Antic barri obrer de Gràcia, al límit amb els municipis de Barcelona i de Sant Martí de Provençals, sorgit amb l’expandiment industrial d’aquella vila a la segona meitat del segle XIX.
Fou urbanitzat pels germans Romà i Dolors Grassot i Elias seguint el pla Cerdà.
Antic barri de Sant Gervasi de Cassoles, al sud-oest de l’antic municipi.
Urbanitzat a partir del 1866 per Josep Castelló i Galvany, aviat es convertí en barri residencial de Barcelona.
Barri de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, situat a la part alta del terme, al límit amb l’àrea d’urbanització prevista pel pla Cerdà.
En aquesta zona, antigament anomenada camp de l’Arca, sorgí durant la primera meitat del segle XIX el barri dit de la Muntanya. El 1860, en iniciar-se la urbanització, es produí el canvi de nom.
Al seu extrem hom hi construí (1902-12) l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu.
Antic districte de les Corts de Sarrià. Un dels quatre en què fou dividit l’antic terme municipal.
Al final del segle XIX s’inicià el procés d’expandiment i urbanització vers Collblanc, fora ja del pla Cerdà.
(Barcelona / Sant Adrià de Besòs, Barcelonès)
Barri suburbial, tocant a mar, entre els dos municipis, format al llarg dels anys 1920 amb població immigrada amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929.
A la postguerra i, sobretot, després del 1960, fou un centre d’immigració important, primer amb gent de Màlaga i després com a refugi dels habitants del Somorrostro, Marbella i altres zones de barraques barcelonines. El 1971 els seus habitants treballaven principalment a les fàbriques del Poblenou.
L’any 1985 subsistien les barraques i una gran part de la població eren gitanos. L’equipament comercial és gairebé nul, i el tècnic i urbanístic, totalment insuficient (no hi ha clavegueres ni aigua corrent). Hi ha un centre social i unes escoles d’iniciativa particular, una de les quals per a gitanos.
El seu nom sembla que prové del mot francès butte que li donaren les tropes napoleòniques. El general Zapatero (1834) hi féu construir un edifici militar, dit el Castell, destinat actualment a escola.
Fou lloc d’execucions en la guerra civil de 1936-39 i en la postguerra.
(Barcelona, 1926 – 1978)
Institució creditícia. Fundada per la diputació sota l’impuls de Francesc Torras i Villà. Per acord del consell d’economia de la Generalitat de Catalunya augmentà la seva jurisdicció a tot Catalunya, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat. El 1939 tenia 41 milions de pessetes de dipòsits.
Des d’aleshores fou una altra vegada reduïda a la província de Barcelona, bé que treballà també a la de Lleida.
Ha passat de 53 oficines el 1953 a 96 a mitjan 1970. La seva obra social més important és la Clínica Cardiovascular Sant Jordi.
A partir del 1978 adoptà el nom de Caixa d’Estalvis de Catalunya.
(Barcelona, 1844 – 1990)
Institució creditícia. Creada a proposta de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País en la sessió celebrada el 1835, però que a causa dels esdeveniments polítics, en fou ajornada la fundació.
El 1839, l’Ajuntament de Barcelona va nomenar una comissió per gestionar la seva creació, però l’obertura definitiva no tingué lloc fins al 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona, que fou la primera entitat del seu gènere que es fundà a Catalunya.
El seu caràcter burgès liberal fou substituït, ja al segle XIX, pel de la noblesa catalana, que ocupà, durant anys, la majoria de places del consell.
A partir de l’any 1977 modificà la seva orientació, bàsicament immobiliària, i incrementà la seva presència en el conjunt de l’activitat econòmica amb la creació el 1980 del Grup de Serveis. El 1983 disposava d’una xarxa de 432 oficines.
L’any 1990 es fusionà amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i es creà la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
(Barcelona, 1904 – 1990)
Institució creditícia. Fou fundada per diverses organitzacions patronals amb la finalitat d’assegurar el retir dels obrers, davant les conseqüències de la vaga general del 1902.
Enric Prat de la Riba va ésser l’assessor del primer director, Francesc Moragas (1904-35), i, gràcies a una activitat política d’interès social, com els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915), les institucions culturals i sanitàries, aviat adquirí un gran prestigi que féu que s’hi fusionessin (entre el 1915 i el 1939) 29 caixes menors.
D’ençà del 1931 va col·laborar en operacions creditícies realitzades pel govern de la Generalitat. Acabada la guerra civil el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Són anys de pèrdua relativa, tot i mantenir el primer lloc entre les caixes catalanes.
Amb una nova direcció el 1976 reprèn el seu esperit d’iniciativa, sota el model d’entitat financera. L’any 1979 absorbí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
Poblat ibèric del terme municipal, situat damunt un turó a 198 m d’alt.
Des dels anys 1930 s’hi han realitzat diferents treballs d’excavació i des del 1979 el Museu Municipal de Badalona hi ha desenvolupat un pla sistemàtic de recerca que n’ha fet un dels jaciments ibèrics més extensament excavats de Catalunya. S’hen coneixen diferents cases i carrers i part de la muralla.
Ocupat des de mitjan segle IV aC, perdurà després de la conquesta romana i fou abandonat progressivament a partir del final del segle II aC.
Ha estat declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
Plaça del barri de Ribera, de forma rectangular, entre Santa Maria del Mar i el carrer del Rec.
Prop de la plaça hi ha l’edifici de l’antic mercat central del Born (interessant estructura metàl·lica de la segona meitat del segle XIX), que recentment ha estat restaurat. Fou mercat central de Barcelona fins el 1971 en què fou traslladat.
La plaça tingué una especial significació en la vida barcelonina del segle XIII al XVII, puix que fou el lloc habitual de tota mena d’actes públics: torneigs i justes (el primer testimoniatge dels quals data del 1372), festes populars, processons, actes inquisitorials i les fires d’argenteria i del vidre, aquesta darrera per cap d’any.
El 1706 hi fou erigit un monument a la Immaculada Concepció en commemoració de la victòria de l’arxiduc Carles III contra Felip V de Borbó, monument que fou destruït durant el setge del 1714.
A partir del segle XVIII la seva funció de lloc de mercat fou la predominant.
Dades dels Països Catalans 