(Barcelona, 1966 – ? )
(Hifrensa) Empresa. Creada per a la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear. Explota la central nuclear de Vandellòs (Baix Camp).
El capital era dividit entre Électricité de France (25%), Forces Elèctriques de Catalunya SA (23%), Hidroelèctrica de Catalunya SA (23%), Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (23%) i Forces Hidroelèctriques del Segre SA (6%).
(Barcelona, 12 març 1890 – 9 agost 1966)
Músic i pedagog. Es dedicà al clavecí sota la direcció de Wanda Landowska i féu concerts en diferents països europeus.
Fou professor de clavecí del Conservatori Municipal de Barcelona des del 1945, i de piano des del 1947.
(París, França, 1882 – Barcelona, 1966)
Pintor. Establert des de molt jove a Barcelona, on exposà regularment des del 1918.
Fou director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1940-42) i de la d’Arts i Oficis Artístics (1940-46). El 1949 exposà, amb èxit, a Buenos Aires.
Conreà un tipus de marina fogosa i solitària que, malgrat el seu convencionalisme, el féu força conegut popularment.
(Barcelona, 1966 – )
Publicació trimestral de l’Asociación Numismática Española. Recull estudis i informació general sobre numismàtica i medallística.
El 1986 publicà el número 83. En són remarcables els exemplars monogràfics sobre les Trobades d’Estudis Numismàtics, dedicats al florí d’or (1983) i a troballes monetàries (1984).
(Barcelona, 1919 – 1966)
Antropòleg. Membre del Laboratori d’Antropologia de la Universitat de Barcelona, s’especialitzà en l’estudi de les restes humanes de la prehistòria, sobretot als Països Catalans, les Canàries i el Marroc.
Entre els nombrosos treballs monogràfics que publicà es destaquen: Parietal neandertalià de la cova Negra (1953), Cráneos de la edad del bronce procedentes de una cueva sepulcral de Son Maimó en Petra, Mallorca (1953), Antropología de las poblaciones pirenaicas durante el período neo-eneolítico (1955), Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíticos de la región valenciana (1957), Estado actual de la antropología prehistórica de la península (1959) i Restos humanos prehistóricos de la cueva del Coll, Moià (1966).
(Barcelona, 1 setembre 1882 – 11 juliol 1966)
Mezzo-soprano. Estudià cant, solfeig i piano a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb Lluís Millet i Joaquim Canals, i perfeccionà la seva tècnica amb E. Labán.
Debutà al Liceu el 1915. Inicià posteriorment una carrera de projecció internacional, amb actuacions a nombrosos països europeus i americans.
El 1934 finalitzà la seva activitat com a cantant i, fins al 1963 es dedicà a l’ensenyament a la càtedra de cant del Conservatori del Gran Teatre del Liceu.
(Lleida, 1891 – Mèxic, 1966)
Escriptor. De família de militars castellans, fou autodidacte i es dedicà al periodisme.
Col·laborà assíduament a la premsa catalana del seu temps. Dirigí durant alguns anys la pàgina literària del diari “La Humanitat”.
En 1943 anà a residir a Mèxic. D’allà estant col·laborà també a la premsa catalana a l’exili, principalment de Mèxic.
La seva producció en llibres comprèn tres novel·les, La rossa del mal pèl (1929), La guerra dels sants i Retorn al sol (sd), unes Memorias de un cero a la izquierda (1962), de caràcter autobiogràfic, i alguns reculls de contes o bé de petites biografies, traduïts sovint del català, com Trece cuentos y medio.
També és autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
(Barcelona, 12 octubre 1895 – 21 maig 1966)
Arquitecte. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Estanislau i Francesc. Estudià a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1926.
Formà part de la generació d’arquitectes catalans adscrits al noucentisme, moviment en què és distingí per la predilecció a adoptar les formes toscanes renaixentistes.
Realitzà a Barcelona el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929 (actual Museu Arqueològic), amb Pelai Martínez; el vestíbul de l’estació de França i l’església de Montserrat, amb Nicolau M. Rubió i Tudurí, i restaurà la sala capitular de Poblet i el monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Durant el període de la República a la postguerra s’integrà al moviment nacionalista i fou membre del GATCPAC.
(Barcelona, 1915 – 20 juliol 1966)
Arabista i historiador de la ciència. De família suïssa, estudià a Zuric, on es doctorà en química (1938) i en lletres (1940).
Combinà la seva activitat industrial a Barcelona amb la investigació, alhora que professava (1958-66) a la facultat de lletres de Zuric.
Publicà articles de tema islàmic, com Un retrato de Boabdil en Poblet (1952) i Las laderas del Pirineo segun Idrïsï (1953).
Edità la versió àrab de De Materia medica de Dioscòrides, juntament amb una reproducció profusament anotada de la traducció castellana d’Andrés Laguna i altres treballs complementaris (1953-59), en cinc volums.
(Torregrossa, Pla d’Urgell, 23 novembre 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1966)
Sindicalista i polític. Secretari general de la Federació de Treballadors de la Terra de la UGT (1936) i membre de l’USC, s’exilià el 1939.
Ingressà més tard en el Moviment Socialista de Catalunya (1959).
Dades dels Països Catalans 