(Barcelona, 10 maig 1877 – 17 agost 1956)
Enginyer industrial. Catedràtic d’anàlisi matemàtica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, en fou director del 1913 al 1932.
Inventà la balança algèbrica, aparell per determinar i inscriure mecànicament les equacions algèbriques i transcendents, i l’indicador de velocitat, nova disposició mecànica aplicable a màquines, transmissions i vehicles per determinar-ne la velocitat.
Publicà diversos treballs a l’Acadèmia de Ciències.
(Barcelona, 1905 – 1985)
Metal·lurgista. Professor de metal·lografia a l’Escola del Treball de Barcelona (1931), secretari de l’Institut de la Metal·lúrgia i de la Mecànica de Barcelona (1933) i administrador de l’Association Technique de Fonderie de Belgique (1962).
És autor de Metalografía del acero (Barcelona 1933).
Els seus estudis sobre la influència del pH de les sorres d’emmotllament en la superfície de la peça fosa han motivat que aquest fenomen sigui conegut en la bibliografia especialitzada per efecte Castells.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 6 desembre 1808 – Barcelona, 9 agost 1850)
Metge i cirurgià. Catedràtic d’anatomia del Col·legi de Cirurgia (1835), el 1838 ingressà en el cos militar de sanitat i el 1843 obtingué la càtedra d’anatomia de la Facultat de Medicina de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Col·laborà activament en els congressos científics de Florència (1842) i de Nàpols (1846), contribuí a la introducció de l’anestèsia amb èter (1847) i traduí al castellà el Diccionario de Medicina, Cirugía, Farmacia, Medicina legal, etc, de Nyster (1848).
(Guissona, Segarra, 1798 – Barcelona, 1843)
Metge. Fill de Pere Castelló i Ginestar.
Fou catedràtic d’història de la medicina al Colegio de San Carlos (1820), metge de cambra, i autor d’un Breve análisis de las aguas más conocidas de España (1826).
(Gandia, Safor, 9 octubre 1912 – Barcelona, 1 febrer 2003)
Advocat i escriptor. Estudià filosofia i dret a la Universitat de València.
Fou un dels fundadors de la Federació Universitària Espanyola. Ingressà a les Joventuts Comunistes i amb Josep Renau i altres fundà la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris.
Després de la guerra civil -fou cap d’estat major d’una divisió- fou empresonat.
Col·laborador en diverses revistes, ha publicat els assaigs Viure a Madrid (1973), Dia a Dia des dels Països Catalans (1976), Sumaríssim d’urgència (1979), La clau d’un temps (1982) i els reculls de contes Terra guanyada i altres contes (1986) i València dins la tempesta (1987).
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, segle XIV)
Conseller de Pere III el Cerimoniós a la darreria del regnat d’aquest.
Fou assassinat, a la sortida del palau reial de Barcelona, per Ramon Alemany i Arnau de Cervelló, en unió de dos fills del primer. El crim produí un gran escàndol.
Els Cervelló pogueren salvar-se refugiant-se a la cort del comte Joan I d’Empúries.
Berenguer Ramon de Castellet (Barcelona, abans 1113 – 1138) Noble. Ramon Berenguer III de Barcelona li empenyorà el Castell Vell de Barcelona que tenia infeudat el veguer Arbert. Es negà després a retornar-lo tot declarant-se ell i els seus germans en rebel·lia. Fetes les paus, obtingué del comte, en compensació, els usatges nous creats sobre les fleques, les tavernes, el blat i les carnisseries del mercat de Barcelona. Sembla que fou veguer de Barcelona entre el 1123 i el 1138.
Berenguer Ramon de Castellet (Catalunya, segle XII) Noble. Substituí en les funcions de vescomte de Barcelona el jove Guillem Saguàrdia, el qual les exercia amb poc seny des que l’oncle d’aquest, Reverter, hereu del vescomtat i guerrer a sou del soldà del Marroc contra els almohades, tornà a Barcelona el 1133 per fer efectius els seus drets i havia anomenat Saguàrdia regent del vescomtat mentre ell tornava al Marroc.
(Barcelona, 1756 – 1831)
Noble i industrial. Senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet (Bages). Creat baró de Castellet el 1797 per Carles IV de Borbó.
El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d’una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794).
Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d’economia a Barcelona.
Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 hostatja part del Museu Picasso.
Morí sense fills de la seva muller, Panda de Duran, i llegà els seus béns a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
(Barcelona, 4 setembre 1855 – 1 juliol 1917)
Advocat i polític. Llicenciat en dret el 1874 i doctorat el 1876.
Membre del partit conservador, fou regidor i primer tinent d’alcalde de la capital, i posteriorment diputat i senador per Tarragona.
Publicà diversos escrits de caràcter jurídic i polític, com La codificación civil con un resumen de las legislaciones forales (1879).
(Tagamanent, Vallès Oriental, 11 setembre 1946 – Barcelona, 19 octubre 2012)
Historiador de la literatura. Professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Redactor de les revistes “Els Marges” i “Recerques”, ha tingut cura de l’edició de la Guia de literatura catalana contemporània (1973). Ha realitzat diversos estudis sobre literatura catalana dels segles XIX i XX.
És autor de Raimon Casellas i el Modernisme (1983) i ha publicat una Antologia de contes modernistes (1987).
Dades dels Països Catalans 