Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Rossell i Figueras, Marina

1 Resposta

(la Gornal, Garraf, 17 gener 1954 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1974 s’incorporà a la Nova Cançó. El 1975 col·laborà en el disc col·lectiu Llegendes de Catalunya, i el 1976 enregistrà el seu primer disc, Si volieu escoltar, al qual seguiren Penyora (1978) i Contra-Eurovisió (1979, disc col·lectiu publicat a Bèlgica).

Ha continuat amb èxit la seva carrera, amb àlbums com Bruixes i maduixes (1980), Cos meu recorda (1982), La barca del temps (1986), Rosa de foc (1988), Cinema Blau (1990), Marina (1993), Cap al cel (2002), Marítim (2003), Nadal (2004), Clàssics Catalans (2007) i, en castellà, Ha llovido (1996), Rodará el mundo (2000) i Vistas al mar (2006).

El 1987 rebé la Creu de Sant Jordi.

Enllaç web: Marina Rossell

Pujol i Grau, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 octubre 1942 – )

Violoncel·lista, compositor i investigador científico-musical. Féu estudis al Conservatori de Música de Barcelona, que amplià, entre altres llocs, al País de Gal·les, Escòcia i a Bayreuth (Baviera).

Ultra les actuacions en conjunts orquestrals (entre les quals l’orquestra del Liceu, de Barcelona) i com a solista, s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre les arts plàstiques i el violoncel i a la recerca de noves sonoritats, i ha dut a terme investigacions sonores sobre obres d’una sèrie d’artistes, sobretot catalans, fruit de les quals són les composicions, executades per ell mateix, sovint en sales d’exposicions, com ara: Gènesi, Artexpo 76, Vint-i-quatre tons i mig d’un terç de trenta-tres, Concert homenatge a Pau Casals, Concert per a violoncel sobre teixits coptes, Els 85 colors de Joan Miró (amb poema de J. Corredor Matheos), Keramikè 2 (sobre deu ceràmiques dels Vila Clara), la música del ballet Vis vitalis, etc.

Ha compost música per a curts-metratges sobre pintors catalans.

Ha realitzat sobre ceràmica algunes de les seves partitures.

Pi de la Serra i Valero, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 6 agost 1942 – )

“Quico Pi de la Serra”  Autor i intèrpret de cançons. Un dels exponents més qualificats del moviment de la Nova Cançó. S’inicià com a guitarrista l’any 1962, i el 1963 formà el conjunt Els 4 Gats.

Influït per Georges Brassens i Léo Ferré i els intèrprets de blues i de jazz més purs, les seves cançons, d’una agressivitat extraordinària, apunten cap a la denúncia i la crítica socials.

Discografia principal: Les corbates (1963), L’home del carrer (1964), Francesc Pi de la Serra (1967), Disc-conforme (1971), Fills de Buda (1974), Pi de la Serra a l’Olympia (1975), Quico i Maria del Mar (1979), Katalonien (1980), Quico, rendeix-te (1988) i Amunt i avall (1995).

Pelegero i Sanchis, Ramon

5 Respostes

(Xàtiva, Costera, 2 desembre 1940 – )

“Raimon”  Cantant i compositor. Es llicencià en història a la Universitat de València. Simultàniament treballà a Ràdio Xàtiva, practicà oboè i flauta i inicià estudis de teatre.

Debutà com a intèrpret amb la cançó Al vent! (1962), que obtingué un èxit immediat; l’any següent edità un primer disc (1963) i guanyà, a més, el festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb el tema Se’n va anar. Integrat en certa manera en el moviment de la Nova Cançó, el 1964 publicà un segon disc que contenia el tema Diguem no, convertit en un himne reivindicatiu i de denúncia que li reportà una gran popularitat.

Els seus textos, de profund i emocionat lirisme (A copls, Som, La pedra), i el registre melòdic personalíssim de les seves cançons el convertiren en un dels compositors més destacats del gènere.

Conreà amb encert la cançó protesta, sense abandonar però el contingut emocional i poètic de les seves lletres, moltes de les quals esdevingueren cèlebres, com Cantarem la vida, D’un temps d’un país, La nit, Cançó de la mare, El país basc, Sobre la pau, Sobre la por, Es veu, Qui ja ho sap tot, Jo vinc d’un silenci, T’adones amic, etc.

