(Girona, 1747 – 1818)
Il·lustrat. El 1774 fou nomenat cavaller.
Creà una colònia agrícola (Vilagaià, Bages) en uns terrenys seus; hi reuní més de vint-i-cinc colons, que reberen casa i terres, on iniciaren el conreu de vinyes i oliveres.
Regidor perpetú de Girona, fou creat noble i baró de Vilagaià el 1796.
Nomenat vicepresident de la Junta de Comerç durant l’ocupació francesa.
(Cervera, Segarra, 5 abril 1667 – 1747)
Historiador i polític. Partidari de Felip V de Borbó, el 1705 fou empresonat i condemnat a 10 anys d’exili.
Després del triomf borbònic fou nomenat regidor perpetu de Cervera i secretari de la Universitat que s’hi fundà.
És autor d’Estado antiguo y moderno de la ciudad de Cervera (1723-40), obra que ha restat inèdita i que constitueix una apologia del filipisme.
(Sabadell, Vallès Occidental, febrer 1747 – la Vinyavella, Esparreguera, Baix Llobregat, 1 abril 1799)
Compositor. Monjo benedictí, estudià a l’Escolania de Montserrat i professà en aquell monestir a 16 anys; on fou organista i un dels intèrprets més notables de la seva època.
Compongué música sacra, destinada principalment als oficis del monestir. El seu estil revela una influència italiana evident, pròpia de l’època, així com una devoció profunda.
En el Magnificat, per a cor i orquestra, uneix la salmòdia gregoriana, conductora del cor, amb les intervencions brillants del solista, que imita les improvisacions i corals del cant gregorià.
(Valls, Alt Camp, 1709 – 1747)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i fill de Lluís Bonifaç i Sastre. Sembla que la seva activitat al taller del seu pare fou més administrativa que no pas artística.
Hom sap tanmateix que treballà per a l’església de Santa Maria de Lledó al temps de la seva mort, i que el seu fill Lluís Bonifaç i Massó hagué de finir-hi les obres.
Juntament amb el seu altre fill, Francesc Bonifaç i Massó, canviaren la forma anterior del cognom familiar (Bonifaci).
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
(Tortosa, Baix Ebre, 30 gener 1747 – Monterrey, Mèxic, 11 març 1802)
Militar. Fill de família benestant, partí cap a Mèxic (1767) per participar en la submissió de les tribus indígenes.
Destinat a Nootka (1790), Canada, per fundar un establiment espanyol, afavorí les relacions amb els natius, col·laborà en la confecció d’un vocabulari indígena, creà un hort experimental i construí un fortí.
La ciutat de Port Alberni, a l’illa de Vancouver, li ret homenatge.
Dades dels Països Catalans 