Arxiu d'etiquetes: abats Montserrat

Burgos, Pedro de

(Burgos, Castella, 1460 – Esparreguera, Baix Llobregat, 26 gener 1536)

Abat de Montserrat (1512-36). Anà a Montserrat el 1493 amb el grup de monjos reformadors de Valladolid presidits per García Jiménez de Cisneros, el qual, després del breu abadiat de Pedro Muñoz (1510-12), fou succeït per ell en el càrrec abacial.

Engrandí l’església i els edificis del santuari eclesiàstic, i hi instal·là una impremta (1518-26).

És autor del Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1536-37), i probablement del Compendio breve de exercicios espirituales (1520), reeditats una vintena de vegades dins i fora de la Península Ibèrica en diverses llengües europees.

Lleó X li encomanà (1513) la reforma dels convents de monges de Barcelona i la congregació de San Benito de Valladolid, i la revisió i publicació del cerimonial i de les seves constitucions (Burgos, 1521; Barcelona, 1528).

Blanch i Graells, Josep

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 octubre 1775 – 15 setembre 1851)

Prelat. Abat del monestir de Montserrat (1824-28 i 1835-51). Desplegà una activitat extraordinàriament meritòria en pro de la restauració del cenobi i del santuari montserratí.

A conseqüència de la supressió dels ordes religiosos el 1835, es traslladà a Salern (Itàlia).

L’any 1844 fou cridat pel bisbe de Barcelona i retornà a Montserrat, on succeí Beda Pérez com a abad general de la congregació de sant Benet de Valladolid, càrrec que conserva fins a la mort i del qual fou l’últim titular.

Bardolet i Pujol, Sebastià

(Torelló, Osona, 13 març 1934 – )

Abat de Montserrat. Ordenat sacerdot el 1957, estudià tres anys al Pontificio Instituto di Musica Sacra de Roma, on obtingué el títol de mestre de cant gregorià i musicologia.

De retorn al monestir, li fou encarregada la direcció coral dels monjos, i més tard fou prefecte de l’escolania durant nou anys.

Posteriorment va ser secretari particular de l’abat Cassià Just (1977), que el nomenà prior del monestir (1978), càrrec que exercí fins el 1989, en que, per resignació de l’abat Just a l’abadiat, fou elegit pels monjos abat del monestir fins a l’abril del 2000.

Argeric, Benet

(Biosca, Segarra, 1697 – Montserrat, Bages, 25 març 1764)

Abat de Montserrat (1753-57 i 1761-64). Abans havia estat abat de Sant Benet de Bages (1745-49).

A ell és deguda una bona part de la construcció de l’edifici de la mongia del monestir (1755-66).

Autor d’una biografia sobre Josep de Sant Benet, del qual publicà les obres.

En l’elogi fúnebre que li fou fet consta que va predir la destrucció del monestir esdevinguda entre els anys 1811-12 per les tropes de Napoleó.

Escarré i Jané, Aureli Maria

(l’Arboç, Baix Penedès, 15 abril 1908 – Barcelona, 21 octubre 1968)

Eclesiàstic, Francesc de nom de pila. Monjo benedictí i abat de Montserrat (1946-61). Ingressà a Montserrat el 1923, i el 1933 fou ordenat sacerdot; el 1939 va ésser nomenat prior, el 1941 elegit abat coadjutor de l’abat Antoni Maria Marcet i el 1946 proclamat abat titular.

Continuà l’obra del seu predecessor, però amb una personalitat molt definida i gran dinamisme, malgrat la seva mala salut. Aglutinant un equip cohesionat de col·laboradors, fomentà la reforma monàstica a Montserrat i als monestirs benedictins d’arreu de l’estat espanyol -dels quals va ésser visitador-, en la línia de Solesmes i Beuron.

Sota el seu abadiat Montserrat esdevingué un dels primers centres litúrgics del món i un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya. Afavorí una plural formació intel·lectual dels monjos i promogué la investigació escripturística. Va fer grans obres arquitectòniques al monestir i a tot el santuari, que obrí a tots els estaments catalans en una acció de foment de l’espiritualitat i la cultura.

Les festivitats montserratines foren amb ell ocasions de redreçament i concòrdia del poble català, especialment la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Lluità pel manteniment de la llengua catalana i, ajudant decididament els moviments de renovació cristiana de formació humana no tolerats pel règim, com l’escoltisme i els polítics clandestins, acollí els perseguits pel règim i defensà els presos.

Oposat públicament a la injustícia pública, féu unes declaracions de ressò mundial al diari “Le Monde” (1963), ja retirat (1961) del govern del monestir per motius de salut. Una maniobra de complicitat entre el Vaticà i el règim franquista aconseguí, el 1965, d’exiliar-lo a Itàlia (Viboldone, prop de Milà).

L’octubre de 1968, molt greu, el seu successor, Cassià Maria Just, pogué fer-lo retornar a Barcelona, on morí. El seu enterrament fou una manifestació de dol i d’afirmació nacional de tot Catalunya.

Brasó i Tulla, Gabriel

(Barcelona, 29 març 1912 – Montserrat, Bages, 3 gener 1978)

Abat benedictí. Prevere diocesà (1935), prengué l’hàbit monàstic a Montserrat (1941). Es llicencià en teologia i en arqueologia cristiana a Roma.

De tornada a Montserrat, fou nomenat prior (1949) i elegit abat coadjutor (1961) d’Aureli M. Escarré, càrrec que conservà fins al 1966, que fou designat abat president de la congregació benedictina de Subiaco.

El 1969 predicà el recés anual al papa Pau VI i a la cúria romana, que fou publicat després amb el títol Il sacerdozio cristiano. Malalt de mort, el 1977 es retirà a Montserrat.

Bé que potser d’una forma poc coneguda externament, en alguns moments difícils havia tingut un paper important i decisiu en defensa de l’Església catalana i de la vida cultural i política de Catalunya.

La seva obra principal, Litúrgia i espiritualitat (1956), fou traduïda a diverses llengües.