Al llarg de tota la seva carrera ha destacat també per musicar i interpretar poemes de grans poetes catalans, tant clàssics com contemporanis (d’Ausiàs Marc a Salvador Espriu –Cançons de la roda del temps, Inici de càntic-, passant per Anselm Turmeda, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Valeri Fuster o Pere Quart).

Ha cantat per a tota mena d’auditoris en diversos països d’Europa i d’Amèrica, ha editat nombrosos discs, com Cançons de la roda del temps (1966), Raimon a l’Olympia (1966), Per destruir aquell qui l’ha desert (1970), Lliurament del cant (1977) o Presència i oblit (1987), entre d’altres, i ha publicat el recull Poemes i cançons (1973), el dietari Les hores guanyades (1983) i el recull de poemes D’aquest viure insistent (1986).

El 1993 celebrà els 30 anys de carrera artística amb un multitudinari recital a Barcelona, i edità un disc recopilatori de totes les seves cançons titulat Integral. Al maig de 2017 es retirà dels escenaris oferint 12 concerts al Palau de la Música Catalana.

Pedrell i Sabaté, Felip

34 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 19 febrer 1841 – Barcelona, 19 agost 1922)

Compositor i musicòleg. De formació autodidàctica, aconseguí una erudició excepcional. Les seves investigacions sobre música antiga foren molt importants: publicà l’obra completa de Victoria, una bona part de les Cantigas d’Alfons X i nombrosos tractats musicals teòrics i monogràfics.

Com a compositor, fou el primer a concebre la creació de l’òpera espanyola autòctona, basant-se en els principis dels orígens de l’òpera en el s XVII, en els del s XVIII (Gluck) i en la reforma wagneriana. Va servir-se de material temàtic procedent de cançons catalanes, música popular, polifònica i tota mena de música espanyola antiga o moderna. En la composició emprà els procediments de desenvolupament wagnerià a partir de motius fonamentals significatius i moviments harmònics cromàtics.

Les seves obres més importants són la trilogia Els Pirineus (1893), en tres jurnades i un pròleg, sobre un poema de Víctor Balaguer, La Celestina (1902) i El comte Arnau (1904), amb text de Joan Maragall; va escriure moltes obres de cambra, simfòniques i les òperes Mazzepa (1881), El último Abencerraje (1874) i Il Tasso a Ferrara.

Des de la càtedra d’estètica al Conservatori de Madrid va influir molt sobre el desenvolupament de la música espanyola. Fou mestre de Granados, Gerhard, Anglès, Octaño, Donostia i Falla.

Pahissa i Jo, Jaume

11 Respostes

(Barcelona, 7 octubre 1880 – Buenos Aires, Argentina, 27 octubre 1969)

Compositor. Fill de Jaume Pahissa i Laporta, i germà d’Albert, d’Anna i de Maria. Deixeble de Francesc Laporta i d’Enric Morera i molt vinculat a personalitats literàries i artístiques del món modernista català. Escriví música per a obres com La presó de Lleida (1906), d’Adrià Gual; Canigó (1910), amb text de Verdaguer; Gal·la Placídia (1913), d’Àngel Guimerà, i La morisca (1919), òpera amb llibret d’E. Marquina.

En el camp simfònic, compongué El combat (1900), En les costes mediterrànies (1904), El rabadà (1907), El camí (1909), dues simfonies (1900, 1921) i Sinfonietta (1921). Emprà un nou tipus de llenguatge omtertonal a Nit de somnis (1921), Monodia (1925) i Suite intertonal (1926). L’any 1923 estrenà l’obra lírica Marianela, basada en un text de Pérez Galdós, i l’òpera La princesa Margarida (1928), molt influïda per Wagner.

Escriví música de cambra de gran qualitat i nombroses cançons. Col·laborà a les millors revistes catalanes de l’època i exercí la crítica a “La Publicitat” i a “Las Noticias”. El 1937 s’instal·là a Buenos Aires, on residí fins a la mort. És autor de llibres de caràcter teòric i didàctic, i de biografies com Vida y obra de Manuel de Falla (1947).

