(Barcelona, segle XVII – 11 setembre 1714)
Cavaller. Com a membre del Braç Militar, assistí a la Junta de Braços celebrada a Barcelona el 1713, on es decidí la resistència catalana contra Felip V de Borbó. Fou capità de la Coronela.
Morí durant la batalla final de l’Onze de Setembre, al gran contraatac que organitzà Rafael Casanova.
Els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cavaller. Germà de Lluís. Al setge del 1713-14 serví com a capità de la Coronela de Barcelona.
El 10 d’agost de 1714 es trobava de guàrdia al baluard del Portal Nou, quan s’adonà que havien acabat els treballs de mina que realitzaven els borbònics sota el bastió. Actuà amb energia a les prevencions de l’assalt immediat, que es produí l’endemà.
Manejant quatre canons carregats amb metralla, causaren una gran matança a les forces enemigues, fins al punt de tallar per complert el pas dels qui pujaven per la bretxa del Portal Nou, deixant aïllats els filipistes que ja s’havien enfilat a aquest baluard.
Poc després, organitzà un gran foc de flanc, amb fuselleria, contra la part envaïda, fet que facilità el contraatac que restablí la situació.
L’Onze de Setembre morí lluitant aferrissadament als combats de Sant Pere i del Portal Nou.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Trompeta d’ordres del tinent mariscal Antoni de Villarroel, el cap suprem de les forces catalanes el 1713-14. L’acompanyà fidelment a les ocasions de major perill.
Caigué mort al costat de Villarroel, ferit en aquella ocasió, durant el contraatac català al Pla d’En Llull, durant la terrible batalla de l’Onze de Setembre que precedí la capitulació de Barcelona davant les forces de Felip V de Borbó.
(Europa, 1712 – 1714)
Denominació aplicada per les cancelleries europees als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió.
Representants catalans s’havien compromès en el pacte de Gènova (20 juny 1705) a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d’Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el cas que Felip V de Borbó guanyés la guerra.
Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l’actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L’elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d’Utrecht (1713).
L’emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D’altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l’ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, juliol 1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (març 1713) ni davant la reina Anna (4 maig 1713).
Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l’Haia, respectivament. Aleshores, l’emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, el qual ajornava la qüestió de les Constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i es materialitzà amb els borbònics a l’Hospitalet (22 juny).
Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 juliol), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. L’ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (març-abril 1714).
Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12 agost 1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S’intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11 setembre). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran davant Jordi I després d’aquella data.
El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (Viena, 30 abril 1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s’acordava que l’emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola.
La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August… (1736).
(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cavaller. En caure el País Valencià en poder dels borbònics (1707), es refugià a Barcelona, on participà en la defensa de la ciutat (1713-14).
El 12 d’agost de 1714 lluità, i resultà ferit, a l’atac a la baioneta en la defensa del baluard de Santa Clara, on, tot i la inferioritat numèrica, la seva companyia resultà victoriosa. encara que gairebé exterminada.
Ja refet, el 11 de setembre es trobava al baluard de Llevant durant l’assalt final, el baluard fou voltat i els pocs defensors que quedaven hagueren de trencar el cercle a la baioneta, i en aquest esforç morí, combatent amb gran coratge.
(València ?, segle XVII – Barcelona, agost 1714)
Noble. Després de l’ocupació de València per les tropes borbòniques (1707) es traslladà a Barcelona, on es distingí en la defensa de la ciutat durant el setge.
El 1713 fou nomenat capità del regiment de la generalitat. Morí defensant el baluard de Santa Clara.
(Osona, segle XVII – les Masies de Voltregà, Osona, 1714)
Cavaller. Fou un dels autors de la rebel·lió de la plana de Vic a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria (1705).
El 1714, atacat per la tropa del marquès de Montemar, es refugià amb 120 homes al santuari de la Gleva, on degué morir en la defensa.
(Cardona, Bages, 18 setembre 1714)
Pacte signat al final de la guerra de Successió, entre el coronel Manuel Desvalls i de Vergós i José Carrillo de Albornoz, cap de les forces borbòniques assetjants.
El primer, governador de la ciutat i del castell de Cardona, hi feia constar la seva qualitat de coronel de les forces imperials de Carles VI.
En els 23 capítols del document, darrer que signava al Principat una autoritat austriacista, hom reconeixia la immunitat de les persones i dels béns dels defensors de Cardona i de les forces del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que s’hi havien refugiat, i els autoritzava a passar a Itàlia, als territoris de l’emperador, com així ho feren alguns dels principals caps militars.
Les condicions pactades foren incomplertes més tard per les autoritats borbòniques d’ocupació amb el pretext que ignoraven si Felip V de Borbó havia reconegut la capitulació.
(plana de Vic, Osona, segle XVII – santuari de la Gleva, Osona, 4 febrer 1714)
Cavaller. Ardent partidari austriacista, fou un dels caps de la revolta comarcal del juliol 1705, ja abans que les forces aliades desembarquessin a Catalunya per sostenir el moviment.
El 1709, en ocasió de l’ofensiva del duc de Noailles que amenaçà Vic, es posà al front d’un cos de miquelets voluntaris reclutats per a la defensa de la contrada.
Pel gener de 1714 participà a l’enèrgic alçament contra els ocupants borbònics, manant als 300 homes que ocuparen Sant Hipòlit de Voltregà. Atacat per sorpresa per 2.500 enemics de la columna repressiva del marquès de Montemar, pogué fer-se fort al santuari de la Gleva amb 120 dels seus, esperant rebre al cap de 3 dies socors d’Antoni Desvalls, marquès de Poal, que li havia tramès un enllaç.
Cararac morí en tot cas l’endemà, durant la defensa del santuari. Els seus voluntaris es reteren aviat, sota la paraula, després incomplerta, de ser respectats.
(Catalunya, segle XII – 1714)
Disposicions legislatives de les Corts Catalanes, degudes a la iniciativa de tots tres braços, o d’un de sol amb el consentiment dels altres, acceptades pel rei amb la fòrmula “Plau al senyor rei”.
Juntament amb les Constitucions i actes de Cort, tingueren primacia en el sistema jurídic català sobre el sistema consuetudinari i sobre el dret comú durant l’edat mitjana i la moderna, fins a Felip V de Borbó.
Dades dels Països Catalans 