Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Totzó, Ramon de

Deixa un comentari

(Rosselló, segle XIV)

Noble. Pels anys 1326-28 era veguer de Cerdanya i Baridà i batlle de Puigcerdà.

Anys després s’inclinà per Pere III el Cerimoniós contra Jaume III de Mallorca, el qual el féu dur a Mallorca i tancat al castell de Bellver. En fou alliberat per l’arribada del rei Pere a Mallorca (1343). Mesos després, en ser signat l’armistici entre els dos monarques, Jaume III prometé que no atacaria en represàlia els dominis rossellonesos dels Totzó durant la suspensió d’hostilitats.

El 1344 formà part del consell de Pere III quan fou realitzada la segona i definitiva invasió del Rosselló. També era membre del consell que decidiria la sort de Jaume III un cop aquest hagué capitulat. Pere III el nomenà lloctinent reial al Rosselló i la Cerdanya, dins el mateix any. Actuà diverses vegades en funcions de conseller del nou monarca.

El 1347 es trobava a Morvedre durant els avalots promoguts pels unionistes valencians. A requeriment d’aquests hagué d’abandonar aleshores la companyia del rei, seguint els altres consellers rossellonesos.

Totzó, Hug de

1 Resposta

(Rosselló, segle XIII – segle XIV)

(o Huguet)  Cavaller. Noble i almirall rossellonès actiu durant el regnat de Sanç de Mallorca, la regència de Felip de Mallorca i el regnat de Jaume III.

L’any 1315 era lloctinent de Sanç de Mallorca al Rosselló, participant aquell any en la cerimònia de reconeixement del futur Jaume III, quan essent un nadó va ser portat de Messina a Perpinyà per part de Ramon Muntaner.

L’any 1323 va comandar la flota mallorquina, conformada per vint galeres i altres embarcacions menors, amb que Sanç de Mallorca participà a la conquesta de Sardenya. Exercí el càrrec d’almirall del Regne de Mallorca, almenys fins a 1330.

L’any 1339 participà en el tractat de pau i comerç entre Jaume III i el soldà de Marroc.

Totzó, Dalmau de

Deixa un comentari

(Rosselló, segle XIV)

Cavaller. El 1343 era a Mallorca i se sotmeté a Pere III. Fou testimoni de l’homenatge prestat al procurador del rei per Huguet de Totzó. El mateix any fou protegit explícitament per l’armistici entre Pere III i Jaume III amb compromís d’aquest de no perjudicar-lo.

El Cerimoniós el nomenà veguer de Girona i de Besalú. El 1344 col·laborà eficaçment a la campanya del monarca per desposseir del Rosselló Jaume III de Mallorca. Amb forces pròpies i d’acord amb el monarca, establí pel seu compte el bloqueig inicial de Cotlliure, auxiliat per Ramon de Riusec. Fou del consell reial durant la campanya esmentada.

Toluges, sínode de -1027-

5 Respostes

(Toluges, Rosselló, maig 1027)

Assemblea reunida al pla de Toluges pel bisbe Oliba de Vic, amb motiu de trobar-se en pelegrinatge a Jerusalem el bisbe d’Elna Berenguer de Gurb. Hi assistiren l’ardiaca, el sagristà i altres canonges d’Elna i molts fidels.

Hom hi estatuí la inviolabilitat de les esglésies i de les sagreres i es promulgà la pau i treva i l’excomunió contra els invasors dels béns eclesiàstics i contra els deshonests.

Es diu d’ell que els estatuts fixats en el sínode ja havien estat decretats abans pels dos bisbes Oliba i Berenguer; sembla que es una al·lusió a una anterior promulgació de pau i treva del 1022.

Soler, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XVII – Perpinyà, 1674)

Polític. Era segon cònsol de Vilafranca de Conflent. Conspirà contra l’ocupació francesa de l’antic comtat del Rosselló.

El 1674, valent-se del seu càrrec, fou un dels organitzadors del complot per treure el domini francès de la seva vila, secundant l’esforç de Manuel Descatllar, del qual era amic.

Descobert el projecte, fou empresonat a Perpinyà, on seria executat pocs dies després.

So i de Vilaragut, Bernat (V) de

3 Respostes

(Conflent ?, vers 1315 – Catalunya Nord, 1385)

Escriptor. Vescomte d’Évol i senyor de Millars (Rosselló). Fill del segon vescomte Joan de So.

En les lluites entre Pere III de Catalunya-Aragó i Jaume III de Mallorca servà fidelitat al primer, i intervingué en el setge de l’Alguer (1354) i lluità a Aragó en la guerra contra Pere de Castella (1363).

Fou senescal de Catalunya i majordom del Cerimoniós, i el 1373 fou tramès a Carcassona per tal de tractar amb el duc d’Anjou sobre el problema mallorquí (expedició contra Jaume III de Mallorca).

Fruí d’un cert prestigi literari, puix que Joan de Castellnou l’esmenta elogiosament en un sirventès compost entre el 1339 i el 1343, i prengué part en un cicle de poesies -avui perdut- en què intervingué el futur Joan I el 1374.

