(Castella ?, segle XV – Catalunya ?, segle XV)
Eclesiàstic i escriptor d’origen desconegut. Era ardiaca de Las Eras, del bisbat de Lleó. Era parent pròxim del monjo pobletà Joan Sanxis, prior de Natzaret de Barcelona el 1441.
És autor d’una obra en català sobre la catequesi, l’administració dels sagraments i l’educació de la joventut, dirigida als clergues del seu temps, que fou impresa a Lleida el 1495.
(Lleida, Segrià, segle XIV – 1405)
Eclesiàstic. Fill de Francesc de Santcliment i germà de Francesc. Era canonge de la seu lleidatana.
Exercí la cancelleria de l’Estudi General (1387-1403). També fou conseller reial.
Morí essent bisbe electe de Lleida i poc abans de prendre possessió.
(Catalunya, segle XII – Tortosa, Baix Ebre, 1213)
Prelat. El 1193 fou elegit bisbe de Tortosa, com a successor de Ponç de Mulnells.
El 1205 acompanyà Pere I el Catòlic a Jaca, per assistir a la seva entrevista amb el rei d’Anglaterra.
Durant la seva prelatura fou ben delimitada la seva diòcesi respecte a Tarragona i Saragossa.
Fou succeït per Ponç de Torrelles.
(Santervás, Palència, Castella, segle XVI – Madrid, 4 març 1633)
Prelat. Fou nomenat bisbe de Solsona el 1624, com a successor de Juan Alvaro. Felip IV el féu lloctinent reial al Principat. Residí aleshores a Barcelona (1627), però no per gaire temps.
Celebrà un sínode diocesà el 1629, on foren promulgades constitucions d’importància. El rei el nomenà encara president del Consell de Castella. En aquesta nova avinentesa anà a viure a Madrid.
El 1631 era promogut a l’arquebisbat de Granada. Fou succeït a Solsona per Pere de Puigmarí.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Fill del cavaller Narcís de Sant Dionís i germà de Pere. Era canonge de Girona.
El 1462 es pronuncià activament per la causa de Joan II. Contribuí a la defensa de la Força de Girona contra l’exèrcit de la generalitat. Prengué personalment les armes.
El 26 de juny de 1462, amb Benet Gabriel Xammar, manava els joanistes que guarnien l’església de Sant Feliu quan s’hi produí l’intent dels assetjants d’entrar per sorpresa.
La reina Joana Enríquez, sol·licitaria per a ell la dignitat de canonge degà de Barcelona.
Jaume de Sant Climent (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Fou conseller en cap de Barcelona. Ocupava el càrrec el 1399, quan el rei Jaume III de Mallorca vingué a prestar homenatge, a la capella del palau reial, a Pere III el Cerimoniós. Assistí a la cerimònia. Prestà alguns serveis útils al rei Pere.
Jaume de Sant Climent (Catalunya, segle XIV) Eclesiàstic. Era cabistol de la seu de Barcelona. El 1362 dirigí la conspiració perquè s’evadís del Castell Nou barceloní Jaume IV de Mallorca, i fins li facilità les claus falses que li permeteren d’escapar.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1547 – Barcelona, 1620)
Prelat. Vicari general de la seu d’Urgell, canonge de Barcelona i abat comanador de Gerri.
Primer bisbe de la nova diòcesi de Solsona (1594-1612), hi promulgà constitucions interessants, i reuní sínodes diocesans el 1598 i el 1599, any en què assistí també a les Corts de Barcelona. Anà al concili de Tarragona del 1602.
El 1612 fou nomenat bisbe de Barcelona.
(Cervera, Segarra, segle XVI – 1560)
Dramaturg i eclesiàstic.
Amb Pere Pons, també eclesiàstic, escriví un Misteri de la Passió de Jesucrist, sota el patronatge dels membres de la parròquia de Santa Maria de Cervera.
Fou l’animador principal de les funcions teatrals religioses de l’època, i sotmeté un petit repertori a la censura de la inquisició.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 desembre 1547 – Barcelona, 23 febrer 1620)
Bisbe de Solsona (3 octubre 1594 – 20 agost 1612) i de Barcelona (20 agost 1612 – 23 febrer 1620). Fill del mercader Francesc Sanç i de Caterina Manegat i Comelles. Per un error en la seva làpida sepulcral se li ha atribuït el segon cognom de Còdol.
Fou rector de Sant Martí d’Ur i passà a Roma, on fou nomenat canonge d’Urgell. De retorn, fou vicari general de la Seu d’Urgell (1574), canonge de Barcelona en substitució del seu oncle, Rafael Manegat (el qual fou nomenat sagristà de Tortosa) i comissari de la Santa Croada amb l’encàrrec de fer l’inventari dels arxius reials. Fou també prior del castell de Centelles i visitador general dels tribunals reials al regne de Mallorca.
Quan anava a exercir aquest càrrec fou elegit bisbe d’Elna (1593), càrrec que li fou canviat pel de primer bisbe de Solsona (1594). Fou l’endegador de la nova diòcesi, on reuní els primers sínodes (1598 i 1599). Li calgué lluitar contra Vic i Urgell per obtenir les parròquies desmembrades d’aquells bisbats. Fou abat comendatari de Gerri, càrrec que amb ell es vinculà als primers bisbes de Solsona.
Nomenat bisbe de Barcelona (1612), hi continuà la seva activitat pastoral fins a la mort, deixà inacabada la biografia de la venerable Margarida Serafí de Manresa i publicà un Ordinarium seu rituale ecclesiae Barcinonensis.
(Arenys de Munt, Maresme, 1730 – 1823)
Eclesiàstic. Germà de Ramon. Canonge de la seu barcelonina.
El 1770 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on presentà alguns treballs de caràcter jurídic.
En 1808-14, essent vicari general de la diòcesi, restà a la capital, de la qual havia fugit el bisbe, Pau de Sitjar. Malgrat el tancament de temples i el decret de dissolució de comunitats, sostingué les posicions d’eclesiàstics i religiosos enfront de les autoritats napoleòniques.
Dades dels Països Catalans 