Oltra i Ferrer, Manuel

Deixa un comentari

(València, 8 febrer 1922 – Barcelona, 26 setembre 2015)

Compositor. El 1958 fou nomenat professor del Conservatori Municipal de Música de Barcelona i el 1972 accedí a la sotsdirecció, càrrec que no deixà fins a jubilar-se, el 1987.

És autor d’una Sonatina per a flauta i piano (1950) i d’obres com Suite per a cordes i flauta (1953), Rapsòdia per a piano i cobla (1953), Sonata per a violoncel i piano (1959), Mortis saltatio (1963) i Psalmus brevis (1967), per a cor i orquestra, Suite primària (1968), etc. També té obres corals i per a cobla.

Ha harmonitzat un gran nombre de melodies tradicionals i ha escrit cançons sobre poemes de Pere Quart, de F. García Lorca i d’altres autors. La Generalitat li concedí el premi Nacional de Música el 1994.

Muntaner i Torruella, Ramon

1 Resposta

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 29 setembre 1950 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 desembre 2021)

Autor i intèrpret de cançons. Després de compondre i cantar diverses cançons i de participar en muntatges de teatre independent, inicià la carrera discogràfica el 1974. Entre d’altres ha publicat els discs Veus de lluna i celobert (1979), Balades i cançons (1980) i El pas del temps (1982).

Ha compost també música per a les pel·lícules La plaça de diamant, de Francesc Betriu, i La teranyina, d’Antoni Verdaguer. El 1990 fou nomenat director del centre Ressons de promoció de la cançó, dependent de la Generalitat i des del 1996 ocupa el càrrec de delegat a Catalunya de la SGAE.

Motta i Cardona, Guillermina

1 Resposta

(Barcelona, 26 febrer 1942 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1964 entrà a formar part dels Setze Jutges i publicà el primer disc: Els snobs. Després oferí versions de cantants francesos, cançons protestatàries i cançons picaresques, i intentà, amb Enric Barbat, la catalanització del tango.

Entre la seva discografia cal destacar Guillermina Show (1967), Visca l’amor (1968), Remena nena (1970), Cançons que estimo (1974), Canticel (1976), Una bruixa com les altres (1981), Lluny de Malibú (1987) i Íntim (1999).

Ha intervingut en diversos films, així com a la televisió (Les Guillermines del Rei Salomó, Benvinguts) i a la ràdio (Passions reconcentrades).

Morera i Viura, Enric

41 Respostes

(Barcelona, 22 maig 1865 – 12 març 1942)

Compositor. D’infant va viure a Buenos Aires, on inicià els estudis musicals (que va continuar a Brussel·les i, amb Isaac Albéniz i Carles G. Vidiella -piano- i Felip Pedrell -harmonia-, a Barcelona).

Va treballar molt per la Renaixença musical catalana; l’any 1896 va fundar la societat coral Catalunya Nova i el 1901 el Teatre Líric Català. Va ésser professor i vicedirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Va compondre una extensa obra musical i va excel·lir especialment en la música coral i en les sardanes, en les quals, dins un mòdul palesament popular, va revelar el gran temperament musical que posseïa. També va conrear el gènere instrumental i la música escènica, estrenà, amb gran èxit, diverses obres. Fou així mateix un pedagog remarcable: els més notables músics de la generació posterior foren formats per ell.

D’entre les seves obres cal destacar: obres corals (Caramelles, Marina, L’Empordà, L’arbre fruiter), sardanes per a veus mixtes (Les fulles seques, La sardana de les monges); sardanes per a cobla (La Santa Espina, Festa Major, Girona, Davant la Verge); obres instrumentals, quartets, peces per a piano (Catalònia, Andante religioso, Concert per a violoncel i orquestra); cançons populars harmonitzades per a cor (El rossinyol, Muntanyes del Canigó, L’hereu Riera, El testament d’Amèlia).

Va compondre també obres escèniques: L’alegria que passa (1898), La nit de l’amor (1906), Empòrium (1906), Tassarba (1916), Don Joan de Serrallonga, etc.

Escriví un Tratado práctico de armonía (1901) i un Nuevo tratado práctico de armonía (1930).