La seva única obra conservada és un poema en 1.330 hexasíl·labs apariats intitulat Vesió, escrit entre l’agost de 1381 i l’octubre de 1382. Hi explica una visió al·legòrica en la qual apareixen catorze senyors, que són l’emperador i tretze reis contemporanis europeus, els quals es troben tots en guerra. En un món desballestat i despietat, pastura dels estralls de la guerra i on els prínceps de l’Església es lliuren a la sensualitat només es beneficien els mercaders, que fan grans negocis.

Tot i l’abús d’al·lusions esotèriques, presenta un gran interès per l’actitud política de l’autor (manifesta pacifista i hi insereix subtils al·lusions polítiques, on revela la seva experiència com a diplomàtic) i per la interpretació que fa del moment històric. Les descripcions dels escuts dels monarques són una de les més antigues mostres del lèxic heràldic català.

So i de Castro, Joana de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV – 1480)

Dama. Filla del vescomte d’Èvol i germana de Guillem Ramon, d’Elionor i de Joan. Es casà amb el vescomte Jofre VII de Rocabertí.

El 1462 acudí amb el seu marit al setge de la Força de Girona, on tenia el seu germà Guillem Ramon entre les files reialistes. Els dies 23 i 24 de juny, Joana i el cavaller Roger Alemany de Bellpuig sostingueren converses amb delegats de la Força, entre ells el seu germà, per intentar que els joanistes deposessin les armes. No ho aconseguiren pas.

El 1465, presoner el seu marit a la batalla de Calaf, Joana restà a Peralada, amb els seus fills, tots ells menors. El seu cunyat Dalmau Climent, abat de Bellcaire, es traslladà per aquest temps a Peralada.

El 1471 calgué capitular davant les forces de Joan II, perduda pràcticament la guerra, però féu posar per condició la llibertat del seu marit i la conservació per aquest del seu comtat. Els reialistes hagueren d’acceptar. Joana restà vídua el 1479, i ella morí l’any següent.

Fills seus foren el vescomte Felip Dalmau II, Pere i Guillem Ramon, senyors successius de la petita baronia de Sant Llorenç de la Muga, i Joan, frare de l’Hospital.

So i de Castro, Joan de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Noble. Era germà de Guillem Ramon, de Joana i d’Elionor.

Seguint l’exemple del seu germà, prengué les armes a favor de Joan II, per bé que un període avançat de les hostilitats del monarca contra la Generalitat. El 1464 encara hi havia esperances que es mostrés neutral.

Després es trobà assetjat, al castell de Palau Saverdera, prop de Roses, i en companyia de la seva germana Elionor, per les forces que dirigia el seu cunyat el vescomte Jofre VII de Rocabertí. Resistí fins que els socors exteriors feren alçar el setge.

Ja passat el conflicte, prestà d’altres serveis a Joan II. El 1476 manava les forces a Castelló d’Empúries, vila que abandonà per por d’un atac de l’estol portuguès que havia arribat al Rosselló.

So i de Castro, Guillem Ramon de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Vescomte d’Èvol, per heretatge de la seva mare Blanca de So. Germà d’Elionor, Joan i Joana de So i de Castro.

A les corts de 1449-53 intervingué amb vivesa, tot oposant-se a Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Cardona i de Prades, en debats remarcables. El 1460 assistí, encara que representat per procurador, a les Corts de Fraga.

El 1462, a precs de la reina Joana, acudí a Girona per protegir-la de les forces de la Generalitat que avançaven a les ordres del comte Hug Roger de Pallars. Assetjat a la Força gironina amb la reina col·laborà a la tenaç resistència.

Els dies 23 i 24 de juny fou un dels representants dels defensors que parlamentaren sense resultat amb delegats dels atacants. Un dels delegats era la seva germana Joana, muller del vescomte Jofre VII de Rocabertí, que secundava els esforços del comte de Pallars.

La Generalitat el declarà enemic de la terra. Les seves possessions foren ocupades pels enemics de Joan II. El fet no impedí que continués mostrant-se fidel al rei. El 1463 figura com a capità reialista.

So -llinatge-

4 Respostes

(Llenguadoc, França, segle XIII – Catalunya, segle XV)

Llinatge noble. Originari del castell de So, al Donasà, la castellania del qual tenia pels vescomtes de Cerdanya.

Una línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà a la corona per cessió de Louis d’Usson (forma francesa de So), marquès de Bonac.

A una altra línia pertangué Arnau (I) de So (Catalunya Nord, segle XIII)  Castlà de So i de Queragut, i que fou pare d’Arnau (II) de So (Catalunya Nord, segle XIII) que el succeí i de:

Estefania de So (Catalunya Nord, segle XIII), que fou casada amb Bernat de Llo (o d’Alió) i foren pares de:

Arnau (III) de So (Catalunya Nord, segle XIII – 1308)  El 1260 rebé del rei Jaume I les senyories d’Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbalador i el 1266 en propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut. Tenia també Font-rabiosa i Sautó. Amb la seva muller Geralda de Cortsaví fou pare de Bernat (IV) de So i de Cortsaví.