Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Mosé ben Yehosu’a Narboni

Deixa un comentari

(Perpinyà, vers 1300 – 1362)

(Vidal Bellshom)  Metge i filòsof jueu. De família narbonesa establerta a Perpinyà. Els anys 1348 i 1349 era a Cervera, i durant els avalots contra els jueus hi perdé una gran part de la seva biblioteca. Posteriorment habità a Barcelona, a València, a Toledo i a Burgos, i des del 1358 a Sòria.

Hom en conserva un llibre de mística, un comentari bíblic, un tractat de medicina i dotze obres de filosofia, entre les quals comentaris a ibn Tufayl, a Algatzell, a Averrois -comentari acabat a Perpinyà el 1344 i que fa al·lusió a l’ocupació del Rosselló per Pere III el Cerimoniós– i al Moré Nebukim de Maimònides -acabat el 1362, a Sòria, a punt de retornar a Perpinyà-.

Tot i aquesta producció, compta molt poc en la història de la filosofia, perquè es limita a seguir Averrois i Maimònides eclècticament i confusament.

Montferrer, marquesat de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XVII – )

Títol senyorial concedit el 1675 per Lluís XIV de França, a Tomasina d’Ardena i d’Aragó (morta el 1693), vídua de Carles de Banyuls i Comte, senyor de Montferrer.

Passà al seu cunyat Francesc de Banyuls i Comte, primer baró de Nyer, i als seus descendents.

Montesquiu, Bernat IV de

1 Resposta

(Rosselló, segle XII – 1229)

Senyor del castell de Montesquiu. Fill gran de Guillem II de Montesquiu i germà de Guillem III. Participà a l’expedició de Jaume I el Conqueridor a Mallorca (1229). Anava amb les forces del comte Nunyó Sanç I de Rosselló.

Morí sense fills, i fou succeït pel seu germà.

Malé, Guiu

Deixa un comentari

(Rigardà, Conflent, 1939 – París, França, 3/des/1987)

Polític. Membre, primer, del sindicat Force Ouvrière i, després, del Parti Socialiste Français, fou expulsat d’aquest darrer l’any 1976 i evolucionà cap a posicions de centredreta.

Batlle de Bolquera el 1977 i de Prada el 1983, senador el mateix any, esdevingué president del Consell General dels Pirineus Orientals el 1982, en un moment que la descentralització donava poders importants a aquesta institució.

Molt sensible a la problemàtica catalana, participà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu gestions per obtenir la creació d’una llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, donà un suport decidit a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i mantingué bons contactes de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.

Llupià i de Pagès-Vallgornera, Gabriel de

1 Resposta

(Rosselló, segle XVII)

Noble. Fill de Joan de Llupià i de Saragossa. Governador de Catalunya i alcaid de Perpinyà.

Durant la guerra dels Trenta Anys participà en el setge de Salses (1639), i durant la guerra dels Segadors es posà al servei de Felip IV i ocupà Agramunt (1644). El monarca el recompensà amb el càrrec de governador.

Fou el pare de Manuel de Llupià i de Ballaró.

Llupià, marquesat de

4 Respostes

(Catalunya Nord, segle XVIII – )

Títol concedit el 1702 per Felip V de Borbó al capità Carles de Llupià i Roger, baró de Castellnou, senyor de Llupià i Vilarmilà, cavaller de l’orde de Sant Joan.

El 1771 passà als Cartellà de Sabastida, i després als Desvalls, marquesos del Poal.

Llupià, Lluís de

1 Resposta

(Rosselló, segle XV)

Noble. Pel seu matrimoni amb Maria d’Oms i de Sarriera, baronessa de Corbera, aquest feu passà als Llupià, i llurs descendents -barons de Corbera, senyors de Vilanova de Raó, de Villerac i de Vilar (de Cerdanya)- empraren també com a primer cognom el d’Oms.

La línia restà extingida amb llurs néts, i l’herència passà als Sacirera, senyors de Sant Guim de la Plana, que també es cognomenaren de Llupià o d’Oms.

Llupià -llinatge-

3 Respostes

(Rosselló, segle XII – segle XVIII)

Important llinatge noble, que deu el nom al castell de Llupià, dins el vescomtat de Castellnou.

El genearca conegut fou Arnau de Llupià (Rosselló, segle XI)  Pare de:

Berenguer de Llupià (Rosselló, segle XI)  Esmentat com a senyor del castell de Llupià del 1082 al 1091. Fou pare de:

Bernat de Llupià  (Rosselló, segle XI – després 1139)  Senyor de Llupià. Fou vescomte de Tatzó pel seu matrimoni amb Jordana de Tatzó, filla del vescomte Hug. Foren pares d’Hug, Berenguer, Ponç, Bliger i Patau de Tatzó i de:

Bernat de Llupià  (Rosselló, segle XII – després 1193)  Vescomte de Tatzó, dit també de Tatzó. Fou testimoni en el testament del comte Gausfred III de Rosselló (1164) i sembla que fou el continuador del llinatge. Possiblement foren descendents seus els esposos Galceran de Ceret i Fina, els quals foren pares de:

Llop I de Bigorra

1 Resposta

(França, segle IX – vers 910)

Comte de Bigorra (865-vers 910). Possiblement fou pare del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça.

Llo, marquesat de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XVIII – )

Títol concedit per Lluís XV de França, el 1749, a Josep Francesc de Móra i Catà.

Li fou convertit en títol espanyol el 1752. Passà als Alòs, marquesos d’Alòs.