(Alacant, 1836 – Còrdova, Andalusia, 1889)
Escriptor. És autor de diversos assaigs com Filosofía moral, La mujer i Dignificación de la mujer, por el cristianismo, i de novel·les com El juguete de Ricardo (1888).
(l’Alguer, 1889 – Sàsser, Itàlia, 1961)
Historiador. S’especialitzà en història de les institucions jurídiques de Sardenya; publicà Tribunali ecclesiastici in Sardegna (1929) i Testi e documenti per la storia del diritto agrario in Sardegna (1938).
Ordenà i catalogà l’arxiu municipal de l’Alguer i bona part de l’arxiu catedralici. Des del 1935 fou catedràtic d’història del dret italià a la universitat de Sàsser.
Participà en el V Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (a Saragossa el 1952) amb Storia della Sardegna durante il regno di Ferdinando II il Cattolico, i en el VI Congrés (a Sardenya el 1957).
(València, 26 maig 1889 – 23 maig 1921)
Compositor i pianista. Cec des de la infantessa, estudià al conservatori de València amb Salvador Giner.
En les seves obres hi ha novetats formals i estilístiques que la seva mort prematura no li permeté de desenvolupar.
És autor d’obres per a piano, de cambra, d’orquestrals i de cançons per a cant i piano amb texts catalans.
(Torralba de Calatrava, Ciutat Real, Castella, 1889 – Guadarrama, Madrid, 13 gener 1934)
Advocat i polític. Era tradicionalista i seguidor polític de Vázquez de Mella.
Fundà el “Diario de Castellón”, “La Gaceta de Levante” i actuà intensament en la creació de sindicats catòlics a la comarca de Castelló de la Plana.
Fou elegit diputat carlí per Nules durant diverses legislatures i treballà per aconseguir la construcció del port de Borriana.
(Maó, Menorca, 7 abril 1889 – Palma de Mallorca, 22 abril 1967)
Pastor protestant. Fill de Joan Capó i Pons i germà de Josep i de Samuel.
Fou pastor al Clot i al Poblenou (Barcelona), així com a Palma de Mallorca, Capdepera, Portocristo i Rubí.
(València, 22 maig 1814 – Madrid, 19 agost 1889)
Polític, navilier i financer. Germà d’Andreu. Enquadrat en el partit moderat, fou alcalde de València (1845-50). Fundà la Sociedad Valenciana de Crédito y Fomento i fou concessionari i constructor dels ferrocarrils valencians, així com del proveïment d’aigües a València (1850) i de l’ampliació de les instal·lacions del port.
El 1860 fundà a Madrid la Sociedad Central Española de Crédito, dedicada al préstec, subministració de tabac, etc. Fou elegit diputat i senador en nombroses ocasions. El 1875 li fou atorgat el títol de marquès de Campo.
Els últims anys de la seva vida formà una companyia naviliera que organitzà les primeres línies de vapor directes a les Filipines, Puerto Rico i Cuba.
Escriví, entre altres obres, uns Apuntes sobre un plan de Hacienda (1876).
(Elx, Baix Vinalopó, 1837 – València, 1889)
Polític. Germà de Francesc. Membre del partit conservador.
Fou diputat a corts en diverses legislatures, senador per València i governador civil d’aquesta mateixa província en dues ocasions durant la Restauració.
(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)
Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.
El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.
(Bujaraloz, Aragó, 4 març 1889 – València, 26 desembre 1971)
Epigrafista i numismàtic. Professor de matemàtiques a l’institut de segon ensenyament a València.
Ha destacat pels estudis de numismàtica hispànica, sobretot antiga i medieval, i d’epigrafia ibèrica. Ha treballat també sobre inscripcions romanes de Tarragona i de Sagunt.
Entre els seus nombrosos estudis cal destacar Sobre un interesante vaso escrito de San Miguel de Liria, Los textos ibéricos de Liria i El plomo escrito de la Bastida de Les Alcuses (Mogente).
Dades dels Països Catalans 