(Catalunya Nord) 

Designació habitual de la part de Catalunya annexada a França i que constituí des del tractat dels Pirineus la província del Rosselló. Tanmateix, no s’ha deixat de designar amb el mateix nom del Rosselló la comarca estricta compresa entre el coll de Ternera i la mar. Hom ha proposat, per evitar aquesta duplicitat, els noms de la Catalunya Francesa, de la Catalunya Nord i el País Rossellonès.

Ja abans de la formació d’aquesta província, el conjunt d’aquestes comarques, però amb la totalitat de la Cerdanya, havien format un territori singular dins el conjunt del Principat, des del govern dels comtats de Rosselló i Cerdanya pel comte Sanç, germà d’Alfons I, i especialment a partir de la incorporació d’aquests mateixos comtats al regne de Mallorca en la successió de Jaume I; hom el designava sovint simplement amb el nom dels Comtats i constituïa una governació separada de la governació de Catalunya (comtats de Rosselló i Cerdanya).

Després de l’annexió del país per França, els rossellonesos continuaren durant molts anys refusant el fet. Com escrivia l’intendent Barrilon, Barcelona era llur brúixola: “El poble del Rosselló s’anomena i s’estima català i consideraria com una injúria el nom de francès o de català francès”.

Moltes famílies nobles, una bona part de la burgesia i molts eclesiàstics emigraren cap al sud: el 13 de juliol de 1660, sis mesos després de confirmar a Montpeller els privilegis i les constitucions del Rosselló i pocs mesos després de la visita del rei a Perpinyà, Lluís XIV suprimia les institucions tradicionals: la governació, la diputació, el patrimoni reial, i les substituïa pel Consell Sobirà del Rosselló.

Posà com a governador el comte de Noailles, el qual no vivia al Rosselló i es feia representar per un lloctinent per als afers militars. Per als altres, el poder central era representat per l’intendent, que escollia els cònsols i controlava els consells municipals per mitjà dels batlles i veguers.

El país era dividit en tres vegueries: la de Rosselló (Rosselló i Vallespir), la de Conflent (Conflent i Capcir, amb capital a Vilafranca i després a Prada) i la de Cerdanya. El control dels funcionaris reduí molt l’autonomia dels municipis i provocà un afebliment de la vida local. El país pagava uns imposts molt lleugers sobre la sal, els beneficis dels quals eren administrats pel consistori de Perpinyà.

Un edicte reial del 1661 hi establí, però, la gabella de sal, la qual provocà un moviment de contraban que es transformà en aixecament armat. Fou la revolta dels angelets de la terra, que s’estengué sobretot al Vallespir però també al Conflent. El 1663 ja una brigada francesa fou desfeta.

Sota la direcció de Josep de la Trinxeria, pagès de Prats de Molló, un veritable exèrcit d’angelets s’apoderà d’Arles i de Ceret el 1670. Calgué un potent exèrcit comandat pel comte de Camilly per a dispersar els guerriers. La repressió, dirigida pel Consell Sobirà i un català del sud afrancesat que n’era el president, Francesc Segarra, de trista memòria, fou molt dura: per llur col·laboració amb els angelets, un gran nombre de pobles foren multats. El ministre Le Tellier, el 1672, ordenà la reparació de les fortaleses de Cotlliure, Vilafranca de Conflent, Bellaguarda i els forts dels Banys.

La revolta dels angelets i la guerra entre França i la monarquia hispànica, declarada el 1667 i motivada per la reclamació de Lluís XIV del ducat de Brabant com a herència de la seva muller Maria Teresa, interferiren. El 1673 un exèrcit francès entrà a l’Empordà i es retirà després d’haver sostingut violentes lluites i d’haver incendiat la Jonquera. Josep de la Trinxeria i els seus homes es posaren al servei de la monarquia hispànica. El 1674 el general San Germán s’apoderà de Bellaguarda, Ceret, Arles, etc.

Els rossellonesos muntaren un complot per tal de foragitar l’exèrcit francès del país. Els centres principals de conspiració foren, amb Vilafranca de Conflent, Perpinyà i Palaldà. Entre els responsables hi havia Manuel Descatllar i Dessoler de Vilafranca, que havia intervingut en la primera revolta, la família de Llar, Joan Soler, Pere i Jeroni Prats, etc.

La nit del divendres al dissabte de Pasqua havien d’apoderar-se de Vilafranca. Algú els denuncià. Hom ha dit que fou la mateixa Agnès de Llar, per motius sentimentals, però és una acusació dubtosa. Segarra féu torturar i executar públicament Manuel Descatllar, Joan Soler i Carles de Llar.

