Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

So i de Vilaragut, Bernat (V) de

3 Respostes

(Conflent ?, vers 1315 – Catalunya Nord, 1385)

Escriptor. Vescomte d’Évol i senyor de Millars (Rosselló). Fill del segon vescomte Joan de So.

En les lluites entre Pere III de Catalunya-Aragó i Jaume III de Mallorca servà fidelitat al primer, i intervingué en el setge de l’Alguer (1354) i lluità a Aragó en la guerra contra Pere de Castella (1363).

Fou senescal de Catalunya i majordom del Cerimoniós, i el 1373 fou tramès a Carcassona per tal de tractar amb el duc d’Anjou sobre el problema mallorquí (expedició contra Jaume III de Mallorca).

Fruí d’un cert prestigi literari, puix que Joan de Castellnou l’esmenta elogiosament en un sirventès compost entre el 1339 i el 1343, i prengué part en un cicle de poesies -avui perdut- en què intervingué el futur Joan I el 1374.

La seva única obra conservada és un poema en 1.330 hexasíl·labs apariats intitulat Vesió, escrit entre l’agost de 1381 i l’octubre de 1382. Hi explica una visió al·legòrica en la qual apareixen catorze senyors, que són l’emperador i tretze reis contemporanis europeus, els quals es troben tots en guerra. En un món desballestat i despietat, pastura dels estralls de la guerra i on els prínceps de l’Església es lliuren a la sensualitat només es beneficien els mercaders, que fan grans negocis.

Tot i l’abús d’al·lusions esotèriques, presenta un gran interès per l’actitud política de l’autor (manifesta pacifista i hi insereix subtils al·lusions polítiques, on revela la seva experiència com a diplomàtic) i per la interpretació que fa del moment històric. Les descripcions dels escuts dels monarques són una de les més antigues mostres del lèxic heràldic català.

So i de Castro, Joana de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV – 1480)

Dama. Filla del vescomte d’Èvol i germana de Guillem Ramon, d’Elionor i de Joan. Es casà amb el vescomte Jofre VII de Rocabertí.

El 1462 acudí amb el seu marit al setge de la Força de Girona, on tenia el seu germà Guillem Ramon entre les files reialistes. Els dies 23 i 24 de juny, Joana i el cavaller Roger Alemany de Bellpuig sostingueren converses amb delegats de la Força, entre ells el seu germà, per intentar que els joanistes deposessin les armes. No ho aconseguiren pas.

El 1465, presoner el seu marit a la batalla de Calaf, Joana restà a Peralada, amb els seus fills, tots ells menors. El seu cunyat Dalmau Climent, abat de Bellcaire, es traslladà per aquest temps a Peralada.

El 1471 calgué capitular davant les forces de Joan II, perduda pràcticament la guerra, però féu posar per condició la llibertat del seu marit i la conservació per aquest del seu comtat. Els reialistes hagueren d’acceptar. Joana restà vídua el 1479, i ella morí l’any següent.

Fills seus foren el vescomte Felip Dalmau II, Pere i Guillem Ramon, senyors successius de la petita baronia de Sant Llorenç de la Muga, i Joan, frare de l’Hospital.

So i de Castro, Joan de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Noble. Era germà de Guillem Ramon, de Joana i d’Elionor.

Seguint l’exemple del seu germà, prengué les armes a favor de Joan II, per bé que un període avançat de les hostilitats del monarca contra la Generalitat. El 1464 encara hi havia esperances que es mostrés neutral.

Després es trobà assetjat, al castell de Palau Saverdera, prop de Roses, i en companyia de la seva germana Elionor, per les forces que dirigia el seu cunyat el vescomte Jofre VII de Rocabertí. Resistí fins que els socors exteriors feren alçar el setge.

Ja passat el conflicte, prestà d’altres serveis a Joan II. El 1476 manava les forces a Castelló d’Empúries, vila que abandonà per por d’un atac de l’estol portuguès que havia arribat al Rosselló.

So i de Castro, Guillem Ramon de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Vescomte d’Èvol, per heretatge de la seva mare Blanca de So. Germà d’Elionor, Joan i Joana de So i de Castro.

A les corts de 1449-53 intervingué amb vivesa, tot oposant-se a Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Cardona i de Prades, en debats remarcables. El 1460 assistí, encara que representat per procurador, a les Corts de Fraga.

El 1462, a precs de la reina Joana, acudí a Girona per protegir-la de les forces de la Generalitat que avançaven a les ordres del comte Hug Roger de Pallars. Assetjat a la Força gironina amb la reina col·laborà a la tenaç resistència.

Els dies 23 i 24 de juny fou un dels representants dels defensors que parlamentaren sense resultat amb delegats dels atacants. Un dels delegats era la seva germana Joana, muller del vescomte Jofre VII de Rocabertí, que secundava els esforços del comte de Pallars.

