Arxiu d'etiquetes: 1986

Facultat de Teologia de Catalunya -1986/ –

27 Respostes

(Catalunya, 1986 – )

Nom que adopta la Facultat de Teologia de Barcelona. El 1984 desaparegué l’estructura de dues seccions i es formà un sol centre. Manté una estreta relació amb la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, institució que es fa càrrec de les disciplines filosòfiques necessàries per a l’estudi de la teologia.

Té incorporats dos instituts de graus superiors: l’Institut de Teologia Fonamental, amb seu al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès, i l’Institut de Litúrgia, creat pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona.

Altres institucions docents vinculades són l’Escola Universitària de Formació de Professors de Religió, el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca, l’Escola de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, l’Institut de Teologia de Barcelona (així com el de Tarragona i el de Girona), el Centre de Pensament Cristià de Manresa, l’Escola de Teologia de Tàrrega i el Centre d’Estudis Pastorals.

Casanellas i Ibars, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juny 1904 – 14 juliol 1986)

Polític i advocat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera féu sortir a París un setmanari d’oposició “El Fuet”. Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou tinent d’alcalde a Barcelona (1931), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i a les corts de la República (1936). Dins el partit fou un dels capdaventers del grup de “L’Opinió”, conegut com els Lluhins, el qual l’octubre de 1933 constituí el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Fet presoner per les forces franquistes el mateix 18 de juliol, fou condemnat a mort, però se salvà gràcies a un bescanvi. S’exilià a Mèxic i a París, i fou president de les corts de la República a l’exili abans de retornar al Principat, el 1976.

Retornat a la militància d’Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per Barcelona en les eleccions del 1979, trencà amb aquest partit (1982) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE (1984).

Casals i Defilló, Enric

6 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1892 – 31 juliol 1986)

Violinista i compositor. Germà de Pau Casals. Deixeble del mestre Rafael Gálvez i de Matthieu Crickboom i de Frantisek Suchy, a Praga.

Fundador del quartet de corda del seu nom, figurà com a solista en diferents agrupacions i a l’Orquestra Pau Casals, que, a vegades, dirigí. Col·laborà també en l’organització dels Festivals de Prada.

Compongué concerts per a violí i per a violoncel, una sonata per a violoncel i orquestra, diverses obres del seu germà, entre les quals El Pessebre i Himne a les Nacions Unides; ultra Dramàtica, sardana per a orquestra, i la transcripció orquestral de Juny de Juli Garreta, escriví per a cobla, entre d’altres sardanes Lluny, Heroica, Tarragona i Sardana de carrer.

Dugué a terme, així mateix, una important tasca pedagògica, i foren alumnes seus Gonçal Comellas i els germans Gerard i Lluís Claret.

Fou el pare de la violoncel·lista Pilar Casals i Vidal.

Basili de Rubí

4 Respostes

(Rubí, Vallès Occidental, 1899 – Barcelona, 1986)

(Francesc Malet i Vallhonrat)  Escriptor i frare caputxí. Editor d’“Estudios franciscanos” i de la publicació monogràfica “Critèrion” (1959-69); va fundar l’any 1949 l’entitat Franciscàlia.

Entre els seus nombrosos treballs cal esmentar Reformas de Regulares a principios del siglo XIX (1943), Necrologi dels frares menors caputxins de Catalunya i Balears (1945), Art pessebrístic (1947), La última hora de la tragedia. Hacia una revisión del caso Verdaguer (1958), El padre Bernardino de Manlleu (1962), Les Corts Generals de Pau Claris (1976), Un segle de vida caputxina a Catalunya (1977) i Els caputxins a la Barcelona del segle XVIII (1984).

Ardiaca i Martí, Pere

1 Resposta

(Balaguer, Noguera, 29 juny  1909 – Moscou, Rússia, 5 novembre 1986)

Polític. Fill de camperols, ingressà al seminari de la Seu d’Urgell, però en sortí sense acabar els estudis i emigrà a França fins al 1932 que s’establí a Balaguer, on creà una secció del Partit Comunista de Catalunya, mentre es guanyava la vida com a pintor de parets. Posteriorment passà a Barcelona on fundà el PSUC (1936). En acabar la guerra civil (1936-39) s’exilià.

En tornar a Catalunya, fou detingut a Barcelona el desembre de 1962 i condemnat a 23 anys de presó per un consell de guerra celebrat el 30 març de 1963 i empresonat (1962-71).

Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980. Elegit president del PSUC el gener de 1981, fou expulsat de la presidència a causa de la seva línia prosoviètica (juliol) i del partit (desembre), juntament amb els partidaris d’aquest corrent, els quals fundaren el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), del qual Ardiaca esdevingué president (abril 1982).