(Perpinyà, 1907 – 1936)
Setmanari. Fundat per Joan Payra i Víctor Dalbiez, dirigit més tard per Albert Bausil. Se subtitulava “satíric, literari, teatral, esportiu i mundà”. El català només hi servia com a element folklòric expressiu.
A la fi del 1916 prengué una orientació política, defensà les idees socialistes i lluità contra el xovinisme, el nacionalisme i el ministre Clemenceau.
A partir del 1936 fou succeït per “Le Cri Socialiste”.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 28 maig 1846 – 4 setembre 1907)
Escriptor. Cronista de la seva ciutat. Estudià filosofia i medicina a València i, a partir del 1872, exercí de metge a Sagunt.
És autor de diversos escrits sobre història i arqueologia de caràcter local, com una Historia del término general de Sagunto y sus monumentos (1888). Escriví la lletra de l’òpera El Fantasma, estrenada el 1900 amb música de Salvador Giner.
Reuní una interessant biblioteca i una col·lecció de làpides i monedes de la zona. Fou membre corresponent de l’Academia de la Historia.
(Algaida, Mallorca, 5 agost 1907 – Palma de Mallorca, 17 desembre 1954)
Autor teatral i poeta. Usà el pseudònim de Mingo Revulgo. Les seves nombroses comèdies “regionals” han estat molt representades a Mallorca.
Cal remarcar-ne L’amo de son Magraner (1952) i la sarsuela El carrer de ses tres roses (1952), amb música de Pere Deyà.
Fou el pare de Llorenç Capellà i Fornés.
(València, 1907 – ? )
Violinista. Féu els primers estudis musicals a València amb Joaquim Moanzonís i anà després a París, Viena i Budapest (on estudià amb Jenó Hubay), per tal d’ampliar-los amb una beca de la Diputació Provincial de Còrdova.
Fou membre de l’Orquestra Municipal de València d’ençà de la seva fundació (1943) fins l’any 1958, any en què s’incorporà a l’orquestra simfònica de Madrid com a concertino.
(Inca, Mallorca, 1907 – 1929)
Setmanari. Editat i dirigit per Miquel Duran i Saurina, que en fou el principal redactor; era d’orientació catòlica conservadora. Tingué tres èpoques (1907-14, 1919-25 i 1928-29).
Del 1915 al 1918 fou substituït per “La Veu d’Inca”, títol imposat per un nou i efímer equip de redacció.
(València, 28 juliol 1907 – Madrid, 19 novembre 2001)
Jurista. Catedràtic de dret civil. Magistrat titular del tribunal suprem des del 1955. Fou vocal de la comissió de la compilació de dret civil de Catalunya.
Director de la “Revista general de legislación y jurisprudencia” (1970) i membre de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia (1970).
És autor de Derecho civil común y foral (1948-56), Compendio de derecho civil (1959-65) i Código civil comentado (1964-67).
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 27 agost 1907 – Madrid, 25 febrer 1994)
Jurista i escriptor polític. Doctorat en dret a la universitat de Bolonya, es dedicà inicialment als estudis d’història jurídica catalana i en publicà diverses monografies: Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), El diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934), etc.
Demostrà simpaties pel feixisme en diverses obres: Nacionalsocialismo (1934), España y el problema de Europa (1942), Historia de las doctrinas políticas (1948), Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Los cauces de la convivencia (Una política de instancias sociales) (1968).
És autor també d’unes biografies de Ginés de Sepúlveda i del cardenal Albornoz i de comentaris sobre la legislació espanyola relativa als mitjans d’informació.
Ocupà càrrecs polítics després del 1939.
(València, 3 desembre 1907 – 11 desembre 1956)
Torero. Es féu ja famós, de ben jove, com a novillero. Prengué l’alternativa a València el 1927, i es retirà el 1935. Entre aquestes dates intervingué en cinc-centes corridas.
Tornà a les places durant la guerra civil de 1936-39, i es retirà definitivament el 1942.
Fou molt hàbil i vistós amb la muleta. Escassament afortunat a l’hora de matar, es distingí, altrament, en la sort del descabello.
(Palma de Mallorca, 19 desembre 1842 – 9 març 1907)
Pintor i escultor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma de Mallorca i a París, on estigué exiliat. Fou regidor republicà el 1868.
Decorà la sala de ball del Cercle Mallorquí, i, com a pintor d’escenes històriques, executà la d’Alfons IV el Magnànim rebent els consellers (1884), al paraninf de la universitat de Barcelona, i altres sobre temes de la història de Mallorca.
És autor del retrat desaparegut de Miquel Quetglas i del de Ramon Llull que presideix la biblioteca municipal de Palma de Mallorca, en el qual la gran sobrietat de color i línia contrasta amb la vibració i cromatisme de bona part de la seva obra.
Hi ha altres obres seves al Museu de Belles Arts de Palma de Mallorca i al Museu Romàntic de Madrid, entre altres.
(Estella, Navarra, 24 maig 1907 – Saragossa, Aragó, 6 agost 1987)
Historiador. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1942). Especialista en història de Navarra i Aragó.
Entre la seva nombrosa bibliografia cal esmentar Documentos para el estudio de la reconquista y repoblación del valle del Ebro (1946-52) i la seva col·laboració a la Historia general de la humanidad, dirigida per Jaume Vicens i Vives (1960).
Tractà en molts dels seus treballs aspectes de la història de Catalunya. Des del 1945 publicà la revista “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón”.
Dades dels Països Catalans 