(la Pobla de Massaluca, Terra Alta, 1608 – Lleida, 21 setembre 1667)
Prelat. Fou bisbe de Vic des del 1662. El 1664 fou nomenat per a la diòcesi de Lleida. A Vic el reemplaçava Jaume de Copons.
Tot seguit assistí al concili de Tarragona d’aquest any, abans de prendre possessió del nou bisbat, la qual cosa féu el 1665.
(Valls, Alt Camp, segle XIII – Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 novembre 1351)
Eclesiàstic i escriptor. Era canonge de Lleida (1322) i més tard vicari general.
Fou successor de Ferrer Colom al bisbat de Lleida (1341-48). Per mort del seu predecessor, Bernat Oliver, passà a la diòcesi de Tortosa (1348-51) on donà una important constitució (1350) per a l’elecció del prior.
És autor d’algunes constitucions (1343) i d’un llibre perdut que demanà la reina Violant de Bar, protectora seva. És autor d’una Cigonina o art de desfer maleficis.
Establí un benifet per mantenir tretze estudiants vallencs a l’Estudi General de Lleida. Morí fent la visita pastoral.
El seu cognom és sovint escrit Cigó i Gigó.
(Catalunya, segle XII – Lió, França, 1247)
Abat de Poblet (1237-38) i bisbe de Lleida (1238-47).
Es distingí per la seva resistència a acceptar el càrrec d’abat de Poblet: la primera vegada que fou elegit (1236) aconseguí de convèncer la comunitat, i fou elegit Simó Ximeno en lloc seu com a XIX abat; però aquest fou nomenat bisbe de Sogorb l’any següent, i Siscar hagué d’acceptar, bé que no sense resistència, la nova elecció que el tornava a designar (1237).
Però el seu abadiat fou curt, ja que el 1238 fou nomenat bisbe de Lleida.
(Tarragona, segle XIV – Lleida, 7 octubre 1380)
Prelat i polític. Canonge de Barcelona i bisbe de Lleida (1361-80). Fou conseller de Pere III el Cerimoniós el 1361.
El 1367 intervingué en els convenis amb el príncep de Gal·les; el 1370 participà en les negociacions d’aliança amb Navarra, i el 1371 al pacte de pau amb Castella, signat a Castellfabib.
Presidí les Corts de Catalunya, i també la Generalitat (1372). El 1375 negocià amb Castella, i al cap d’un any fou un dels juradors de la pau d’Almazán.
Fou un eficaç col·laborador de la política municipal dels paers de Lleida. Consagrà l’església de Sant Joan i fundà la capella de Jesús. Promulgà decrets sinodals importants.
(Puig-reig, Berguedà, segle XIII – Tarragona, 9 setembre 1346)
Eclesiàstic i polític. La seva actuació començà el 1310, quan era ardiaca de Santa Maria de la Mar. El 1312, essent vicari general de la diòcesi de Barcelona, assistí al concili de Tarragona, on llegí la sentència absolutòria de l’orde del Temple.
Del 1327 al 1334 fou bisbe de Lleida, i el 1334 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. El 1335 convocà un sínode i inicià una llarga tasca pastoral i política.
A Tarragona féu construir la capella gòtica anomenada de les Onze Mil Verges, convertida després en baptisteri, i impulsà l’obra del claustre gòtic i el 1341 féu celebrar un sínode provincial.
En el camp polític intervingué en tots els afers importants del país des del 1336, que anà a Saragossa a saludar el nou rei Pere III, però no assistí a la coronació perquè el rei no havia fet l’obligada visita a Catalunya. El 1337 assistí al consell reial aplegat a Castelló de Borriana, i el 1339 acompanyà el rei a Avinyó a veure el papa.
S’ocupà dels afers dels moros de Granada i del Marroc i escriví sobre ells unes cartes al papa Benet XII expressant la necessitat d’expulsar-los d’Espanya; també informà sobre ells a la cort de Barcelona del 1340.
Un dels seus darrers actes fou d’aconsellar el rei Pere III el 1344 per tal de decidir la sort del vençut Jaume III de Mallorca.
(Catalunya, segle XVI – Lleida, 1632)
Prelat. El 1621 fou consagrat bisbe de Lleida, on succeïa a Pere Virgili. El 1629 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat.
Morí poc abans d’expirar aquest mandat civil. Fou succeït a la diòcesi per fra Antonio Pérez.
(Lleida, Segrià, segle XIV – 1405)
Eclesiàstic. Fill de Francesc de Santcliment i germà de Francesc. Era canonge de la seu lleidatana.
Exercí la cancelleria de l’Estudi General (1387-1403). També fou conseller reial.
Morí essent bisbe electe de Lleida i poc abans de prendre possessió.
(Viladamat, Alt Empordà, segle XIV – Barcelona, 1418)
Clergue. Ardiaca de Benasc.
Essent bisbe de Lleida (1403-07), el papa Luna el nomenà arquebisbe de Tarragona (1407-18) i cubiculari; també fou ambaixador seu al Concili de Pisa.
Compromissari a Casp, es mostrà favorable a la candidatura de Ferran d’Antequera.
(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1399)
Eclesiàstic i poeta. Fill de Lluís de Requesens i de Montoliu i germà de Lluís i de Hug.
Fou elegit bisbe de Lleida en 1380, com a successor de Romeu Sescomes. Fundà la capella de l’Epifania, a la seu vella, que és una bella mostra de l’art gòtic del temps.
El 1392, a Barcelona, assistí al consell especial amb el qual Joan I estudià els afers de Sardenya i la conveniència d’anar-hi en expedició.
Al bisbe Requesens adreçà el poeta Aimó de Sescars el poema Llausor de la Divinitat.
Després de la seva mort, la seva successió resultaria lenta i una mica accidentada.
(Catalunya, segle XIII – Lleida, 4 setembre 1308)
Bisbe de Lleida (1299-1308) i conseller de Jaume I. Era germà de Jaume Sarroca, que fou canonge sagristà de Lleida, degà de València i bisbe d’Osca.
La seva làpida sepulcral, a la seu vella, diu que era fill de Pere I de Catalunya-Aragó i, per tant, germanastre de Jaume I.
Des del 1268 fou canonge de Lleida i succeí el seu germà com a sagristà; també fou canonge de València, i el 1269 Jaume I el féu prior de Sant Vicent de València. Acompanyava sovint el rei, que en el seu codicil el recomanà a l’infant Pere, futur Pere II.
El 1299 fou nomenat bisbe de Lleida. Es creu que contribuí a la fundació de l’Estudi General de Lleida (1300). Arreglà la catedral i celebrà un notable sínode el 1301. Féu compilar les constitucions sinodals de Lleida (1304). El 1308 anà amb l’expedició armada de Bernat de Fenollar a Almeria.
Fou enterrat a la capella de Sant Nicolau, feta construir per Jaume Sarroca.
Dades dels Països Catalans 