Aquests moviments de resistència eren encoratjats per les negociacions que menava el rei de França per tal de bescanviar amb el monarca hispànic el Rosselló per Flandes (1668). El 1646 i el 1656 França havia ja proposat la restitució de la Cerdanya, el Conflent i el Rosselló en canvi de l’Artois, el Luxemburg, el Franc Comtat i la Navarra meridional. Les gestions diplomàtiques duraren activament fins al tractat de Nimega (1678), a partir del qual França renuncià al seu projecte.

Des del començament la nova administració promogué la francesització lingüística. El rei controlà el nomenament dels bisbes i poblà els convents de monjos francesos. Els jesuïtes obriren un col·legi francès a Perpinyà el 1662. Vint anys després el Consell Sobirà declarava que la coneixença del francès era necessària per a accedir a les professions liberals. Un edicte del 1700 imposà el francès en tots els actes públics.

Però, bé que hom començà aviat a predicar en francès a la catedral de Sant Joan, el 1874 encara es predicava en català a l’església de Sant Jaume. El sentiment religiós fou un dels majors obstacles per a la francesització. A mitjan segle XVIII les classes dirigents havien abandonat la llengua catalana, a la qual tanmateix el poble restava fidel.

Els preveres continuaven escrivint en català, com Simó Salamó (La regla de vida) i Miquel Ribes (traduccions d’obres teatrals de Racine i Corneille), però en la forma i en el fons en aquestes obres hom reconeix la influència del gust i d’una formació francesos. Aquesta època constitueix tanmateix un moment feliç de la literatura catalana al Rosselló.

D’altra banda, Vauban, a Perpinyà, reconsiderà el sistema de fortificacions: reféu els plans de la ciutadella de Perpinyà, del port de Bellaguarda, de les fortaleses de Portvendres, Vilafranca de Conflent, Prats de Molló, i bastí la de Montlluís per tal de barrar el pas de la Cerdanya al Conflent.

La indústria de la llana continuà periclitant, la primera matèria produïda fou exportada al Llenguadoc, i el Rosselló esdevingué un país gairebé exclusivament agrícola. Els regadius produïen dues collites l’any, unes 80 ha a Perpinyà eren dedicades a les hortalisses, a la plana es feien mongetes, trèvol, mill, als Aspres sègol, blat i userda, i el terreny massà àrid per als cereals era destinat als oliverars i a les vinyes, que es desenvoluparen a despit de les interdiccions de plantar-ne.

La importància de la ramaderia -defensada pel Consell Sobirà- privava que s’utilitzessin per als conreus totes les terres possibles, que havien de restar ermes. L’intendent Bon obtingué un decret reial que invitava a desbrossar i el 1796 l’abolició del dret de passatge dels ramats. En setze anys hom desbrossà 3.500 ha, la major part al Rosselló.

Els intendents acompliren una gran tasca en el domini de l’urbanisme: Raymond de Saint-Sauveur féu engrandir molts carrers, féu edificar la prefectura actual, féu arribar més aigua a la vila. La nova universitat, d’estil clàssic, fou construïda entre el 1760 i el 1763.

És l’època dels grans retaules barrocs. Tres grans artistes del sud anaren a treballar al Rosselló: Llàtzer Tremulles, Lluís Generes i Josep Sunyer. El pintor Jacint Rigau, en canvi, anà a París. Restaren al país pintors menys famosos, com els de la família Guerra.

A les causes generals de la Revolució del 1789 s’afegí, al Rosselló, una reivindicació dels antics privilegis catalans del temps en què el país pertanyia a la corona catalano-aragonesa.

El clericat regular estava en plena decadència, però el secular exercí encara una gran influència. Al costat de la noblesa tradicional hi havia el conjunt dels burgesos ennoblits. En les classes no privilegiades perduraven grans diferències: d’una banda els mercaders rics, de l’altra les professions liberals, i finalment el poble de menestrals. Els primers aspiraven a ocupar càrrecs importants per raó de llur potència econòmica. Els darrers estaven poc preparats per a fer un paper polític.

El 1778 el Consell Sobirà s’oposà als nous imposts reials. L’Assemblea provincial, creada aquell any per tal d’ocupar-se dels problemes de policia i finances, no s’estigué pas de criticar els agents del rei.

