(Barcelona, 1905 – 1969)
Lacadora. Germana d’Alfred Pascual. Casada amb Lluís Bracons, artista gravador que aprengué les tècniques de la laca a París, fou la seva col·laboradora i continuadora.
Amb el plafó Sant Jordi i el paravent El mercat de Calaf obtingueren medalla d’or a l’Exposició Internacional de París (1925) i a la de Barcelona (1929).
(Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1968 – )
Artista. Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona, el seu treball se centra en la investigació de noves tecnologies i de la realitat virtual.
Professor d’imatge sintètica a la UPF, també coordinà l’assignatura de realitat virtual en aquest centre. Director artístic de Galeria Virtual.
D’altra banda, també realitzà un treball artístic independent, com el que presentà al Centre de Lectura de Reus el 1995.
El 1996 dugué a terme el projecte MACBA on line, un projecte tecno-cultural en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra.
Creà conjuntament amb Narcís Parés i Perry Hoberman la instal·lació El ball del fanalet, peça interactiva en què els moviments del portador d’un fanalet fan variar determinats paràmetres que canvien les formes projectades i la il·luminació.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Família d’artistes.
El primer fou Bru Parera i Matas (Catalunya, segle XIX) Compositor, mestre de capella i organista.
Fou pare de Joan Parera i Santacana (Sitges, Garraf, 1838 – Barcelona, 1910) Decorador. Fou un dels decoradors més destacats a la Península en el seu temps. Imposà en residències i diversos establiments públics un estil entre renaixentista i neogrec. Fills seus foren Antoni i Miquel Parera i Saurina.
(Girona, 1987 – )
Revista d’art en català. Publicada per la Fundació Espais. Ha passat per diverses etapes.
Fins al desembre de 1989 fou de caràcter gratuït, encartada dins el “Punt Diari”, i sortí amb la funció de crear un focus d’atenció de l’activitat artística de la ciutat i d’informar sobre les activitats del centre Espais.
La segona etapa, a partir del desembre de 1989, estigué marcada per una difusió des del centre i a través de subscripció.
En la tercera etapa, des del gener-febrer de 1992, n’assumí la direcció Carme Ortiz i s’estructuraren els continguts, en créixer l’apartat de divulgació i d’assaig i reduir-se la informació sobre el mateix centre.
Una quarta etapa, a partir del primer semestre del 1998, s’inicià amb la voluntat de reflexió crítica i de donar espais d’opinió.
(Barcelona, 10 abril 1851 – 31 març 1937)
Ballarina i professora. L’any 1864 ingressà en el cos de ball del Liceu de Barcelona. Actuà com a primera ballarina al Teatre Principal (1871-73), al Liceu (1880-81) i en altres teatres barcelonins.
Es retirà de l’escena el 1892, però el 1914 actuà encara al Liceu en un homenatge als cinquanta anys de la seva vida artística. A la seva acadèmia de ball es formaren molts artistes de la dansa.
De les coreografies que realitzà destaca El corregidor y la molinera, de Manuel de Falla (1917).
Fou la mare d’Enric Lafuente i Pàmies.
(Barcelona, 1888 – agost 1965)
Moblista i decorador. Continuador de l’establiment fundat pel seu avi Josep al carrer del Consolat el 1842. Creà i dirigí tallers per a la instal·lació de moblatge i agençament de corporacions i de centres oficials.
Habilità el palau reial de Pedralbes (1926, i el rehabilità el 1948), la capitania general de Catalunya i el govern civil de la província de Barcelona el 1929.
Obtingué grans premis a les Exposicions Internacionals de San Francisco de Califòrnia (1916), Filadèlfia (1926) i de Barcelona (1929).
(Terrassa, Vallès Occidental, 4 juny 1918 – el Vendrell, Baix Penedès, 1 maig 1971)
Pintor i mosaïcista. Llicenciat en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, s’orientà vers el dibuix i la pintura.
El 1943, pensionat per la Fundació Alexander von Humboldt, assistí i treballà uns quants anys a l’escola alemanya de Kronenburg, dirigida per Werner Peiner. El 1947 viatjà per Roma, Ravenna i Venècia, on estudià els mosaics.
Dedicat des d’aleshores a la construcció de mosaics murals, es convertí en el reintroductor d’aquest art a Espanya.
De les seves moltes obres mosaístiques cal esmentar el revestiment interior de la cúpula a la Basílica de la Santa Cruz, del Valle de Cuelgamuros (prop de Madrid), i el cambril de la Verge i la capella del Terç de Requetes, a la basílica de Montserrat.
(Manresa, Bages, s XVIII – s XIX)
Família d’artistes. Els primers documentats són els germans Jaume i Miquel Padró i Cots.
Encara que Miquel Padró (Manresa, Bages, segle XVII – abans 1749), que fou escultor, sembla el més antic de la família d’artistes d’aquest cognom.
(Barcelona, 1923 – segle XX)
Artista plàstica. S’ha dedicat preferentment a la creació d’icones d’orfebreria amb esmalts.
Té obra seva als museus del Vaticà i al museu de la catedral de Barcelona.
Ha escrit el llibre Icones d’orfebreria i esmalts.
(Catalunya, segle XV)
Mestre de tapissos.
Vers el 1432 teixí per al gremi de pellaires de Barcelona dues cortines amb escenes de la Resurrecció i un Sant Antoni.
Vers el 1484, un artista homònim, potser fill seu, va realitzar un drap de senyals per al General de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 