Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Vilamur i de Pallars, Ponç de

5 Respostes

(Catalunya, vers 1299 – vers 1324)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (V) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur. El 1299 tenia béns a Perarnau, i el 1307 apareix com a ardiaca de Benasc i ensems canonge de Girona.

Era batxiller en dret canònic, i residí a la cort d’Avinyó, on tenia la consideració de capellà del papa. Des del 1320 era ardiaca major de Lleida.

Fou elegit bisbe de Lleida el 1322, càrrec que confirmà el papa, a petició del rei. Poc després de l’elecció retornà a Avinyó, i deixà a Lleida dos vicaris generals. Féu l’obra del claustre i edificis annexos i féu celebrar un sínode el 1323.

Morí molt aviat. El jurista Guillem de Montlauzun li dedicà una obra.

Vilamur, Ponç de

3 Respostes

(Catalunya, vers 1196 – vers 1257)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (IV) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Bernat de Vilamur i del de Lleida Berenguer d’Erill.

Entre el 1212 i el 1226 fou sagristà de Lleida i ardiaca de Tremp, càrrec que rebé dels seus oncles bisbes, que l’havien fet canonge quan tenia cinc anys escassos (1202).

Fou elegit bisbe d’Urgell el 1230, encara diaca, i confirmat el 1231. Tota la seva vida com a bisbe d’Urgell fou remarcada per la seva oposició al comte de Foix i a un grup de canonges que el denunciaren a Roma de greus crims i vicis (1248).

És difícil de veure-hi clar, en tal assumpte, car s’hi barregen interessos feudals i lluita contra els heretges. El papa encarregà a Ramon de Penyafort de pronunciar el litigi (1252). Sembla que fou deposat del càrrec i que era home violent i tumultuós.

Deixà hereu el seu nebot Bernat de Vilamur.

Vilamur, Bernat de -bisbe Girona-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – 1312)

Prelat. Fou bisbe de Girona del 1292 al 1312.

Fou succeït a la diòcesi pel seu possible nebot:

Guillem de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – Girona, 1318)  Prelat. Durant l’episcopat de Bernat degué situar-se bé al capítol de Girona. Mort Bernat el 1312, Guillem en fou el successor al bisbat gironí, fins a la seva mort.

Vilamur, Bernat de -bisbe Urgell-

3 Respostes

(Catalunya, vers 1175 – vers 1203)

Eclesiàstic. Era canonge sagristà del capítol d’Urgell.

Fou elegit bisbe de la diòcesi el 1199, succeint a Bernat de Castelló. Hagué de vèncer una situació econòmica molt difícil.

Li succeí Pere de Puigverd.

Vilamitjana i Vila, Benet

2 Respostes

(Sant Vicenç de Torelló, Osona, 4 octubre 1812 – Tarragona, 3 setembre 1888)

Eclesiàstic. Fou canonge magistral de la Seu d’Urgell.

Del 1862 al 1879 fou bisbe de Tortosa, on governà amb molt d’encert. El 1879 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, succeint a Constantí Bonet.

El 1888 fou publicada una selecció dels seus sermons i després de la seva mort aparegué l’edició de les seves pastorals. També havia escrit un resum d’història medieval usat com a text als seminaris.

Li succeí a l’arxidiòcesi Tomàs Costa.

Vilamarí, Bernat de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Viena, Àustria, 30 gener 1312)

Bisbe de Girona (1292-1312).

Anà al concili de Viena del Delfinat, on morí. El succeí en la mitra el seu nebot:

Guillem de Vilamarí (Catalunya, segle XIII – 1318)  Abat de Sant Feliu de Girona. Succeí al seu oncle (1312) en el bisbat de Girona.

Vilalta, Bernat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Eclesiàstic. Prior del monestir benedictí de Sant Pere de Riudebitlles, el 1427 l’annexà a Montserrat, d’on esdevingué monjo.

El 1443 la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, l’envià a Itàlia a gestionar la tramesa de monjos de Montecassino a Catalunya, i en concret a Montserrat.

Hom li atribueix el nucli primitiu (1433) del Llibre de fundacions de Montserrat, recull fonamentalment de deixes per a fundacions d’aniversaris, destinat a la sagristia del monestir, de gran valor històric.

Vilafranca, Bernat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic. Camerari de Tarragona.

El 1281, amb Gilabert de Cruïlles, fou procurador de Pere II el Gran per tractar el matrimoni de la infanta Isabel, filla del monarca català, amb el rei Dionís de Portugal. Poques setmanes després ja es celebraren les noces per poders.

El 1285 assistí el rei Pere a la seva darrera malaltia, i intervingué als documents especials redactats en aquella ocasió.

Viladomat, Tomàs

Deixa un comentari

(Berga, Berguedà, 1669 – 1719)

Pintor, escultor i eclesiàstic. Era cosí d’Antoni Viladomat i Manalt.

És autor d’un gran nombre de pintures religioses per a esglésies del Berguedà, en general desaparegudes.

La seva activitat com a escultor sembla haver estat més esporàdica i fou també d’inspiració religiosa.

Vilademuls, Berenguer de

2 Respostes

(Vilademuls, Pla de l’Estany, segle XII – Montcada, Vallès Occidental, 16 febrer 1194)

Eclesiàstic i polític. Era fill d’Arnau de Vilademuls (Catalunya, segle XII)  Noble. Figurà algunes vegades al consell del rei Alfons I el Cast, ja durant la majoritat d’aquest.

El 1170 era abat de Sant Feliu de Guíxols, i fou elegit arquebisbe de Tarragona el 1174. En l’aspecte polític gaudí de la confiança d’Alfons I, que ell acompanyà a la campanya de Conca (1177), com a aliat del rei castellà, i que li encomanà missions delicades, com els pactes amb el comte de Tolosa, al Llenguadoc (1185). També féu costat al rei en cartes de repoblament i altres afers interns del país.

En un concili provincial del 1180, celebrat de retorn del concili del Laterà (1179), féu abolir el costum de datar pels anys del rei de França, i amb decrets del 1181 i el 1193 fixà el nombre de canonges de Tarragona i estructurà la canònica i el capítol de beneficiats.

Morí assassinat al prat de Matabous, proper al castell de Montcada, pel vescomte Guillem Ramon I de Bearn, casat amb Guillema de Castellvell, neboda de l’arquebisbe.

El mòbil del crim és encara obscur; sembla que n’hi havia d’ordre familiar i d’altres d’econòmics, relacionats potser amb les ambicions a Urgell dels vescomtes de Bearn.

Fou dut a enterrar a Tarragona, i l’assassí anà a Roma a demanar perdó.

Foren germans seus Ramon de Vilademuls, i Blanca, casada amb Guillem de Castellvell.