(Perpinyà, 1721 – 1787)
Jurisconsult, professor i literat. Escriví Tragèdia dels sants Sixt, Llaurenç, Hipòlit i Romà (1772?), obra que formalment pot considerar-se pertanyent al neoclassicisme francès.
Balanda i Sicart, Josep
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1721
Albert, Josep Francesc Ildefons Ramon d’
(Illa, Rosselló, 1721 – 1790)
Advocat i polític. Fou professor de dret a Perpinyà, on exercí diversos càrrecs oficials. A París, on residí des del 1763, arribà a lloctinent general de la polícia (1775) i conseller d’estat davant el ministre Turgot.
Publicà Lettres d’un avocat (1765) oposant-se a la versió del cos de dret civil francès. Un resum cronològic de la història romana no fou publicat fins al 1820. Altres obres seves s’han perdut, com un estudi de les Lettres de cachet en col·laboració amb Malesherbes i un treball extens sobre les lleis d’Europa.
Jordi, Antoni
(Vic, Osona, 1721 – 20 febrer 1797)
Compositor. Era deixeble de Francesc Valls, i mestre de capella de la seu vigatana.
Les seves obres conservades són Al olimpo sacro, per a quatre veus i violins, i Al monte de las aromas, per a quatre veus, violins i trompes.
Ferrer i Puig, Vicenç
(Blanes, Selva, 1721 – Barcelona, 1798)
Frare cartoixà. Entrà a la cartoixa de Montalegre el 1744.
És autor d’obres piadoses de gran difusió al seu temps.
Codolar, Pere
(Barcelona, 1721 – Oviedo, Astúries, 1773)
(o Antoni) Tractadista musical. Monjo de Montserrat, fou deixeble del pare Benet Esteve.
Escriví el tractat Examen musical, en què tracta de la tècnica musical de l’època, amb exemples vocals de compositors montserratins.
Melic, Felicià
(Xerta, Baix Ebre, segle XVII – Barcelona, 1721)
Cronista. Religiós servita, ministre provincial de l’orde a Catalunya.
Deixà inèdites una Historia de los servitas de Cataluña i una obra més àmplia, per bé que incompleta, Crónica general de la orden, on detalla totes les fundacions servites d’Espanya, amb un especial relleu de les cases catalanes.
Martí i Estadella, Marià
(Bràfim, Alt Camp, 14 desembre 1721 – Caracas, Veneçuela, 20 febrer 1792)
Eclesiàstic. Es doctorà en dret canònic a la Universitat de Cervera.
Fou provisor i vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona, fins que fou nomenat bisbe de Puerto Rico (1761), diòcesi que comprenia l’orient veneçolà i que recorregué en visita episcopal,
Nomenat bisbe de Caracas (1769), recorregué durant dotze anys (1772-84), en visita pastoral, la nova i vasta diòcesi amb diversos col·laboradors, a cavall de muls i en canoa: visità 345 poblats.
Dels seus manuscrits redactats amb els esborranys i les anotacions fets durant el trajecte, en foren publicats, el 1928, sis volums.
Destaquen els dos primers manuscrits, que formen el Libro personal, inèdit encara, que constitueix un aplec monogràfic d’observacions i d’investigacions locals sobre aspectes físics, parroquials, econòmics i socials, valuosa aportació al coneixement de la geografia setcentista d’aquella gran regió de la Veneçuela d’ara.
Marimon i de Tord, Feliu de
(Barcelona, 1636 – Madrid, 1721)
Noble. Senyor i marquès (des del 1690) de Cerdanyola i senyor del castell de Sant Marçal.
Negocià la treva amb França (1685) i la fi del del conflicte dels primers gorretes (1687).
Regent del Consell d’Aragó (1688), residí a Madrid.
Fou el pare de Josep i de Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment.
Josa i d’Agulló, Francesc de
(Barcelona, vers 1671 – Viena, Àustria, 1721)
Eclesiàstic i erudit. Canonge de la catedral de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar (1702) i vicari general de Barcelona.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700), i partidari de l’arxiduc Carles III. Per això, a la mort del bisbe de Barcelona Benet de Sala, a qui havia acompanyat a Roma a rebre el capel cardenalici (1715), li fou prohibit el retorn.
Feliu de la Penya i Farell, Salvador
(Barcelona, 1674 – després 1721)
Religiós mercedari. Fill de Narcís Feliu i germà de Narcís.
El 1695 era prior del convent de l’orde a Barcelona. Per aquest temps es veié complicat en la pugna que hi hagué entre el Reial Consell i la inquisició, precisament per negar-se a reunir la comunitat i obligar-la a definir-se en un cas on no havia pas de ficar-se. Fou expulsat de Barcelona per uns dies.
El 1702 passà un mes a Alger, com a redemptor de captius, formant part d’un grup de religiosos que aconseguiren la llibertat de 146 presoners. Passà a Barcelona el gran setge de 1713-14. Sembla haver-se significat com a austròfil.
Per l’agost de 1713 fou membre de la junta de teòlegs que autoritzà el govern perquè disposés de l’argent de les esglésies. L’esmentada tendència austròfila, i encara el fet d’ésser germà de Narcís, fou causa que els borbònics l’incloguessin al contingent de religiosos expulsats del país per ordre de 2 d’octubre de 1714.
De moment es traslladà a Sicília, i després a Gènova. El 1721, sense permís, tornà a Barcelona, on sol·licità permís per a desembarcar, encara que trigà bastant a obtenir-lo, al final hi reeixí sota la condició de recloure’s per complet al convent de l’orde.
Dades dels Països Catalans 