(Barcelona, segle XV)
Arquitecte gòtic.
Dirigí, a Barcelona, les obres del palau de la Generalitat entre el 1416 i el 1432, on féu la façana del carrer del Bisbe, que fou decorada per Pere Joan, els dos patis interiors amb l’escala adossada i l’esvelta galeria, així com la capella de Sant Jordi, construïda en estil gòtic flamíger amb entrellaçaments d’inspiració àrab.
(Lleida ?, segle XV)
Arquitecte i escultor gòtic.
Treballà com a mestre major de la seu de Lleida, on hi féu el sepulcre de Berenguer Gallart (1448-52), amb figures realistes i fullatges escarolats.
Se li atribueixen algunes escultures de la gran porta exterior del claustre, concretament la Verge, sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista.
(la Coma, Solsonès, segle XII – Lleida, 1221)
Arquitecte. Fou nomenat mestre d’obres de la seu vella de Lleida, situada llavors a l’antiga mesquita, i rebé més tard l’encàrrec de projectar-ne una de nova, l’actual catedral vella.
Va iniciar les obres el 1203 i les va dirigir fins a la seva mort, després foren continuades per Berenguer Sacoma, potser nebot seu.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1852 – Barcelona, 1929)
Mestre d’obres. Titulat el 1872.
Autor a Barcelona de la casa Elcano -dita també del Pirata– al passeig de Gràcia (1880-85), de l’edifici del Casino Mercantil o Borsí (1881-83) i del palau Marcet -després teatre cinema Comèdia- (1887).
A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 guanyà medalla d’or per diversos projectes de cases de renda.
La seva obra, una de les més interessants de l’arquitectura vuitcentista catalana anterior al modernisme, és una derivació del classicisme amb ornamentació eclèctica inspirada en el renaixement llombard.
(Tarragona, 27 febrer 1829 – Madrid, 12 març 1912)
Enginyer, arquitecte i arabista. Ocupà diversos càrrecs públics, entre ells el d’inspector general de camins, canals i ports, i de director general d’Agricultura, Indústria i Comerç.
En 1863 projectà el ferrocarril de Torralba a Sòria. Arran d’aquests treballs determinà el lloc exacte d’emplaçament de l’antiga ciutat de Numància.
És autor d’un gran nombre d’escrits professionals i encara de moltes obres remarcables sobre temes diversos, com són Descripción de la villa romana de Uxama a Augustóbriga (1860), Obras públicas y monumentos de la España antigua (1862), Escritos de los musulmanes sometidos al dominio cristiano (1878), que era el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, El canal de Suez, Las expediciones al Polo Norte, Elogio de don Adolfo Rivadeneyra, La geografía de España de Edison (1881) i Estudio sobre la invasión de los árabes en España (1892).
La ciutat de Tarragona li erigí un monument, obra de l’escultor Julio Antonio.
(Barcelona, 9 gener 1869 – 1937)
Arquitecte. Titulat el 1893.
Les obres més sobresortints d’ell són la casa de la marquesa de la Vall de Ribes, del carrer de la Diputació, 309 (1888), la torre Viladot a la fi del carrer de Craywinckel (1899), la casa Paixa del carrer de Casanova (1912), la magnífica torre de Joaquim Pujol a la plaça dels Josepets (1900, demolida), la torre Andreu –La Rotonda-, la més coneguda de les seves construccions (1900), la torre Canalejo al carrer de Ferran Puig, cantonada Sant Antoni (1900), i les cases pròpies al carrer de Còrsega, 213-215 (1907).
La seva arquitectura és manifestament modernista, dins la línia imposada per Domènech i Montaner.
(Reus, Baix Camp, 24 abril 1870 – Barcelona, 30 novembre 1952)
Arquitecte i polític. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i va ésser deixeble d’Antoni Gaudí, amb qui col·laborà i de qui adoptà certs traçats funiculars d’estabilitat.
Són obres seves la casa El Frare Blanc de l’avinguda del Tibidabo, la casa Golferichs de la Gran Via, a Barcelona, i el pont neogòtic que uneix els edificis del Palau de la Generalitat per sobre el carrer del Bisbe.
Militant de la Lliga Regionalista, col·laborà amb Prat de la Riba a la Mancomunitat i fou regidor per Barcelona. Presidi el Cercle Artístic de Sant Lluc en dues etapes: 1904-06 i 1912-14.
(Barcelona, 27 maig 1816 – 2 maig 1889)
Arquitecte. Fill d’Antoni Rovira i Riera. Format a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.
Promogué la formació del cos de bombers de Barcelona, del qual després fou director.
Tot i haver guanyat el concurs per a la reforma urbanística de Barcelona, el seu projecte fou substituït -per ordre del govern- pel d’Ildefons Cerdà.
Com a arquitecte de la ciutat, projectà i dirigí la construcció dels mercats de Sants, la Concepció i Sant Antoni. També és autor de la llotja del palau Moià, al carrer de la Portaferrissa.
Fou membre de la Reial Acadèmia de Ciències Artístiques de Catalunya.
Fou el pare del també arquitecte Antoni Rovira i Rabassa.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Mestre fuster. Primer membre d’aquesta família d’arquitectes.
Hom li atribueix la casa Collasso del Pla de Palau de Barcelona, però la seva única obra documentada fou el pont de fusta construït entre la Duana i el Palau Reial (1802), segons projecte de Tomàs Soler i Ferrer, en fer una visita els reis d’Espanya i d’Etrúria amb motiu de les esposalles règies (plànols conservats a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona).
Fou el pare de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias.
(Barcelona, 1845 – 5 juny 1918)
Arquitecte. Fill d’Antoni Rovira i Trias. Es titulà a l’Academia de San Fernando el 1867.
Professor de Geometria Descriptiva a l’Escola de Mestres d’Obres i catedràtic a la d’Arquitectura (1868 i 1899). Fou autor de tractats de gnomònica, perspectiva, ombres i estereotomia.
Construí el campanar de l’església de les Corts de Sarrià (1896) i l’edifici del Panorama de Plewna (1888). Fou premiat a l’Exposició de Filadèlfia (1871) per un projecte de monument als herois d’Àfrica i dibuixà decoracions per al Teatre Circ Barcelonès del carrer de Montserrat.
Fou membre de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts (1870).
Dades dels Països Catalans 