Quan la notícia de la presa de la Bastilla, a París, arribà a Perpinyà, les institucions monàrquiques foren suprimides i hom creà un comitè permanent i una guàrdia nacional. Tres partits aparegueren el 1790: el dels patriotes, partidaris de l’abolició completa de l’Antic Règim, el dels aristòcrates, contrarevolucionaris, i el dels liberals, entre els dos primers. Els patriotes controlaven les assemblees departamentals i la municipalitat de Perpinyà. Els soldats del regiment de Touraine es rebel·laren contra llurs oficials aristòcrates i fraternitzaren amb la guàrdia nacional. Els Amis de la Paix, reialistes, s’oposaren als Amis de la Constitution, però foren dissolts.

La lluita entre la Gironde i la Montagne repercutí a Perpinyà, on triomfà la segona, més dura. L’elecció d’un bisbe constitucional, Deville, no resolgué pas, però, el conflicte nat de la constitució civil del clericat. Molts nobles i preveres es refugiaren al sud de l’Albera. La guerra amb la monarquia hispànica, que entrà en la coalició contrarevolucionària, contribuí a fer avançar les idees democràtiques.

El general Ricardos arribà fins al davant de Perpinyà (1793), franquejà la Tet i tallà l’exèrcit republicà en dos. Cassanyes, representant en missió de la Convenció, guanyà contra ell la batalla de Parestortes. Després el general Dugommier vencé el successor de Ricardos al Voló (1794).

La revolució creà la nova divisió administrativa de França en departaments. El dels Pirineus Orientals fou format reunint al govern del Rosselló el país de Sornià i les Fenolledes, que havien depès del comtat de Besalú.

Napoleó restablí la pau religiosa i permeté el retorn de nombrosos emigrats. Una llei de l’any 1800 suprimí tots els guanys democràtics de la Revolució a escala departamental. Creà els prefectes i sotsprefectes (governadors), que l’emperador escollia, com semblantment escollia els membres del Consell General i dels consells de districte o d’arrondissement i els alcaldes. La conscripció fou mal acollida: el jovent desertà en massa.

La guerra amb Espanya i el blocatge continental provocaren l’estagnació del comerç. L’agricultura, sense cavalls, restà paralitzada. Per ordre de l’emperador, durant sis anys hom provà de conrear el cotó a la Salanca i fou obligatori de plantar bleda-rave sucrera als regadius: dos fracassos. El contraban s’estengué i fins i tot hi hagué un contraban legal (la família Duran, que assolí una importància nacional i fins internacional). La Restauració i la Monarquia de Juliol foren èpoques quietes.

El 1848 amb prou feines 1.145 persones tenien dret de vot sobre una població total de 180.000. La representació política del departament era pàl·lida i conformista, amb algunes excepcions perpinyaneses notables, com la de Francesc Aragó, brillant fill d’Estagell, que entrà a l’escola Politècnica a disset anys i fou director de l’Observatori i secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències. Com a polític, sempre se situà dins l’oposició republicana.

Després d’una greu crisi econòmica particularment sensible al Rosselló, motivada per dues collites dolentes (els anys 1846 i 1847), els esforços convergents dels legitimistes i dels republicans -aquests últims fundaren el 1846 a Perpinyà el diari “L’Indépendant”, amb Pierre Lefranc com a director- enderrocaren el règim de juliol. S’establí el sufragi universal, amb el qual el nombre d’electors saltà de 1.145 a 47.030. Dels cinc diputats departamentals que foren elegits, quatre pertanyien a la família Aragó.

El cop d’estat del 2 de desembre de 1851 permeté la detenció, la deportació i l’expulsió dels dirigents republicans i encetà un període de vida política esquifida. “L’Indépendant” tornà a sortir el 1868, aprofitant l’evolució liberal del règim. La gent es preocupava del regatge, de la repoblació forestal i del ferrocarril, que arribava a Perpinyà el 1858 i a Cervera el 1878. La línia de Perpinyà a Vilafranca és del 1895, i s’allargà fins a Cerdanya el 1910.

L’acció de l’Església, després de la Restauració, havia estat molt tímida i conservadora, circumstància que en bona part l’havia separada del poble. No havia aprofitat les possibilitats que la llei francesa oferia per a desenvolupar l’ensenyament catòlic. Monsenyor Ramadié se’n preocupà, i fundà la Institució de Sant Lluís Gonzaga el 1866.

El fet de més transcendència històrica del segle XIX i primera part del XX fou sens dubte la transformació de l’agricultura. Ja l’any II de la República s’havia creat una Societat d’Encoratjament a l’Agricultura i al Comerç, que fou reorganitzada el 1801 i el 1814 i precedí la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals, que encara ara existeix. La vinya, que fins aleshores ocupava els turons i donava vins de qualitat, s’estengué per la plana. El territori comptava 12.000 ha de vinyes el 1741, 38.000 el 1836, 46.000 el 1851 (de les quals 30.000 al districte o arrondissement de Perpinyà), 50.000 el 1860, 80.000 el 1879.

