(València, 1 novembre 1874 – Altea, Marina Baixa, 15 agost 1954)
Advocat i polític. Fou diputat a corts per la Vila Joiosa i Pego del 1902 al 1923.
Ocupà la sots-secretaria d’instrucció i belles arts (1917) i la de treball, comerç i indústria (1919-21). Rebé el comtat d’Altea (1920).
És autor de La suspensión de pagos (1902) i Orientaciones pedagógicas (1941), entre d’altres obres.
(Perpinyà, 2 juliol 1731 – 14 desembre 1809)
Advocat i escriptor. Professor (1756-91) i rector (1770) a la Universitat de Perpinyà. Advocat del bisbat d’Elna i del Consell Sobirà del Rosselló i corresponsal del governador del Rosselló, la Revolució francesa estroncà la seva carrera.
A partir d’aquell moment va dedicar-se a l’estudi. Obres seves són: Recueil d’arrêts du Conseil Souverain (15 volums manuscrits), Mémoires (1894), i el manuscrit Recueil de Noëls, hymnes, proses et goigs ou éloges, en français, en catalan et en patois, on, a més de les peces tradicionals recollides o traduïdes, incorporà composicions pròpies (nadales i goigs), en català i en francès, i d’altres autors coetanis.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 10 febrer 1833 – València, 4 febrer 1905)
Polític liberal i advocat. Fou diputat a corts (1881), alcalde de València (1885-86) i senador (1895).
Presidí el Cercle Liberal, regentà la Institució per a l’Ensenyament de la Dona i fou membre de la Societat Econòmica d’Amics del País.
Fou el pare de Manuel Iranzo i Benedito.
(Maó, Menorca, 27 octubre 1902 – Madrid, 15 octubre 1984)
Professor, advocat i historiador. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Francesc. Fou un dels qui fundà, a Maó, el grup Nostra Parla, d’expansió de la llengua catalana.
Especialitzat en temes menorquins, en va publicar valuosos treballs erudits, especialment sobre la prehistòria i sobre la figura de Mateu Orfila.
(Xàtiva, Costera, 1885 – 1950)
Pintor. Era advocat. Fou amic de Santiago Rusiñol, que l’encoratjà a continuar pintant.
Destacà com a paisatgista. Al Museu de València hi ha el seu quadre La font monumental.
(Palma de Mallorca, 1849 – 1924)
Polític i advocat. Cap del partit maurista de Mallorca, fou diputat provincial (1879-90), alcalde de Palma (1888-90) i diputat a corts el 1893.
Designat per la diputació, formà part de la comissió que codificà el dret civil de les Illes Balears i votà en contra de la seva conservació, llevat del règim matrimonial de separació de béns.
(Alacant, 19 gener 1872 – 13 juliol 1946)
Escriptor i advocat. Fou membre corresponent de l’Academia de San Fernando de Madrid. Presidí la Comissió Provincial de Monuments d’Alacant. Fou governador civil de Valladolid. Actuà de mantenidor als Jocs Florals d’Alacant el 1934.
És autor de les obres Després de les Fogueres (1934), Gastronomía alicantina (1936, amb reedicions de 1944 i 1959) i Platos de guerra (1937), a més d’altres escrits breus i discursos.
(Tuïr, Rosselló, 1 novembre 1909 – Perpinyà, 22 octubre 1982)
Polític i advocat. Des del 1934 exercí a Perpinyà. Elegit alcalde de Tuïr el 1947, el 1948 fou elegit senador socialista, i fou reelegit diverses vegades.
Presidí el comitè departamental d’expansió econòmica dels Pirineus Orientals i el comitè regional de turisme de Llenguadoc-Rosselló.
(Montfort, Vinalopó Mitjà, 1820 – València, 1891)
Advocat i polític republicà. Comandà la milícia a València en la Revolució del 1854 i participà en les conspiracions del 1868.
Alcalde de València durant la I República (1872-74), fou el creador de la Guàrdia Municipal.
(Alberic, Ribera Alta, 29 setembre 1816 – València, 26 octubre 1871)
Polític i advocat. Fou diputat a les corts espanyoles.
Es distingí com a orador i publicista, abans que hagués de retirar-se a causa de trastorns mentals. Morí al manicomi de València.
Dades dels Països Catalans 