Sanç el feu bisbe d’Oviedo (1025), on introduí el ritus romà, i més tard restaurà la diòcesi de Palència (1035).

Plens, Josep

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Eclesiàstic i escriptor.

Doctor en teologia, fou rector de Mollerussa, beneficiat de Tàrrega, examinador sinodal i visitador general del bisbat de Solsona.

És autor d’un Catecisme pastoral de plàtiques doctrinals i espirituals per tots los diumenges de l’any… (1699), reeditat diverses vegades i que amplià amb dos volums més de sermons (1715-35).

Planella, Pere de -bisbe Barcelona-

(Moià, Moianès, segle XIV – Barcelona, 1385)

Eclesiàstic. Era canonge de Mallorca quan fou nomenat bisbe d’Elna (1361).

Fou l’iniciador del canal del Tec, que afavorí molt la indústria de draps de Perpinyà. En el sínode d’Elna del 1366 augmentà de 15 a 20 el nombre dels seus canonges i donà bones disposicions a favor de la clerecia.

S’enfrontà amb els cònsols de Perpinyà a causa de les imposicions implantades per Pere III de Catalunya, fins al punt que el seu vicari general, Arnau, abat de Sant Genís de Fontanes, llançà un interdicte a tota la ciutat el 1369.

Enmig d’aquestes lluites, en les quals intervingué el papa, fou traslladat i nomenat bisbe de Barcelona (1371). Féu construir la càtedra episcopal del cor, que porta el seu escut, i el 1380 presidí els trasllats a la catedral dels cossos de santa Maria de Cervelló i de sant Oleguer.