L’aparició de la fil·loxera al nord del Llenguadoc (1865 a Nimes) accentuà el desenvolupament de la vinya rossellonesa, que s’estengué fins a la Salanca. Quan la malària arribà al Rosselló (1885) hom ja sabia guarir-la. La producció de vi passà així de 260.000 hl el 1816 a 500.000 el 1865, a 1.700.000 el 1880, a 3.000.000 el 1904. El vi esdevenia llargament el primer producte del país (encara ara representa més de la meitat del producte brut).

Aquest desenvolupament era possible gràcies al major consum de vi per part dels obrers de les viles -el nivell de vida dels quals augmentava- i a les facilitats de transport per ferrocarril. Es tractava, però, d’un vi de pocs graus. Només una sisena part era formada de vins d’aperitius (vins dolços naturals).

D’una agricultura autàrquica hom passà, doncs, ràpidament a una viticultura d’exportació cap al nord que accentuà considerablement la francesització lingüística i política del país. L’adhesió dels rossellonesos a França, encetada amb la revolució del 1789 i accentuada per la revolució del 1848, es consolidà així per raons econòmiques.

Durant tota la primera part del segle XIX alguns erudits, com Josep Tastu i Pere Puiggarí, s’havien interessat per la llengua i la història del país. La nova prosperitat vitícola provocà, amb un cert retard en relació amb la del Principat, una renaixença literària que es formalitzà durant el decenni del 1880 al 1890, entorn, en particular, de Josep Bonafont i Albert Saisset i que permeté les festes literàries del 1883 i el 1887 a Banyuls de la Marenda.

La causa mateixa d’aquesta renaixença -la producció i el comerç del vi amb París i la resta de França-, al contrari del que passà a Barcelona amb la nova potència econòmica deguda a la industrialització, la condemnava a la llarga, com condemnava la llengua catalana. La llei de Jules Ferry sobre l’ensenyament primari obligatori -únicament en francès- era justament del 1882.

La segona renaixença rossellonesa, portada per la Société Catalane creada el 1906 i que treballà fins el 1921 entorn de Joan Amade, Lluís Pastre i Carles Grandó, aparegué en condicions similars i fou igualment condemnada. En efecte, la transformació de l’agricultura començada amb la vinya es continuà amb les hortalisses primer i la fruita després. Les condicions de vida a les viles milloraren i el Rosselló aprofità la seva situació meridional.

La superfície dedicada a les hortalisses passà de 450 ha el 1856 a 3.000 el 1924, a 7.000 el 1937. Els oliverars, que cobrien unes 5.000 ha al començament del segle XIX, pràcticament desaparegueren al XX en benefici de les plantacions de presseguers, d’albercoquers i de cirerers. Hom pot dir, doncs, que la integració econòmica del Rosselló a l’estat francès es féu al segle XIX i continuà a la primera meitat del XX.

Ha anat acompanyada d’un augment considerable de la població, que doblà entre el 1801 i el 1906. Aquest augment es veié afavorit també pels progressos de la medicina i els progressos socials. El 1926 la meitat de la població era urbana: Perpinyà hagué de desbordar les seves muralles al final de segle.

El 1870 els rossellonesos aclamaren la revolució parisenca. Esdevingueren anticlericals. A l’Assemblea de Versalles tots llurs diputats eren d’extrema esquerra. El 27 de març de 1871 es produí una temptativa de comuna perpinyanesa, ràpidament reprimida per l’exèrcit. Els republicans es dividiren en la qüestió social. Es precisà la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat (reforçat per la crisi de la fil·loxera, que havia arruïnat molts petits propietaris).

El departament era un dels més roigs de l’estat, a desgrat de la manca d’indústria. Persistia, però, un corrent reialista i catòlic identificat vers la fi de segle amb el boulangisme i que organitzà grups de joventuts reialistes. Els republicans es posaven d’acord sobre programes anticlericals i de defensa de l’escola pública.

El 1870 el departament era un dels més endarrerits en el domini de la instrucció. Cent cinquanta pobles no tenien escola, i els que en tenien eren mal equipats de material i amb mestres mal preparats. Hom construí una escola normal de nois (1875) i una escola normal de noies i féu un esforç perseverant per dotar cada comuna dels locals escolars necessaris.

