Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Requesens i de Relat, Guerau de

(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1399)

Eclesiàstic i poeta. Fill de Lluís de Requesens i de Montoliu i germà de Lluís i de Hug.

Fou elegit bisbe de Lleida en 1380, com a successor de Romeu Sescomes. Fundà la capella de l’Epifania, a la seu vella, que és una bella mostra de l’art gòtic del temps.

El 1392, a Barcelona, assistí al consell especial amb el qual Joan I estudià els afers de Sardenya i la conveniència d’anar-hi en expedició.

Al bisbe Requesens adreçà el poeta Aimó de Sescars el poema Llausor de la Divinitat.

Després de la seva mort, la seva successió resultaria lenta i una mica accidentada.

Remolins i Pardines, Francesc de

(Lleida, 1462/63 – Roma, Itàlia, 5 febrer 1518)

Eclesiàstic. Fou advocat i secretari de Ferran el Catòlic i ambaixador a Roma.

El papa Alexandre VI (Borja) el nomenà protonotari apostòlic i auditor de la Rota, i li concedí diversos benifets. El 1498, delegat del papa, dirigí el procés contra Savonarola. Aquest mateix any fou nomenat bisbe auxiliar de Lleida, però continuà vivint a Itàlia.

Dirigí en nom del papa sanguinàries repressions contra els rivals polítics d’aquest. Això li valgué l’arquebisbat de Sorrento i, el 1503, la dignitat de cardenal.

Remolins també serví el papa Juli II amb zel, en gestions diplomàtiques (aconseguí que Venècia tornés la Romanya al papa), i fins i tot organitzant campanyes militars contra els francesos.

Nomenat bisbe de Palerm el 1511, hi féu construir el convent de Santa Clara (1513), i hi establí la Inquisició. En dues ocasions fou virrei interí de Nàpols, mentre el titular, Ramon Folc de Cardona, era en campanya.

El 1513 fou elegit el nou papa Lleó X; entre els serveis que Remolins li prestà destaca el procés i la mort del cardenal Petucci, acusat de conspiració.

Reig i Casanova, Enric

(València, 20 gener 1859 – Toledo, Castella, 25 agost 1927)

Eclesiàstic. Es llicencià en dret (1880) i, vidu, fou ordenat de sacerdot (1886).

Canonge a Palma (1896), fou després catedràtic de sociologia al seminari de Toledo (1900) i auditor de la Rota (1904).

El 1914 fou nomenat bisbe de Barcelona, on creà un Museu Arqueològic Diocesà, reorganitzà l’Acció Catòlica i, havent dissolt Acció Social Popular, creà (1916) Acció Popular.

Passà el 1920 a arquebisbe de València, on creà el Museu Arqueològic Diocesà i coronà patrona la Mare de Déu dels Desemparats (1923).

El 1922, creat cardenal, havia estat preconitzat arquebisbe de Toledo, i mentre regí aquesta diòcesi hi organitzà un Congrés Eucarístic (1926).

Actuà especialment en la creació de sindicats catòlics i de promoció de la influència eclesiàstica en els mitjans de comunicació.

Rei, Pere del -bisbe Lleida-

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 4 setembre 1308)

Bisbe de Lleida (1299-1308) i conseller de Jaume I. Era germà de Jaume Sarroca, que fou canonge sagristà de Lleida, degà de València i bisbe d’Osca.

La seva làpida sepulcral, a la seu vella, diu que era fill de Pere I de Catalunya-Aragó i, per tant, germanastre de Jaume I.

Des del 1268 fou canonge de Lleida i succeí el seu germà com a sagristà; també fou canonge de València, i el 1269 Jaume I el féu prior de Sant Vicent de València. Acompanyava sovint el rei, que en el seu codicil el recomanà a l’infant Pere, futur Pere II.

El 1299 fou nomenat bisbe de Lleida. Es creu que contribuí a la fundació de l’Estudi General de Lleida (1300). Arreglà la catedral i celebrà un notable sínode el 1301. Féu compilar les constitucions sinodals de Lleida (1304). El 1308 anà amb l’expedició armada de Bernat de Fenollar a Almeria.

