Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Reus, Ramon de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic, diplomàtic i jurista. Des d’abans del 1282 era ardiaca de Ribagorça al capítol de Lleida.

El rei Alfons II li confià diferents missions diplomàtiques: a la cort de Castella (1286) per apaivagar el rei Sanç IV per la negativa de lliurar-li els infants de la Cerda, refugiats a Aragó; a Roma a la cort papal, acompanyant Gilabert de Cruïlles (1286), per calmar les tibantors amb el papa, i a Bardens, davant Eduard d’Anglaterra, que feia de moderador entre catalans, augerins, francesos i pontificis (1257).

El 1288 anà també amb Cruïlles a la Provença per tractar una treva amb els francesos.

Requesens i Roís de Liori, Jeroni de

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 21 novembre 1548)

Eclesiàstic. Fill de Lluís de Requesens i Joan de Soler.

Des del 1537 era bisbe d’Elna. Del 1539 al 1542 fou president de la Generalitat. Fou bisbe de Tortosa des del 1542, com a successor d’Antonio de Calcena.

Treballà a l’edició del Breviari diocesà que fou estampat a Lió el 1547.

Morí a casa de la seva germana, Estefania de Requesens, vídua de Joan de Zúñiga, on s’estatjava per aquell temps el rei Felip II d’Espanya.

Fou succeït a la diòcesi tortosina per Fernando de Loaces.

Requesens i Joan de Soler, Bernat Guerau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – vers 1517)

Eclesiàstic. Fill de Galceran de Requesens i de Santacoloma, i germà de Castellana, Galceran, Lluís i altres.

Comanador de Granyena i Vallfogona, preceptor de Tèrmens, i gran prior de Catalunya a l’orde de Sant Joan (1501-17).

A la mort de Dionísia de Requesens i Joan de Soler rebé en indivís la baronia de Vallmoll, juntament amb Estefania de Requesens i Roís de Liori i Maria de Requesens i Enríquez.

Requesens i de Relat, Guerau de

(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1399)

Eclesiàstic i poeta. Fill de Lluís de Requesens i de Montoliu i germà de Lluís i de Hug.

Fou elegit bisbe de Lleida en 1380, com a successor de Romeu Sescomes. Fundà la capella de l’Epifania, a la seu vella, que és una bella mostra de l’art gòtic del temps.

El 1392, a Barcelona, assistí al consell especial amb el qual Joan I estudià els afers de Sardenya i la conveniència d’anar-hi en expedició.

Al bisbe Requesens adreçà el poeta Aimó de Sescars el poema Llausor de la Divinitat.

Després de la seva mort, la seva successió resultaria lenta i una mica accidentada.

Remolins i Pardines, Francesc de

(Lleida, 1462/63 – Roma, Itàlia, 5 febrer 1518)

Eclesiàstic. Fou advocat i secretari de Ferran el Catòlic i ambaixador a Roma.

El papa Alexandre VI (Borja) el nomenà protonotari apostòlic i auditor de la Rota, i li concedí diversos benifets. El 1498, delegat del papa, dirigí el procés contra Savonarola. Aquest mateix any fou nomenat bisbe auxiliar de Lleida, però continuà vivint a Itàlia.

Dirigí en nom del papa sanguinàries repressions contra els rivals polítics d’aquest. Això li valgué l’arquebisbat de Sorrento i, el 1503, la dignitat de cardenal.

Remolins també serví el papa Juli II amb zel, en gestions diplomàtiques (aconseguí que Venècia tornés la Romanya al papa), i fins i tot organitzant campanyes militars contra els francesos.

Nomenat bisbe de Palerm el 1511, hi féu construir el convent de Santa Clara (1513), i hi establí la Inquisició. En dues ocasions fou virrei interí de Nàpols, mentre el titular, Ramon Folc de Cardona, era en campanya.

El 1513 fou elegit el nou papa Lleó X; entre els serveis que Remolins li prestà destaca el procés i la mort del cardenal Petucci, acusat de conspiració.