Els lligams culturals amb la resta dels Països Catalans, encetats pels homes de les dues renaixences i encoratjats pel bisbe Carsalade, tingueren un eclipsi parcial durant la Primera Guerra Mundial, pel fet que alguns catalanistes del sud es declararen germanòfils.

La guerra reforçà, en efecte, el patriotisme francès dels rossellonesos, patriotisme que cristal·litzà en la mitificació del mariscal Joffre, el vencedor del Marne. Molts catalans del Principat es feren voluntaris al costat dels francesos i el departament n’organitzà el reclutament (E. Caseponce).

Era una situació bastant ambigua pel que fa als intel·lectuals i als escriptors. La recuperació literària s’anà fent gràcies a gent com Joan Amade, Josep Sebastià Pons i Carles Grandó. La creació dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, el 1923, afavorí el moviment. El 1936 uns intel·lectuals plantejaren amb el moviment de Nostra Terra el problema nacional, tímidament. Quan els alemanys els parlaren, durant la guerra, de girar l’esquena a França (com ho feren també a la Bretanya amb un cert èxit), el moviment Nostra Terra preferí dissoldre’s.

Quan, després de la Segona Guerra Mundial, que afermà encara els sentiments francesos de la població, aparegueren entitats catalanistes, totes eren culturals: Germanor i, sobretot, el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (1960).

El 1939, després de la guerra civil peninsular, molts catalans s’exiliaren al Rosselló, entre ells Pompeu Fabra i Pau Casals (a Prada). Hi hagué camps de concentració a Prats de Molló, a Argelers, al Barcarès. Aquests exiliats reforçaven la massa d’immigrats econòmics d’abans de la guerra, de manera que això representà una transfusió important de sang nova favorable a la conservació de la llengua catalana.

D’uns quants anys ençà s’està precisant un canvi d’orientació econòmica del país. Si l’economia el féu sortir de la seva autarquia durant el segle XIX i la primera meitat del XX, girant-lo cap a París i l’hexàgon francès, nous canvis econòmics el capgiraren al contrari, ara cap al sud.

La crisi de l’agricultura era general. Començà pel vi els primers anys del segle: del 1900 al 1908 els preus s’esfondraren al quart de llur valor. Això provocà una revolta (1907) que nasqué a Baixàs, al Rosselló, i es generalitzà a tot el Llenguadoc. La dirigia Marcellin Albert. El govern intervingué amb una llei organitzant el control de la producció. Una sèrie de factors, entre els quals la Primera Guerra Mundial, mantingueren bons preus fins el 1929. Aquell any una forta collita provocà una altra crisi, que el govern resolgué amb l’Estatut Vitícola, el qual sotmetia els vinyars del Llenguadoc i del Rosselló a una economia dirigida.

La Segona Guerra Mundial, com la Primera, sanejà el mercat, però cap al 1950 començà la tercera crisi, que posteriorment agreujà encara l’existència del Mercat Comú. Les facilitats del transport, les tècniques modernes (hivernacles) i l’extensió del regadiu al Llenguadoc provocaren després de la Segona Guerra Mundial la crisi també en les hortalisses i la fruita.

Els polítics locals han deixat que s’evacués amb finalitats hidràuliques cap a l’Arieja el llac Lanós, que hauria permès l’augment del regadiu rossellonès. D’altra banda, la industrialització del Rosselló, que França no ha volgut o sabut realitzar, intentà fer-se a partir de Barcelona i del Principat obeint a lleis naturals d’expansió de la potència econòmica d’aquest pol, però sense gaire èxit.

Finalment, el turisme de gent del nord, amb el qual hom comptava en planificar l’endegament del litoral, no dóna gaires resultats. Per contra, el turisme sud-nord, amb el qual ningú no comptava, però que és un simple corol·lari de l’elevació del nivell de vida dels Països Catalans del sud de l’Albera, és ja una realitat i no solament una realitat estival. Tot això, que convergeix amb les reivindicacions ètniques de les minories de l’hexàgon francès, ajuda a la recuperació catalana al país rossellonès.

D’ençà del 1973 han aparegut simptomàticament partits polítics catalanistes, i els partits centralistes mateixos comencen a prendre en consideració el problema català i a definir llurs posicions sobre aquest problema. El jovent, els sindicats i els partits, el 1976, s’han manifestat reclamant el dret de viure i treballar al país.

És una novetat, car fins ara la major part del jovent acceptava d’abandonar el país mentre trobés feina, de manera que no solament el Rosselló perdia forces vives, sinó que, acollint jubilats de tot arreu, la seva població era com més anava més vella i era menys catalana.