(Perpinyà, 1831 – 1900)
Escriptor. És autor de Les origines chrétiennes du Roussillon: Notre-Dame dels Correchs (1890) i de diversos treballs apareguts a la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon”.
(Perpinyà, 1831 – 1900)
Escriptor. És autor de Les origines chrétiennes du Roussillon: Notre-Dame dels Correchs (1890) i de diversos treballs apareguts a la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon”.
(País Valencià, segle XVIII – València, 15 abril 1831)
Jurista. Fou catedràtic de dret canònic a la Universitat de València. El 1810, durant la guerra del Francès, fou elegit diputat a les corts de Cadis, on es distingí per la seva actitud moderada, però profundament antifrancesa.
Arran de la derrota de Blake i la caiguda de València, denuncià la incompetència de la Regència (1812), fet que provocà una crisi de govern.
(Palma de Mallorca, 12 juliol 1767 – 1 octubre 1831)
Escriptor. Era comte d’Aiamans. És autor d’un Diccionari mallorquí-castellà.
(l’Alguer, Sardenya, segle XVIII – 1831)
Poeta. Canonge de la catedral de l’Alguer. Autor prolífic, les seves composicions poètiques no s’han conservat, però encara pogueren ésser consultades el segle XIX. La seva obra constitueix una mena de crònica en vers dels esdeveniments de l’illa. Alguna composició ha perdurat en la tradició.
És autor, entre altres obres, de Paràfrasi de la Salve, A la vinguda de Carles Emmanuel en Sardenya (1799) i A l’arribada a Alguer del bisbe Blanch (1806).
(Mislata, Horta, 18 abril 1831 – València, 4 febrer 1886)
Propagandista cristià. Fuster d’ofici.
Introduí a Mislata les Conferències de Sant Vicenç de Paül, a València (1861) la Germandat del Santíssim Sagrament, una casa de vocacions eclesiàstiques i, el 1884, el Patronat de la Joventut Obrera, encara en activitat.
(Cullera, Ribera Baixa, 1772 – 1831)
Eclesiàstic. Deixà inèdit un extens Diccionario valenciano-castellano, els materials del qual foren incorporats posteriorment a la tercera edició del Diccionario de Josep Escrig i Martínez (1887).
(Prada, Conflent, 1831 – Perpinyà, 1907)
Eclesiàstic. Estigué vinculat, entre altres, a les parròquies de Codalet, Portvendres i Sant Josep de Perpinyà.
Publicà en francès una història de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (1881) i de la de Sant Martí del Canigó (1904).
(Palma de Mallorca, 1831 – 1895)
Advocat i polític. Demòcrata i republicà, fou fundador i director de la revista “El Iris del Pueblo”, de Palma de Mallorca (1855-56). Col·laborà a l’Ateneu Balear (1863). Tingué una actuació destacada durant l’epidèmia de còlera del 1865.
Com a polític, fou membre de la Junta de Govern de les Balears (octubre 1868), cònsol d’Espanya a Alexandria (novembre 1868) i governador civil d’Almeria (abril 1870).
Membre de diverses corporacions científiques, espanyoles i estrangeres, va escriure Poesías (1868) i Una preocupación mallorquina (1877), sobre la qüestió xueta.
(Palma de Mallorca, 20 desembre 1742 – 29 octubre 1831)
Advocat i polític. Fill de Jaume Campaner i Crespí. Es doctorà en dret civil i canònic (1763). S’establí a Madrid (1771, on exercí càrrecs públics. Ingressà a l’Academia de Derecho Público (1772). Posteriorment fou alcalde d’Oriola (1787) i de Tortosa, i oïdor de l’audiència de Mallorca.
Es mostrà contrari a la pena de mort. Durant les guerres napoleòniques fou vocal de la Junta Suprema de Mallorca.
Uns versos publicats durant el Trienni Constitucional li valgueren una sanció del règim absolutista. Posseí una de les millors biblioteques mallorquines.
(Llucmajor, Mallorca, 1776 – San Gabriel, Califòrnia, EUA, 1831)
Missioner franciscà. Treballà a les missions californianes de La Purísima Concepción (1806), San Luis Rey (1811), San Juan Capistrano (1814) i San Gabriel (1826), on morí de mort violenta.
Féu una descripció etnològica dels indis de San Juan Capistrano, publicada en anglès (Nova York, 1846).