(Palma de Mallorca, 1827 – Andratx, Mallorca, 1859)
Escriptor. Acabà la carrera de lleis a Madrid i col·laborà en la premsa mallorquina.
Publicà la novel·la La cruz del bosque (1857) i les narracions El canto de la lechuza i Vigilias del hogar (1858). Traduí al castellà les Balades de Tomàs Aguiló (1858).
(Palma de Mallorca, 1792 – 1827)
Escriptor i advocat. Deixà manuscrites diverses obres, entre elles sengles reculls poètics, en bona part en llengua catalana, traduccions i un llibre d’òpera.
(Castelló de la Plana, 1762 – València, 1827)
Astrònom. Dedicat a l’estudi de les ciències naturals, reuní una notable biblioteca d’obres estrangeres i col·leccions de minerals, vegetals i animals. Fou baró de La Puebla.
Publicà Curso y efemérides del nuevo planeta descubierto en Sicilia (1802) i Observaciones de los eclipses ocurridos en este año (1804).
(Palma de Mallorca, 3 abril 1827 – Madrid, 2 abril 1891)
Pintor. Format a París i a Roma. Fou professor de dibuix (des del 1858) i catedràtic d’anatomia pictòrica (des del 1864) de l’Escuela de San Fernando de Madrid, sots-director del Museo del Prado (des del 1864) i acadèmic de mèrit de San Fernando (1880).
Es dedicà als temes mitològics i històrics i al retrat. Fou premiat a exposicions a Madrid i a Baiona.
(Sineu, Mallorca, 1827 – 1885)
Escriptor. Es llicencià a Barcelona en medicina i cirurgia (1840) i exercí a Sineu.
Publicà nombroses novel·les històriques: La huérfana de Barcelona (1850), El mundo tal cual es (1863), El cardenal Alberoni o el hijo del jardinero (1867) i drames del mateix estil: Las intrigas de un privado (1845), Doña Elvira de Belloch (1851), etc.
(Llíria, Camp de Túria, 1827 – França, segle XIX)
Guerriller carlí. Llaurador, s’uní a les forces de Ramon Cabrera (1833). El 1840 passà a França i s’establí a Lió com a agricultor.
Lluità novament a la segona guerra Carlina (en què fou greument ferit) i a la tercera, en què fou segon comandant de la zona de València (1873). En aquesta ocasió s’apoderà de Conca, però, rebutjat per Valerià Weyler a Bocairent, hagué de retirar-se.
Assolí el grau de general de l’exèrcit carlí, però, derrotat aquest, hagué de tornar a França, on féu de venedor ambulant.
(Xàtiva, Costera, 1760 – València, 23 juny 1827)
Lexicògraf. Fill d’un immigrant italià de Cremona, exercí de metge a València i posteriorment d’ajudant a la secretaria de l’ajuntament de València. Es dedicà fervorosament a la defensa i a la promoció del català. Amb tal finalitat escriví un Silabario de vocablos lemosines o valencianos, acompanyat d’un pla d’ensenyament, que ha restat inèdit.
Emprengué també un extens Diccionario valenciano-castellano, que quedà inèdit i inacabat a causa de la seva mort. Es tracta d’una rica compilació que amplia el contingut del Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764), amb materials trets dels texts i documents antics valencians i d’altres fonts lexicogràfiques. Ha estat editat i estudiat per J. Gulsoy (1964).
Publicà també unes cartes filològiques sobre qüestions d’ortografia valenciana a les planes del “Diario de Valencia” (1802-03), reeditades per Gulsoy en la “Revista Valenciana de Filologia” (1963-66).
(Palma de Mallorca, 31 gener 1827 – 1 agost 1902)
Poeta i lul·lista. Després d’estudiar dret a Barcelona tornà a Palma de Mallorca, on exercí d’advocat tota la vida. La seva tasca d’escriptor tingué diversos vessants: com a poeta fou nomenat mestre en gai saber l’any 1862.
La seva poesia és romàntica, sense inserir-se excessivament en cap grup. Lingüísticament pretén de reconstruir un idioma medieval amb poc encert. En les poesies castellanes Hojas y flores (1853) es perceben influències franceses, angleses i sobretot alemanyes. Traduí al castellà poemes de Walter Scott, Schiller, Burger i Goethe.
Sota el títol Lo Cançoner de Miramar aplegà totes les seves poesies escrites en llengua natal. Els corrents romàntics van impulsar-lo a utilitzar temes medievals com Balades, col·lecció de poesies cavalleresques, o bé Lo joglar de Maylorcha (1862), poema constituït per romanços sobre la història de Mallorca, amb la particularitat d’ésser escrits en la llengua dels segles XIII i XIV.
També va dedicar-se a la història de Mallorca, i en això serví de guia a l’obra posterior de Joaquim Bover.
A la fi de la vida va dedicar-se plenament a preparar l’edició completa de les obres de Ramon Llull; reuní diversos còdexs i edità les Obres rimades. Alhora va editar diverses col·leccions dels millors savis i poetes mallorquins.
(Palma de Mallorca, 1827 – segle XIX)
Brodadora. Els seus treballs foren molt admirats. El més famós era un brodat en seda que reproduïa un quadre de Bartomeu Sureda.
Francesc Gil (Canals, Costera, segle XVI – València, 1606) Gramàtic. Mestre de gramàtica de l’estudi general de València (1581-1604). És autor d’un col·loqui teatral en vers llatí i castellà, representat a l’estudi general el 1585.
Joan Tomàs Gil (Alacant, 1705 – País Valencià, segle XVIII) Frare de l’orde de Predicadors. És autor de biografies de santa Caterina de Ricci i de sant Vicent Ferrer, entre d’altres escrits.
Joaquim Gil (València, 1767 – després 1827) Músic. Actuà com a tenor de la catedral de Sogorb a partir del 1787 i fou nomenat catedràtic de cant pla del seminari de València. Escriví el tractat Breve introducción del canto llano (1828).
Josep Gil (València, 1759 – Montcada de l’Horta, Horta, 1828) Escultor. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. La major part de les seves obres foren de caràcter religiós i funerari. Fou el pare de Josep Gil i Nadales.
Pere Gil (País Valencià, segle XVI) Metge i filòsof. Era doctor en filosofia i en medicina. Fou catedràtic de la Universitat de València. El 1554 publicà les seves Instituciones dialecticae.
Dades dels Països Catalans 