(Barcelona, 10 juliol 1936 – Madrid, 4 gener 2016)
Ballarina.
El 1950 ingressà al cos de ball del Gran Teatre del Liceu, l’any següent passà a ésser-ne solista i el 1953 ascendí a primera ballarina titular.
El 1969 participà com a artista invitada en el Ballet de l’Òpera de Sofia, a Bulgària.
Ha estat condecorada amb la medalla del Gran Teatre del Liceu, entre d’altres.
(Maella, Matarranya, 1921 – Barcelona, 14 abril 1998)
Vidrier. Residí a Barcelona des de petit. De formació autodidàctica, començà treballant en un taller de vidre, però aviat passà a l’art de la talla del cristall (copes d’ornament, joies, quadres, etc).
Ha emprat moles de carborúndum per a desbastar, de sílex artificial per a afinar i de suro amb pols de pedra tosca per als ombrejats i polits.
Hi ha obres seves als museus del Vaticà, Kennedy, dels Reis de Bèlgica, etc, i creà a Sants el Museu Pons i Cirac.
Hom li ha dedicat el film Las mans de Pons Cirac (1967), de Joan Francesc de Lasa, i el llibre A flor de vidre i amb l’ànima enlairada, de Garcia i Sánchiz.
(Barcelona, 20 juliol 1927 – 4 juliol 2008)
Artista plàstic. Autodidacte. Membre del Cercle Maillol. Es donà a conèixer el 1953 a l’Exposició Municipal de Belles Arts.
El 1955 ja obtingué medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria. Des d’aleshores ha participat en nombroses exposicions a diversos països, integrat sovint en el grup Sílex. A Barcelona concorregué al Saló d’Octubre i fou societari fundador dels Salons de Maig.
El 1959 formà part de l’anomenada Escola de Barcelona i el 1960 participà en la Biennal de Venècia i en l’exposició del museu Guggenheim de Nova York, entre altres exposicions.
Influït primer per Picasso, passà per una etapa informalista que aviat derivà en l’abstracció geomètrica, incorporant a la pintura materials insòlits, com metall o marbre (La conquesta de la Lluna, 1969, plafó al vestíbul d’un edifici a la Diagonal de Barcelona).
Posteriorment ha depurat el seu art arribant a una disciplinada ordenació de l’espai que l’ha portat a retre homenatge a Luca Pacioli.
Ha exposat individualment a Barcelona, Mataró i Gandia.
Altre nom com és conegut la família d’artistes catalans Pichot.
(Catalunya, segle XIX – segle XXI)
Família d’artistes. Signaren sovint amb la grafia Pitxot.
Creada pels germans Ramon, Maria Pichot i Gironès, i:
Josep Pichot i Gironès (Barcelona, segle XIX – segle XX) Dissenyador de jardins. Realitzà el parc de Figueres.
Lluís Pichot i Gironès (Barcelona, 20 març 1887 – Perpinyà, 12 maig 1962) Violinista.
Ricard Pichot i Gironès (Barcelona, segle XIX – Figueres, Alt Empordà, segle XX) Violoncel·lista. Fou el pare dels pintors Ramon i Antoni Pichot i Soler.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Forjador.
Realitzà notables treballs de decoració, sobretot de serralleria artística, com la que feu per a la casa Calvet, de Barcelona, segons projecte d’Antoni Gaudí.
També és autor del balcó principal de la casa Batlló, a Barcelona.
(el Masnou, Maresme, 16 novembre 1931 – )
Artista plàstic. Germà de Santiago. Format a Barcelona i a l’Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc.
La seva estada a París (1960-67) li permeté d’entrar en contacte amb el Groupe de Recherches d’Art Visuel. Des de llavors la seva producció s’encaminà de ple cap a l’op-art.
El moviment i la participació de l’espectador són elements de primera importància dins la seva obra. Participà a la Biennal de Venècia (1972).
Ha encaminat la seva obra posterior vers el camp de l’art conceptual.
Pseudònim de l’artista català Pere Jaume Borrell i Guinart (1957- ).
(Barcelona, 3 juny 1899 – desembre 1903)
Publicació dedicada a exaltar i promoure el corrent artístic i la mentalitat modernista dels anys en que s’edità. Va arribar a publicar fins a cent números.
En portaren la direcció el pintor Ramon Casas i l’escriptor Miquel Utrillo, els quals pràcticament ompliren sols les pàgines dels primers números.
Setmanal fins al 1901; després, fins a la desaparició, aparegué mensualment. En la segona etapa adquirí una excel·lent presentació amb cobertes il·lustrades amb reproduccions d’obres d’art a diferents colors.
Hi col·laboraren importants artistes i escriptors de l’època. S’hi inseriren també textos en castellà i en francès. Va arribar a publicar fins a cent números.
(Barcelona, 23 desembre 1949 – )
Artista. Féu estudis d’arquitectura i de disseny, activitat que exercí professionalment. Desenvolupà les seves primeres activitats artístiques al començament dels anys 1970, ja dins el camp conceptual.
La seva activitat -que presenta a través d’accions i exposicions-, s’orientà vers la crítica de l’anomenat star system, és a dir, a parodiar tot allò que generalment és considerat com a atribut propi de la gent de fama. Utilitza sovint el seu propi cos com a recurs expressiu.
D’entre les seves accions podem esmentar Voy a hacer de mí una estrella (1976), Conocerle es amarlo (1977) o bé el vídeo The Floor of Fama (1978).
L’any 1980 obtingué el primer premi de la Biennal Internacional de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 