(Reus, Baix Camp, 21 setembre 1805 – Barcelona, 3 febrer 1882)
Guitarrista i compositor. Rebé lliçons de Dionisio Aguado. Es dedicà a l’ensenyament de la guitarra a Reus i a Barcelona, on féu diversos concerts.
Compongué algunes obres per a aquest instrument (fantasies, valsos, etc), una selecció de les quals fou publicada el 1885.
(Arenys de Mar, Maresme, 1748 – Maracaibo, Veneçuela, 1805)
Navegant i comerciant. Membre d’una família de mariners d’Arenys, fou presoner de pirates i, alliberat pel seu germà Josep, fou milicià voluntari a Veracruz.
Establert a Veneçuela, el 1780 era síndic procurador municipal de Maracaibo, on concentrà la seva activitat en l’urbanisme municipal i el comerç.
(Barcelona, 5 agost 1805 – 27 desembre 1884)
Gramàtic i escriptor. Estudià en diferents centres de Barcelona i l’any 1840 substituí Antoni Bergnes de les Cases a la càtedra de francès de l’escola de comerç de la Junta de Comerç de Barcelona. Després fou catedràtic de l’institut provincial de segon ensenyament i fundà i dirigí altres centres docents.
Inicià la primera escola parroquial segons el sistema d’ensenyament mutu, la qual serví de model a les que més tard fundà l’ajuntament.
La major part de la seva producció són obres escrites en castellà i en francès sobre qüestions gramaticals d’aquesta darrera llengua.
Amb el pseudònim Genís Domingo i Raventós escriví en català Barcelona antigua en lo segle actual (premiada als jocs florals del 1862) i alguna poesia que fou publicada a revistes de l’època.
(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)
Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).
L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña 1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.
També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.
Dades dels Països Catalans 