(Huelva, Andalusia, 1905 – Barcelona, 1975)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1930, formà part del grup inicial del GATCPAC, participà a la reunió d’aquest moviment a Saragossa el 26 d’octubre de 1930 i a l’exposició de projectes de les Galeries Dalmau el 1929.
Visqué a Barcelona, on exercí la seva professió.
(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 29 desembre 1826 – Barcelona, 30 abril 1905)
Pintor. Deixeble de Carlos de Haes, que es distingí sobretot en els temes històrics i de paisatges.
Residí molts anys a Barcelona, on rebé la influència de Joaquim Vayreda.
Hi ha quadres seus al Museu d’Art Modern de Barcelona, i d’altres, amb paisatges de Llavaneres i de Girona, són conservats al Museo Municipal de Santa Cruz de Tenerife.
(Barcelona, segle XIX – 24 febrer 1905)
Cantatriu. Deixebla de Marià Obiols.
Es presentà al públic en 1842. Excel·lí cantant les millors òperes italianes de l’època.
Després de la seva carrera, visqué malalta i d’almoina fins a la mort.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 25 desembre 1905 – Barcelona, 3 octubre 1959)
Escriptor. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i col·laborador d’altres publicacions periòdiques com “La Publicitat”, “Revista de Catalunya”, “Imatges” i “Revista del Centre de Lectura de Reus“. Dirigí el setmanari infantil “Jordi” en 1928.
El seu poema Les noces de l’alosa i el llessamí fou distingit amb Premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona de 1923. És notable el seu estudi El teatre anterior a Pitarra (1928).
Fou secretari del conseller de la Generalitat Ventura Gassol, a l’estiu del 1936 ajudà a la sortida del país de milers de persones perseguides pels extremistes, els quals l’emanaçaren i tingué que exiliar-se a la tardor del 1936 a París, on es dedicà al món comercial del cinema. Va tornar a Barcelona al final dels seus dies.
(Barcelona, 21 març 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 gener 1997)
Lingüista. Fill de Pere Coromines i Montanya. Fou deixeble de Pompeu Fabra, de Menéndez Pidal i, a Zuric, de Jakob Jud. Professor de filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1930, treballà amb Fabra a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i s’exilià a l’acabament de la guerra civil.
Va exercir a la universitat argentina de Cuyo (Mendoza) fins al 1947, any en què es traslladà als EUA, on fou nomenat professor de lingüística romànica a la universitat de Chicago. El 1950 esdevingué membre corresponent de l’IEC i des del 1952 realitzà freqüents estades de caire científic per terres catalanes, amb l’objectiu de recollir dades per a les seves investigacions lexicogràfiques. Des de finals dels anys 1960 i fins a la seva mort residí a Catalunya.
D’entre la seva vasta obra, destaquen els treballs que versen sobre la llengua catalana: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit amb un propòsit divulgador, Introducció a l’estudi de la toponímia catalana i altres assaigs (1962), Estudis de toponímia catalana (2 vol, 1965-70), Lleures i converses d’un filòleg (1971) i Entre dos llenguatges (3 vol, 1977), als quals se n’han d’afegir d’altres, com Vocabulario aranés -tesi amb què es doctorà el 1931-, diversos estudis sobre literatura medieval i Topica Hesperica (2 vol, 1972), sobre filologia romànica.
Però les seves obres cabdals, per les quals ha estat considerat internacionalment com un dels gran lingüistes del segle XX són el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vol, 1954-57) i el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (9 vol, 1980-91), completats per una altra obra magna de la romanística, l’Onomasticon Cataloniae (vol 1 a 7, 1989-97), vast recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, juntament amb tots els noms de lloc, emprats dins el domini lingüístic català.
Va rebre la medalla d’Or de la Generalitat (1980), el premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1989) i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
(Banyeres del Penedès, Baix Penedès, 23 maig 1905 – el Vendrell, Baix Penedès, 5 gener 2001)
Escultor i dibuixant. De formació autodidacta, exposà individualment per primera vegada a Barcelona l’any 1931 (Sala Parés). Becat per la Generalitat, el 1935 feu estades a Londres i a París. Després de la guerra civil féu una llarga estada a Mèxic, on recreà el tema indigenista i que ha influït notablement la seva producció posterior. Té obra als museus d’art modern de Barcelona, Madrid, Bilbao, Mèxic, etc.
Entre les seves obres més populars, cal destacar-ne els monuments A fra Ginebre Serra (a Carmel, Monterrey, Califòrnia), La Sardana (parc de Montjuïc de Barcelona) i el monument Als castellers (Vilafranca del Penedès, 1963). És autor del llibre El Vandalismo glorificado (1975).
(Barcelona, 3 agost 1905 – 19 desembre 1990)
Escriptor. Va publicar les seves primeres novel·les molt jove: Pàgines d’un adolescent (1929) i Suburbi (1936). En teatre va escriure El casament de la Xela (1937). La guerra civil i l’exili a Xile van alterar la seva producció narrativa Sense retorn (1939), La màscara (1947) i novel·lística L’home dins el mirall (1951) i La família Rouquier (1953). De retorn a Catalunya (1954), va publicar el recull de narracions El desaparegut (1955) i la novel·la El testament (1955).
El 1967 va iniciar amb Gorra de plat un típus de novel·la històrica i testimonial que va continuar amb Els vençuts (1969), 1939 (1973), Icària, Icària… (premi Planeta 1974) i El caçador invisible (1980). També va publicar dos volums de memòries: Memòries (1905-1940) (1971) i Memòria d’un exili. Xile, 1940-1952 (1982). La seva obra poètica va ésser recollida a Aniversari (Poesia 1925-85) (1987).
El 1984 va obtenir el premi Lletra d’Or amb Apassionata, i el 1988 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va traduir, entre altres obres i autors, les Faules completes de La Fontaine. Durant cert temps prengué amb el també escriptor i editor Joan Sales la direcció de la important col·lecció catalana de novel·la El Club dels Novel·listes.
Fou el pare del compositor Xavier Benguerel i Godó.
Dades dels Països Catalans 