(València, 1695 – Cabanes de l’Arc, Plana Alta, 1758)
Prelat. Canonge de València (1735), vicari general i rector de la Universitat de València (1740). Auditor de la Rota (1752) i bisbe de Tortosa (1757-58).
Com a jurista publicà Dissertatio de legibus Hispaniae prohibentibus beneficia ecclesiastica exteris conferri (1732) i Decissiones Sanctae Rotae Romanae (1755-57).
(Buenos Aires, Argentina, 26 setembre 1758 – 14 febrer 1820)
Metge. Fill d’un cirurgia militar català, destacat al Riu de la Plata. Estudià medicina a la Universitat de Cervera.
Organitzà l’ensenyament de la medicina a Buenos Aires. En morir fou donat el seu nom a un dels hospitals més importants d’aquesta ciutat.
(Palenzuela, Palència, Castella, 2 agost 1758 – Tierra de Campos, Castella, 2 abril 1824)
Eclesiàstic il·lustrat liberal. Membre de la Junta Suprema del Principat durant la guerra del Francès.
El 1810, la Junta l’elegí diputat de les Corts de Cadis, i en fou també membre de la Comissió permanent. Lluità per la supressió del tribunal de la Inquisició i propugnà la unificació legislativa d’Espanya, idea que no progressà a causa de l’oposició de Felip Aner i de Ramon Llàtzer de Dou.
El 1820 fou diputat i president de les Corts i designat arquebisbe de Sevilla, si bé no fou reconegut per la Santa Seu.
(Barcelona, 1758 – 5 octubre 1825)
Químic. Baró de Bestracà i primer marquès de Monistrol d’Anoia. Era fill de Francesc Fèlix de Dusai i de Fiveller.
Regidor de Barcelona (1796), fou secretari general (1789-1804) i vice-president (1820-24) de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Havia presentat memòries sobre la metal·lúrgia (1787), sobre el platí (1788), sobre l’art de fer el vidre (1792) i sobre l’acadèmic artista Joan González (1800).
Fou el pare de Maria Francesca de Dusai i de Fiveller (Barcelona, 1802 – 12 agost 1854) Segona marquesa de Monistrol i baronessa de Bestracà. Es casà amb Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner, marquès de Sant Dionís. Amb ella s’extingí la línia principal del llinatge.
(Madrid, 22 abril 1758 – 24 setembre 1852)
Militar i polític. Fou educat a Barcelona i a Madrid. Participà en la reconquesta de Menorca contra els anglesos (1782).
El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795.
A la tornada de Ferran VII de Borbó fou nomenat capità general de Catalunya (1815-20). Al moment del Congrés de Viena, a l’agost de 1815, ocupà el Vallespir amb l’intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d’Espanya.
Fomentà a Barcelona les representacions d’òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d’amplis sectors de la població; establí una forta censura prèvia al “Diario de Barcelona” i reprimí l’intent d’insurrecció del general Lacy (1817), l’afusellament del qual el féu molt impopular.
El 1820 fou obligat a dimitir després d’aclamar la constitució.
(Sabadell, Vallès Occidental, 12 gener 1758 – 25 gener 1829)
Metge i historiador. Va traslladar-se a València per cursar la carrera de medicina i posteriorment va completar els estudis a la Universitat de Cervera, on va llicenciar-se.
Exercí a Bràfim i després a Sabadell (1787), d’on fou, al mateix temps, arxiver i secretari municipal. Intervingué directament en els rebomboris del pa i en la protecció dels eclesiàstics francesos fugitius durant la Revolució Francesa.
Els seus treballs sobre les patologies relacionades amb l’envelliment el converteixen en un pioner de la recerca mèdica geriàtrica al nostre país.
Entre les seves obres de tema mèdic destaca molt especialment la Topografía médica de Sabadell, així com Razones médicas para eximir a los sexagenarios de la observación del ayuno eclesiástico (1816).
Com a erudit sobre temes més generals publicà: Idea del partido del Vallés, Resum històric de la casa Bosc i Vives de Bràfim, Memòries de les coses notables de la vila de Sabadell: 1787-1804 (1944), Memorias de Sabadell antiguo y su término, desde el año 1789 (1882), la Breve historia de Cataluña, un Mapa de Cataluña antigua, el curiós Diario de los siete años de guerra de Bonaparte en Bràfim y su comarca i unes memòries anomenades Sucesos de mi vida, text perdut utilitzat el 1880 pel seu biògraf August Rius i Borrell.
Porta el seu nom la institució cultural Fundació Bosch i Cardellac.
Enllaç web: Fundació Bosch i Cardellac
Dades dels Països Catalans 