La Generalitat el declarà enemic de la terra. Les seves possessions foren ocupades pels enemics de Joan II. El fet no impedí que continués mostrant-se fidel al rei. El 1463 figura com a capità reialista.

So -llinatge-

4 Respostes

(Llenguadoc, França, segle XIII – Catalunya, segle XV)

Llinatge noble. Originari del castell de So, al Donasà, la castellania del qual tenia pels vescomtes de Cerdanya.

Una línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà a la corona per cessió de Louis d’Usson (forma francesa de So), marquès de Bonac.

A una altra línia pertangué Arnau (I) de So (Catalunya Nord, segle XIII)  Castlà de So i de Queragut, i que fou pare d’Arnau (II) de So (Catalunya Nord, segle XIII) que el succeí i de:

Estefania de So (Catalunya Nord, segle XIII), que fou casada amb Bernat de Llo (o d’Alió) i foren pares de:

Arnau (III) de So (Catalunya Nord, segle XIII – 1308)  El 1260 rebé del rei Jaume I les senyories d’Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbalador i el 1266 en propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut. Tenia també Font-rabiosa i Sautó. Amb la seva muller Geralda de Cortsaví fou pare de Bernat (IV) de So i de Cortsaví.

Serrallonga, Bernat Hug de

1 Resposta

(Rosselló, segle XIII)

Magnat. Fou del partit dels Montcada a les bandositats d’aquests contra altres faccions, singularment enfront de la dels Cardona, durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I.

S’acollí als convenis de concòrdia signats entre els dos bàndols esmentats pel maig de 1226.

Sant Joan Lohitzune, edicte de -1660-

Deixa un comentari

(Sant Joan Lohitzune, França, 7 juny 1660)

Decret proposat pel cardenal Richelieu al rei Lluís XIV de França i signat per aquest, pocs dies després de la signatura de la pau dels Pirineus.

Segons l’edicte restaven abolits per sempre totes les institucions polítiques dels comtats de Rosselló i Cerdanya (aquest, en la part que atribuïa a França). Alhora què era creat el Consell Sobirà del Rosselló.

Aquesta abolició era era una violació flagrant dels juraments de Lluís XIII i del mateix Lluís XIV de respectar aquestes institucions de les terres catalanes incorporades a l’estat francès.

Saisset, Albert

1 Resposta

(Perpinyà, 10 novembre 1842 – 14 agost 1894)

“Un Tal“ Escriptor. Fou un dels autors més populars al seu temps, caracteritzat pel seu llenguatge col·loquial.

Escriví primer poesia en francès, recollides en part a Poésies roussillonnaises. El 1887 sortí el seu primer quadern de poesies catalanes, Un punyat de catalanades, que fou una revelació; després publicà quinze reculls breus: Cosas i altres (1888), Historis y coumedi (1888) Bestis y gen (1888), L’hourtoulana (1888), Proubem de riure (1889), Bingnas y donas (1889), Fablas y fabliots (1890), Countas de l’altre moun y d’aquest (1890), Jamecs (1890), Oun poc da tout (1891), Passa-Temps (1891), Barrajadís (1892), Plors y rialles (1893), Cansous (1893) i Pins y Pams (1893).

El 1894 publicà una Grammaire catalane, interessant per a estudiar la llengua de l’època.

Després de la seva mort sortiren encara vuit quaderns més de poesies: Pa la gen fis (1895), A tort y a trabès (1897), Oun moun de coses (1898), Bersous nous (1900), Lligiou (1900), Altre barrajadís, Cosas de Roussillou, Oun biatge a Barcelona.

L’impacte que produí és sensible encara avui. El 1965, el seu nét Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty, reeditaren una bona part de la seva obra amb ortografia fabriana, amb el títol de Catalanes del Rosselló.

Fou el pare de Frederic Saisset.

Sagué, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XIV)

Cavaller. Degué mostrar-se partidari de Pere III arran de la despossessió de Jaume III de Mallorca, que era el seu senyor natural.

El 1345, poc després de l’annexió de la Cerdanya a la corona catalano-aragonesa, n’era veguer, així com batlle de Puigcerdà. Devia els nomenaments al rei Cerimoniós.

Sagué, Arnau de

Deixa un comentari

(Cerdanya, segle XIII)

Noble. El 1278 fou l’encarregat de notificar al comte de Pallars la disconformitat de Pere II als pactes convinguts sobre Berga entre el comte i el procurador reial Ramon d’Orcau.

Participà a l’expedició de Pere II el Gran a Barbaria i Sicília. Abans de partir de l’illa a causa del desafiament de Bordeus, el rei el convocà a Messina per conferenciar-hi i per triar alguns dels seus homes perquè l’acompanyessin.

El 1285 tenia el castell de Cotlliure per Pere II, quan aquest tracta de crear punts de resistència al Rosselló contra la croada francesa que hi entrava amb l’aprovació de Jaume II de Mallorca.