(Perpinyà, 1847 – 1904)
Jurista. Es llicencià en dret a Tolosa de Llenguadoc. Fou jutge del tribunal superior d’Andorra a Perpinyà i alcalde d’aquesta ciutat (1890-92).
Representà els Pirineus Orientals al senat francès, lloc en el qual succeí Manuel Aragó (1897-1903).
(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)
Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.
Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:
Enric de Castellví i Hortega de Medina (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936) Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.
(Perpinyà, 1796 – 1847)
Metge i anatomista. Doctor en medicina per la universitat de Montpeller (1821). Exercí a Perpinyà.
Descobrí l’aponeurosi intramuscular del pirineu o intraperineal, coneguda com aponeurosi o lligament de Carcassonne.
(València, 15 novembre 1847 – 12 novembre 1919)
Ginecòleg. El 1892 guanyà la càtedra d’obstetrícia i ginecologia a la Universitat de Santiago i, posteriorment, a la de València, de la qual fou rector el 1902.
Va ésser un dels fundadors de “Crónica Médica” (1874-88) i director d'”El Progreso ginecológico y Pediatra” (1885).
(Cartagena, Múrcia, 8 febrer 1774 – Palma de Mallorca, 14 febrer 1847)
Frare carmelità. Nascut accidentalment a Cartagena. Fou predicador de gran prestigi i ensenyà filosofia i teologia.
A més de sermons, discursos i obres de pietat en castellà i en llatí, és autor d’una sèrie d’obres per a ensenyar de traduir del llatí al castellà.
(Manacor, Mallorca, 1847 – 1910)
Metge per la Universitat de València, exercí alguns anys a Manacor, però aviat es dedicà a la política local. Així, el 1870 creà, amb d’altres propietaris rurals, la revista “Unidad Católica” de Manacor, que lluità a favor de la Restauració; participà activament en la fundació de l’Ateneu (1875) i de la Capella de Manacor, etc.
Emparentat amb la família Maura, deixà constància de la seva ideologia integrista a “L’Aurora” i a l’obra Dios y el Cosmos (1889), i de la seva afecció a la música en la Reforma de la música religiosa (1900), conjunt d’articles en defensa del gregorià i de la polifonia clàssica.
(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit el 1847 al militar Isidre Alaix i Fàbregues, únic titular.
(Barcelona, 1847 – Madrid, 8 abril 1873)
Cantatriu. Es casà amb el compositor Joan Goula.
Assolí bons èxits durant la seva curta carrera.
(Barcelona, 14 desembre 1847 – segle XIX)
Militar. Fou comandant d’artilleria.
Excel·lí pels seus estudis geogràfics i topogràfics.
(Simorra, França, 16 febrer 1847 – Perpinyà, 29 desembre 1932)
Bisbe de Perpinyà (1899-1932). Gascó d’origen, quan va ser elegit bisbe de Perpinyà aprengué el català i restablí l’ensenyament del catecisme i la predicació en català.
Va organitzar els Jocs Florals del 1902, que no pogueren celebrar-se a Barcelona, i va presidir a Barcelona els del 1914. Col·laborà en l’Obra del Diccionari d’Antoni M. Alcover. Animà el reclutament de catalans per a la guerra del 1914, a favor de França.
Va adquirir Sant Martí del Canigó i es va dedicar de ple a la restauració de l’antic monestir, on fou enterrat. Afavorí la restauració de la vida monàstica a Cuixà amb monjos cistercencs. Restaurà la capella de Nostra Dona dels Còrrecs, predecessora de la seu de Perpinyà, i l’antiga església dels caputxins; comprà el col·legi de Sant Lluís Gonçaga i el Petit Seminari, i féu edificar l’església de Sant Martí del Bon Socors i el Gran Seminari.
Per tal d’encoratjar les investigacions científiques del clericat creà “Revue historique et littèraire du diocése de Perpignan”.
Per la seva actuació ha estat justament qualificat de bisbe dels catalans.
Dades dels Països Catalans 