(València, 1 octubre 1895 – 11 novembre 1966)
Metge. Es llicencià (1917) i es doctorà (1927) a València. Fou catedràtic de patologia general a la universitat de Sevilla (1930) i de patologia mèdica a la de València.
Ha estat un dels principals impulsors del desenvolupament dels estudis sobre la patologia de l’envelliment i la geriatria com a especialitat mèdica a Espanya.
Entre els seus treballs cal esmentar: Patología Médica i Tratado sobre medicina interna de urgencia.
(Catalunya Nord, 1943 – 1966)
(ALPO) Atlas lingüístic de llengua catalana de la Catalunya Nord, de les zones limítrofes i de les comarques frontereres llenguadocianes.
Dirigit per Enric Guiter, el qual, amb un equip, féu les enquestes entre el 1943 i el 1951 i publicà l’obra el 1966, que forma part del Nouvel Atlas Linguistique de la France par regions.
És el més dens dels atles lingüístics catalans (382 localitats), mentre que el qüestionari és dels més breus. L’obra presenta uns mapes introductoris geogràfics, històrics, de divisions territorials, etc.
(Vic, Osona, 1 desembre 1886 – abril 1966)
Escultor. Destacà com a imatger.
També ha estat realitzador de pessebres i de figures típiques catalanes.
(Barcelona, 1888 – 1966)
Pintor. Es dedicà a l’escenografia. Fou deixeble de Soler i Rovirosa.
Treballà per a teatres de Barcelona i de Madrid, entre ells el Liceu i el Real.
(Barcelona, 1907 – 13 gener 1961)
Violinista. Estudià a Barcelona i a Brussel·les. Ha format part de diversos conjunts de cambra.
Fou primer violinista de l’Orquestra Municipal de Barcelona.
Fou germà seu Joan Pau Bocquet i Bertran (Barcelona, 1904 – 1966) Dibuixant. Ha destacat com a il·lustrador d’edicions, amb una producció molt activa.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 3 març 1911 – Buenos Aires, Argentina, 8 octubre 1966)
Pintor. La seva obra s’inscriu en el surrealisme (Els globus vermells, La tibetana).
(París, França, 1882 – Barcelona, 1966)
Pintor. Establert des de molt jove a Barcelona, on exposà regularment des del 1918.
Fou director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1940-42) i de la d’Arts i Oficis Artístics (1940-46). El 1949 exposà, amb èxit, a Buenos Aires.
Conreà un tipus de marina fogosa i solitària que, malgrat el seu convencionalisme, el féu força conegut popularment.
(Barcelona, 1966 – )
Publicació trimestral de l’Asociación Numismática Española. Recull estudis i informació general sobre numismàtica i medallística.
El 1986 publicà el número 83. En són remarcables els exemplars monogràfics sobre les Trobades d’Estudis Numismàtics, dedicats al florí d’or (1983) i a troballes monetàries (1984).
(Barcelona, 1919 – 1966)
Antropòleg. Membre del Laboratori d’Antropologia de la Universitat de Barcelona, s’especialitzà en l’estudi de les restes humanes de la prehistòria, sobretot als Països Catalans, les Canàries i el Marroc.
Entre els nombrosos treballs monogràfics que publicà es destaquen: Parietal neandertalià de la cova Negra (1953), Cráneos de la edad del bronce procedentes de una cueva sepulcral de Son Maimó en Petra, Mallorca (1953), Antropología de las poblaciones pirenaicas durante el período neo-eneolítico (1955), Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíticos de la región valenciana (1957), Estado actual de la antropología prehistórica de la península (1959) i Restos humanos prehistóricos de la cueva del Coll, Moià (1966).
(Barcelona, 1 setembre 1882 – 11 juliol 1966)
Mezzo-soprano. Estudià cant, solfeig i piano a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb Lluís Millet i Joaquim Canals, i perfeccionà la seva tècnica amb E. Labán.
Debutà al Liceu el 1915. Inicià posteriorment una carrera de projecció internacional, amb actuacions a nombrosos països europeus i americans.
El 1934 finalitzà la seva activitat com a cantant i, fins al 1963 es dedicà a l’ensenyament a la càtedra de cant del Conservatori del Gran Teatre del Liceu.
Dades dels Països Catalans 