Fou enterrat a la capella de Sant Nicolau, feta construir per Jaume Sarroca.

Rei, Pere del -fill de Pere I-

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1254)

Fill natural de Pere I el Catòlic. La seva mare no ha estat identificada. Fou eclesiàstic.

El 1223 era ja sagristà de Lleida. Conservà aquesta dignitat fins a la seva mort.

La seva condició religiosa sembla fer-lo poc propici, en principi, a la hipòtesi que un cert Alfons Peris del Rei anomenat nebot de Jaume I fos fill natural seu.

Redorta, Pere de

(Catalunya, segle XII – Vic, Osona, 4 setembre 1185)

Bisbe de Vic (1147-85). Senyor de Voltrera i Olesa. Fill de Guillem (IV) de Castellvell.

Era canonge de la catedral quan fou elegit bisbe. Successor de Ramon Jofre. S’esforçà a apaivagar els nobles de la comarca establint moltes concòrdies per tutelar els drets de l’església.

En 1151 era jutge del plet entre l’arquebisbat de Tarragona i els Bordet-Aguiló. El 1176 dividí el patrimoni de la catedral en dotze prepositures regides pels canonges.

Consagrà moltes esglésies, entre elles les de Sant Joan de les Abadesses, la de la Redona de Vic i la de Santa Eugènia de Berga. El 1179 assistí al concili III del Laterà i el 1183 rebé al seu palau el rei Alfons I.

Les necrologies el recorden com a pacífic i amant de la justícia. Seria succeït pel bisbe Ramon.

Rebollosa, Jaume

(Castellvell, Solsonès, vers 1560 – Lleida, 1621)

Eclesiàstic. De l’orde de predicadors.

Fou prior del convent de Balaguer (1601) i Tortosa (1606); fou també lector de la catedral de la Seu d’Urgell i de la Lleida.

És autor d’una Relación de les festes i del certamen literari celebrat a Barcelona amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort (1601).

Escriví també nombroses obres d’espiritualitat, una Vida y milagros del divino Oleguer, obispo de Barcelona… (1609, 1630) i recollí diversos volums de sermons.

Reart, Onofre de

(Perpinyà, 1551 – 13 octubre 1622)

(o Rard) Bisbe d’Elna (1599-1608), de Vic (1608-12) i de Girona (1612-21). Fill de mercader Pere Rard i d’Elisabet.

Ja abans del 1596 era canonge penitencier de Barcelona. Els seus germans, burgesos honrats de matrícula, aconseguiren el privilegi de ciutadans honrats de Barcelona.

El 1602 traslladà definitivament la seu episcopal, el capítol i les relíquies d’Elna a Perpinyà, designada com a centre episcopal de la diòcesi, i inicià l’establiment dels jesuïtes a Perpinyà.

A Vic, celebrà dos sínodes el 1609 i el 1610 i fundà un convent de caputxins (1610).

Dividí la diòcesi de Girona en deganats i la visità en detall. Renuncià la mitra el 1616, però no fou acceptada la renúncia fins el 1621, any en què es retirà a Perpinyà.

Ravidats, Guillem Pere de

(Ribagorça, segle XII – Lleida, 1176)

Eclesiàstic. Bisbe de Roda des del 1143.

El 1148, arran dels pactes establerts amb Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell per tal d’endegar la campanya per a la conquesta de Lleida, es pensà en la restauració de la diòcesi de Lleida a favor d’ell.

El bisbe fou present al setge de la ciutat i un cop conquerida (1149), en va rebre els edificis i les pertinences de les mesquites.

L’any 1168 va establir la nova divisió parroquial, que queda reflectida a la seva Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis.

Ramoneda, Cristòfol

(Catalunya, segle XVI)

Eclesiàstic.

Fou xantre de la Seu d’Urgell i professor de filosofia a Perpinyà.

En aquesta ciutat publicà uns comentaris en llatí a l’obra de Sant Tomàs, titulats Commentaria in librum divi Thomae de Ente et Essentia (1596). El llibre era dedicat a l’arquebisbe Terés de Tarragona.