Reig i Casanova, Enric

(València, 20 gener 1859 – Toledo, Castella, 25 agost 1927)

Eclesiàstic. Es llicencià en dret (1880) i, vidu, fou ordenat de sacerdot (1886).

Canonge a Palma (1896), fou després catedràtic de sociologia al seminari de Toledo (1900) i auditor de la Rota (1904).

El 1914 fou nomenat bisbe de Barcelona, on creà un Museu Arqueològic Diocesà, reorganitzà l’Acció Catòlica i, havent dissolt Acció Social Popular, creà (1916) Acció Popular.

Passà el 1920 a arquebisbe de València, on creà el Museu Arqueològic Diocesà i coronà patrona la Mare de Déu dels Desemparats (1923).

El 1922, creat cardenal, havia estat preconitzat arquebisbe de Toledo, i mentre regí aquesta diòcesi hi organitzà un Congrés Eucarístic (1926).

Actuà especialment en la creació de sindicats catòlics i de promoció de la influència eclesiàstica en els mitjans de comunicació.

Rei, Pere del -bisbe Lleida-

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 4 setembre 1308)

Bisbe de Lleida (1299-1308) i conseller de Jaume I. Era germà de Jaume Sarroca, que fou canonge sagristà de Lleida, degà de València i bisbe d’Osca.

La seva làpida sepulcral, a la seu vella, diu que era fill de Pere I de Catalunya-Aragó i, per tant, germanastre de Jaume I.

Des del 1268 fou canonge de Lleida i succeí el seu germà com a sagristà; també fou canonge de València, i el 1269 Jaume I el féu prior de Sant Vicent de València. Acompanyava sovint el rei, que en el seu codicil el recomanà a l’infant Pere, futur Pere II.

El 1299 fou nomenat bisbe de Lleida. Es creu que contribuí a la fundació de l’Estudi General de Lleida (1300). Arreglà la catedral i celebrà un notable sínode el 1301. Féu compilar les constitucions sinodals de Lleida (1304). El 1308 anà amb l’expedició armada de Bernat de Fenollar a Almeria.

Fou enterrat a la capella de Sant Nicolau, feta construir per Jaume Sarroca.

Rei, Pere del -fill de Pere I-

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1254)

Fill natural de Pere I el Catòlic. La seva mare no ha estat identificada. Fou eclesiàstic.

El 1223 era ja sagristà de Lleida. Conservà aquesta dignitat fins a la seva mort.

La seva condició religiosa sembla fer-lo poc propici, en principi, a la hipòtesi que un cert Alfons Peris del Rei anomenat nebot de Jaume I fos fill natural seu.

Redorta, Pere de

(Catalunya, segle XII – Vic, Osona, 4 setembre 1185)

Bisbe de Vic (1147-85). Senyor de Voltrera i Olesa. Fill de Guillem (IV) de Castellvell.

Era canonge de la catedral quan fou elegit bisbe. Successor de Ramon Jofre. S’esforçà a apaivagar els nobles de la comarca establint moltes concòrdies per tutelar els drets de l’església.

En 1151 era jutge del plet entre l’arquebisbat de Tarragona i els Bordet-Aguiló. El 1176 dividí el patrimoni de la catedral en dotze prepositures regides pels canonges.

Consagrà moltes esglésies, entre elles les de Sant Joan de les Abadesses, la de la Redona de Vic i la de Santa Eugènia de Berga. El 1179 assistí al concili III del Laterà i el 1183 rebé al seu palau el rei Alfons I.

Les necrologies el recorden com a pacífic i amant de la justícia. Seria succeït pel bisbe Ramon.

Rebollosa, Jaume

(Castellvell, Solsonès, vers 1560 – Lleida, 1621)

Eclesiàstic. De l’orde de predicadors.

Fou prior del convent de Balaguer (1601) i Tortosa (1606); fou també lector de la catedral de la Seu d’Urgell i de la Lleida.

És autor d’una Relación de les festes i del certamen literari celebrat a Barcelona amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort (1601).

Escriví també nombroses obres d’espiritualitat, una Vida y milagros del divino Oleguer, obispo de Barcelona… (1609, 1630) i recollí diversos volums de sermons.