(Catalunya, segle XVI – )
Títol, atorgat el 1599 a Joaquim de Centelles-Carrós i d’Oms, comte de Quirra i baró de Centelles.
El rei arxiduc Carles III hi annexà la grandesa d’Espanya per a Francesc de Blanes-Centelles i Desbac-Descatllar, però no fou convalidada pels Borbó.
El títol passà als Moncayo, als Pignatelli d’Aragona i als Llança.
(Catalunya)
Poble ibèric del nord del país, esmentat per Ptolemeu, que cita com a localitats seves Bassi, Beseda, Egosa i Sebendunum.
De localització difícil, ha estat identificat amb els bergistans, o amb un grup d’aquests, i hom creu que ocupà la Garrotxa i que podria ésser un precedent del comtat de Besalú.
(Catalunya, segle XVII)
Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).
Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.
(Catalunya, segle X – 1375)
Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.
Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.
El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.
El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.
Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.
El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.
(Catalunya, segle XIV – )
Títol concedit l’any 1375 a Hug II de Cardona per Pere III de Catalunya; el vescomtat de Cardona era erigit així en comtat.
Durant el seu llarg govern (1334-1400), el patrimoni fou engrandit notablement amb la incorporació (1381) del vescomtat de Vilamur, de la rica i extensa baronia de Bellpuig (1386) i de la de Juneda.
L’adhesió del comte Joan Ramon Folc I de Cardona, fill i successor d’Hug II, a la nova dinastia després de la sentència de Casp (1412) fou recompensada amb la resolució a favor del seu hereu, Joan Ramon Folc II, del plet sobre l’herència del comtat de Prades (1425) com a marit de la pubilla d’aquell comtat, Joana de Prades, la qual li aportà també la baronia d’Entença.
Joan Ramon Folc II renuncià aquell comtat en el seu fill Joan Ramon Folc III, el qual fou sens dubte la figura més brillant de la casa de Cardona. En esclatar la guerra civil (1462) abraçà la causa reialista i fou la principal figura militar de Joan II el Sense Fe en aquella llarga lluita, de la qual fou també un dels grans beneficiaris.
El seu hereu Joan Ramon Folc IV de Cardona (1486-1513), a qui, com a nét de Jaume II d’Urgell el Dissortat, foren fetes propostes de reialesa pels catalans rebels a Joan II (1466), es mantingué fidel al rei, i fou recompensat amb la investidura del comtat de Pallars, erigit en marquesat (1491), i l’erecció del comtat a ducat de Cardona (1491).
En morir el seu successor Ferran de Cardona i Enríquez (1543), heretà el ducat la filla d’aquest, Joana (I) de Cardona i Manrique de Lara.
A la mort del duc Pedro Antonio de Aragó y Fernández de Córdoba (1670-90), sense fills, el copiós heretatge anà a parar al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli a través de la filla del duc Lluís Ramon Folc d’Aragó i Fernández de Córdoba, Caterina Antònia de Cardona, casada amb Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli.
Al segle XVII, el ducat pròpiament dit, que comprenia les terres de l’antic vescomtat, era compost de quatre grans batllies (Cardona, Solsona, Torà i Morunys).
(Catalunya, segle XII – 1714)
Disposicions legislatives de les Corts Catalanes, degudes a la iniciativa de tots tres braços, o d’un de sol amb el consentiment dels altres, acceptades pel rei amb la fòrmula “Plau al senyor rei”.
Juntament amb les Constitucions i actes de Cort, tingueren primacia en el sistema jurídic català sobre el sistema consuetudinari i sobre el dret comú durant l’edat mitjana i la moderna, fins a Felip V de Borbó.
(Catalunya, segle XIX)
Títol atorgat el 1875 a Josep Baró i Blanxart.
(Catalunya)
Antiga demarcació administrativa, que comprenia la vall de Camprodon, la plana d’Olot i el Ripollès estricte i una zona de l’alt Lluçanès.
A l’edat mitjana, Olot i totes les zones de la conca del Fluvià formaven part de la vegueria de Besalú; d’altra banda, hi foren incorporades les antigues vegueries de Ripoll i de la Ral.
El 1716 la vegueria fou incorporada al corregiment de Vic, dins el qual formà l’alcaldia major de Camprodon.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1707 pel rei-arxiduc Carles III al militar Josep Oliver de Boteller i Saragossa.
(Catalunya, segle XIII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, creada el 1247 (dita també vegueria de Camarasa, Cubells i Montgai i, al segle XIV, del Marquesat) al voltant de la marca de Camarasa. Fou creada després de la creació de la batllia reial el 1247, i ampliada vers el 1279.
En adquirir la ciutat de Lleida el marquesat de Camarasa el 1396, la vegueria passà sota la jurisdicció del veguer de Lleida com a sots-vegueria, la qual, però, no persistí i fou repartida, al segle XVII, entre les vegueries de Lleida i d’Agramunt.
Dades dels Països Catalans 